Salvar el llac, salvar els aiguamolls... sí que es pot

Ha tornat l'asprella. Aquest nom valencià d'una mena d'algues del grup de les carofícies protagonitza tota una bona notícia al Tancat de la Pipa, un paratge de l'Albufera de València, on la presència actual d'aqueixa vegetació subaquàtica és l'indicador que el llac pot recuperar-se amb l'aportació suficient d'aigua de qualitat. D'altra banda, En el Fondo d'Elx i Crevillent s'han comptat tants ocells, 33.555 exemplars, com en els millors temps, en el tercer cens més gran des que es tenen dades. Alguns aiguamolls valencians posen aquests dies el contrapunt al greu estat d'altres zones humides de la península, on la situació és d'alarma ecològica extrema, com a Doñana, a la qual dedica la revista d'elDiario.es una sèrie d'articles de màxim interés.

Doñana, el Mar Menor, Daimiel i molts altres espais naturals que depenen de l'aigua pateixen les conseqüències de la sobrexplotació agrícola, la pressió humana i la sequera, en una fase crítica d'un procés de deteriorament sobre el qual ningú pot al·legar que els científics no havien advertit. Coincideixen tots els experts que cal prendre mesures inajornables per a salvar aqueixos ecosistemes. Serà possible aconseguir-ho? L'exemple de l'Albufera de València apunta que sí, que es pot. No és fàcil, però es pot.

Convertida en un autèntic embornal en els anys del desenvolupisme, l'expansió urbana i la proliferació d'indústries, aquesta llacuna litoral (peça clau d'un sistema de marjals dels quals en queden escassos i amenaçats exemples) va arribar a un punt de degradació radical. Situada en un entorn metropolità (està en el terme municipal de la mateixa ciutat de València al costat d'una altra dotzena de poblacions) i alhora agrícola (envoltada d'arrossars), va perdre històricament la major part de la seua superfície i va patir un procés d'eutrofització de les aigües que quasi la converteix en un toll inviable. La depuració de les aigües residuals, no sols de la capital, sinó de tota la comarca de l'Horta Sud, el control sempre complex d'unes determinades activitats agràries i la declaració com a parc natural el 1986 de 21.120 hectàrees (de les quals 2.800 corresponen pròpiament al llac) li van donar una oportunitat, després que el moviment ciutadà, amb l'arribada de la democràcia, aconseguira detindre, sota el mític lema d'“El Saler per al poble”, el brutal procés d'urbanització heretat del franquisme en la devesa i la restinga que la separen de la mar.

Va caldre restaurar el sistema de dunes que caracteritzen el seu litoral, enderrocar un inconcebible passeig marítim convertit en una espècie de quilomètric mur de formigó i treballar en la recuperació de la vegetació i la fauna. Alguns no donaven un cèntim pel futur de l'Albufera, però en aquestes alçades del segle XXI la realitat els desmenteix. No escassegen els problemes, com la pressió que implica l'existència de nuclis habitats i de carreteres, o la preocupant reculada de les platges per l'impacte del Port de València, amb un polèmic projecte d'ampliació la viabilitat de la qual es dirimeix en els tribunals, però s'ha detectat aquest hivern gràcies al bon any hidrològic l'aparició de prades flotants d'herbes aquàtiques que ocupen una extensió de fins a 90 hectàrees (no se'n veien tantes des de fa quatre dècades) i en el Tancat de la Pipa ha ressuscitat l'asprella, element essencial en les cadenes tròfiques d'ecosistemes aquàtics, mentre tornen algunes espècies d'ocells, d'amfibis i de peixos que quasi havien desaparegut.

El Tancat de la Pipa, una reserva dins del Parc Natural de l'Albufera, situada en el límit nord del llac, entre el canal del Port de Catarroja i la desembocadura del barranc del Poyo, en el terme municipal de València, tal com ho expliquen els seus responsables, “és el resultat d'un procés de restauració ecològica dut a terme en 2007 per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, en què 40 hectàrees d'arrossar van ser transformades en un conjunt d'hàbitats d'aigua dolça que funcionen com a reserva de biodiversitat gràcies al procés de millora de la qualitat de l'aigua mitjançant els seus filtres verds i llacunes”.

Les organitzacions Acció Ecologista-Agró i SEO/BirdLife gestionen el Tancat, hi fan el seguiment de la fauna i flora i s'ocupen d'accions de sensibilització i educació ambiental, gràcies a un acord d'allò que es coneix com a custòdia del territori amb la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, propietària de l'espai, i a la col·laboració dels ajuntaments de València i de Catarroja. ​La Universitat Politècnica de València i la Universitat de València analitzen els processos ecològics de la reserva mitjançant diversos estudis científics. L'enclavament s'ha convertit, així, en un xicotet laboratori de com fer possible que ressorgisca l'Albufera perduda dels anys seixanta.

La col·laboració entre la Generalitat Valenciana, l'Ajuntament de València i la Confederació Hidrogràfica ha aconseguit també satisfer una vella reclamació en establir-se en el Pla Hidrològic del Xúquer la garantia d'una aportació, si més no, de 60 hectòmetres cúbics anuals, procedents de la Séquia Real, el mateix riu Xúquer i el Túria, que contribuïsca a la salut de l'Albufera, mentre la Conselleria de Transició Ecològica i Emergència Climàtica ha posat en exposició pública un nou Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals (PORN) del parc natural. Un ecosistema del qual el vicealcalde de València, Sergi Campillo, va dir el novembre passat que és “una joia ambiental i un dels aiguamolls espanyols més importants, al costat de Doñana i el Delta de l'Ebre, a nivell internacional, perquè hi depenen desenes de milers d'ocells cada any en les seues migracions, a més dels que hi viuen de manera permanent”. El també regidor d'Ecologia Urbana va acudir aleshores al costat de l'alcalde de la ciutat, Joan Ribó, a Ginebra on València va ser reconeguda per la Convenció Ramsar com una de les 25 “ciutats aiguamoll” del món (l'única espanyola, fins ara). Ribó va agrair la col·laboració de diferents administracions però, sobretot, va expressar “gratitud i reconeixement a totes aqueixes generacions de ciutadans que van anteposar l'amor i la protecció de la seua terra, els seus paisatges i la seua cultura, a interessos particulars”.