Les Primàries de Compromís, complicades però exemplars
L'extensió de les Primàries per escollir els components de les llistes electorals és una boníssima notícia. És un pas indiscutible per facilitar la participació política de la ciutadania i té múltiples avantatges que van des de llevar-li poder a les cúpules dels partits polítics fins a facilitar el control social de la mateixa activitat institucional, cosa que la fa més transparents, més horitzontal i més neta.
Ens hem de felicitar, doncs, que la pràctica, porte camí de generalitzar-se. De tota manera, que cada vegada hi haja més formacions que aposten per les Primàries no vol dir que totes les Primàries siguen iguals. Ni de bon tros. Al País Valencià, Primàries completes, només les ha fet i les fa Compromís. La candidatura de Compromís per les recents eleccions Europees ja va eixir d’un procés de Primàries i ara, una vegada es tanque el Reglament per a les eleccions Autonòmiques i Municipals de maig de 2015, les llistes senceres per aquests comicis també seran el que tota la gent que participe decidisca.
Convé, doncs, tindre clar el valor de cada exemple de Primàries. Certament l'elaboració del Reglament de Compromís de cara a les Autonòmiques (procés en el qual he participat) ha estat complex, però tal complexitat no s'ha de llegir en clau de debilitat sinó de fortalesa. La democràcia és complicada “per se”, ja que, quan s'aplica de veritat, exigeix posar d'acord a gent que, tot i compartir el fonamental, té punts de discrepància. És veritat que les imposicions “manu militari” són més senzilles, el que passa, quina llàstima, és que no són democràtiques. Les Primàries de Compromís no són exclusivament per triar al cap de llista, no; en Compromís, tots els components de la llista, des del primer a l'últim, eixiran de la tria oberta de tota la ciutadania, cosa que no passa ni en el PSPV, ni en Esquerra Unida, ni en UPyD. Ja veurem en Podemos.
La diferència que hi ha entre les Primàries de la resta de formacions i les de Compromís és que, per entendre’ns, uns només trien entre “comprar” una Coca-Cola o una Pepsi i, en canvi, Compromís s’endinsa lliurement en el supermercat per fer tota la compra. Limitar l’elecció als números u, deixant la confecció de les llistes als aparells dels partits, implica, a més, que aquells militants que poden haver expressat el seu suport als candidats no oficials, després, poden veure complicada la seva presència en les candidatures. En Compromís, aquest problema no existeix. Tot és igual d’obert. Tant que qualsevol persona es pot presentar com a candidat i, si té suficient presència, prestigi o reconeixement, convertir-se en favorit des de fora de les estructures de les principals forces de la coalició.
Ho acabem de veure en el cas de Josep Nadal, un independent, regidor a Pego i cantant de “La Gossa Sorda”, que, perfectament, pot acabar de número u de la coalició per Alacant. I no és descartable que hi haja més casos com el de Nadal en les pròximes setmanes. És perfectament possible... i això només pot passar en Compromís. Per aquells que pogueren sospitar que es tractava d'un procés on els noms ja estaven decidits a priori, la irrupció de Nadal és l'exemple evident de que res, absolutament res, està fet.
Plantejar unes Primàries tan amples, lliures i obertes és molt ambiciós, i més si tenim en compte que estem parlant d'una coalició de tres partits amb militàncies desiguals (Bloc Nacionalista, Iniciativa i VerdsEquo PV) més un col·lectiu ampli d'independents, militants directes de la coalició. És fonamental posar en valor aquest fet. Cal ser autocrítics, clar que sí, però no hi ha ningú en condicions de donar lliçons a Compromís en aquest camp.
La complexitat del procés de la formació que lideren Mònica Oltra i Enric Morera rau en la necessitat de combinar el respecte a la voluntat dels participants en les votacions amb la necessitat de garantir la pluralitat, i per tant la representació de les diferents sensibilitats de la coalició, en les llistes definitives amb les quals anar a les eleccions. D’ací ve l’existència de sis reserves de pluralitat en el conjunt del país que, com en el cas de les quotes de gènere, només s’apliquen en cas de desproporció evident. Compromís és un projecte plural que o s’entén així o encallarà. La diversitat dels seus components és un valor que, des de fora, pot intentar-se disfressar de defecte però en la nova política que s’albira els projectes de geometria variable seran molt més útils que les velles formacions compactes com una roca de granit. Ja ho estem veient.
