Una remodelació en clau interna: llums i ombres del Consell del Botànic
És difícil endevinar si la jugada va començar per l’oportunitat de donar eixida a Joan Calabuig de l’Ajuntament de València, on era un dirigent zombi des que va collir els desastrosos resultats de les últimes eleccions municipals, però va decidir quedar-s’hi, a pesar d’estar ja mort políticament, fins al següent congrés local del partit. O si, al contrari, va arrancar de la necessitat de fer un buit al més que veterà Ciprià Císcar en el Congrés dels Diputats, vaja vosté a saber per què. El cas és que l’anunciada remodelació del segon escaló del Consell ha tingut una clau interna ben marcada en el PSPV-PSOE, que és el partit del president de la Generalitat.
Se’n va Calabuig de delegat del Consell davant de la Unió Europea, la qual cosa fa córrer la llista socialista en l’Ajuntament de València i permet l’entrada d’Anaïs Menguzzato, que cedeix al seu torn la Direcció General de l’Institut Valencià de les Dones i per la Igualtat de Gènere a Such, la qual deixa vacant un escó en el Congrés perquè l’ocupe Císcar. O bé, Císcar s’instal·la en l’escó quasi sense estrenar de Such, que desplaça Menguzzato, la qual cosa porta Calabuig fora de l’Ajuntament de València per ocupar-se de la representació valenciana en l’exterior. Es pot visualitzar la maniobra al dret o al revés.
No és l’única paradoxa d’una remodelació que estava destinada a resoldre una crisi de Compromís, després de l’eixida traumàtica de Mónica Cucarella de la seua Direcció General en la Conselleria Economia i la dimissió de Dolores Salas (una professional de bona reputació a pesar que el contracte de la seua filla en una fundació l’haja descavalcada) com a número dos de Sanitat. La crisi de Compromís, de fet, ha quedat resolta en un segon pla, mentre es posaven els focus sobre els moviments en l’àrea del PSPV-PSOE. Sobretot quan, a més, hi ha hagut relleu en la Direcció General de Relacions Informatives, tan pròxima al president Ximo Puig.
Hi ha un aroma partidista inconfusible en tota la jugada. I no tant perquè Ximo Clemente, que ha deixat Relacions Informatives a petició pròpia, haja estat substituït per la cap de premsa del PSPV-PSOE, en aquest cas una periodista independent com és Marta Hortelano, perpetuant així un costum que hauria d’acabar algun dia amb la creació d’un càrrec de cap de premsa del president al marge de la Secretaria Autonòmica de Comunicació i de la Direcció General, les tasques institucionals de la qual van molt més enllà. És la coincidència d’interessos orgànics i familiars en l’ambient, sempre sòrdid, de vespres de congressos com els que s’acosten en el PSOE i el PSPV, cosa que transmet aqueixa sensació.
A pesar d’això, no tot ha estat una reparació de desperfectes amb afegits orgànics. S’hi han produït alguns efectes positius. Calabuig, per exemple, amb el seu bagatge de molts anys com a eurodiputat, pot fer un bon paper en una cosa sobre la qual ha insistit Ximo Puig reiteradament: la necessitat de treballar a Brussel·les per l’obtenció de fons per a les malparades polítiques valencianes, tan devaluades en imatge i en recursos com resultat de les dues dècades llargues d’hegemonia de la dreta. D’altra banda, l’altre nou delegat del Consell, el que ha col·locat la vicepresidenta Mónica Oltra per a desenvolupar el “model social” de la Generalitat, és un fitxatge clau. El nomenament de Francesc Xavier Uceda, de qui poden llegir en eldiario.es una magnífica radiografia sobre la pobresa, la vulnerabilitat i l’exclusió, apunta en la direcció en què ha de fer-ho la nova política d’esquerres.
D’altra banda, estava cantat el trasllat de María José Mira a un altre lloc, en aquest cas Hisenda, arran del seu desacord total des de la Secretaria Autonòmica amb el conseller d’Economia Sostenible, Rafael Climent. I encara que és veritat que la remodelació augmenta el nombre d’alts càrrecs, com ha denunciat l’oposició (una queixa d’allò més inversemblant si ve del PP, amb el seu rastre d’excessos, abusos de poder, sobrecostos i corrupteles), aquesta primera reforma del Consell sorgit del Pacte del Botànic no deixa de ser modesta, ja que gairebé es limita a fer de la necessitat virtut.
L’any que ve, si Antonio Montiel supera la resistència estructural del seu partit i l’oposició d’un sector crític cada vegada més definit, potser es produïsquen canvis de més envergadura, fruit de l’entrada de Podem en el Consell. De moment, la prevista i anunciada revisió de l’Acord del Botànic allarga la seua litúrgia fins al curs que ve, mentre la política espanyola continua atrapada en un parèntesi enervant davant d’una eventual tercera convocatòria electoral. Situació de què, una vegada més, Mariano Rajoy vol traure profit sense arriscar-hi res.
