Amb Vicent Peset Llorca, víctima d'un crim
Aquest 24 de maig fa quaranta-cinc anys que va morir a València, la seua ciutat, Vicent Peset Llorca, metge, psiquiatre i historiador nascut el 1914 a Sevilla, on el seu pare fou catedràtic abans de tornar a la Universitat de València i on tenien una certa vinculació, entre la mare de Joan Baptista Peset Aleixandre i la família directa del poeta Vicente Aleixandre. El dia que morí, feia quaranta anys de l'afusellament del pare.
A L'Espill, revista que dirigia Joan Fuster, vaig publicar llavors una nota necrològica, que tinc a la vista. També vaig publicar un article sobre ell al Diario de Valencia, que per no sé quin protocol intern van traduir al castellà, ja que anava a la darrera pàgina. A la vista tinc còpia de l'original en català.
Jo el vaig conèixer el 1974, quan necessitava algú que l'ajudés a compulsar cartes de Gregori Mayans, que havien de figurar citades textualment segons l'original castellà en el seu monumental estudi Gregori Mayans i la cultura de la Il·lustració. L'obra aparegué l'any següent amb un pròleg d'Antoni Mestre, publicada per Curial, empresa dirigida per Max Cahner després d'haver trencat amb Edicions 62 i —crec— fracassat el seu intent de demostrar que li corresponia la propietat legítima d'aquell segell, ja tan consolidat, a la fundació del qual havia contribuït de manera decisiva. Fou Cahner qui em feu l'encàrrec d'assistir el doctor Peset visitant la Biblioteca Serrano Morales, instal·lada a l'Ajuntament de València, i la Biblioteca de la Universitat, al carrer de la Nau, on jo diria que ens va atendre especialment la directora, Pilar Faus, que havia publicat amb Peset algun treball en col·laboració sobre història de la nostra Universitat. Jo havia conegut Cahner gràcies a Fuster, que em va enrolar per fer articles per a la Gran Enciclopèdia Catalana, en una de les crisis de l'obra monumental. La meua tasca consistia a copiar manualment —ja existien de temps xerocopiadores però no eren freqüents— els documents que Peset m'indicava. Ho vaig fer amb tanta cura com vaig poder. No recorde que llavors parlàrem massa el doctor Peset i jo, abans o després d'eixir a les biblioteques, excepte del treball que vaig fer-li i que a penes va durar uns dies. Fet el treball, li'l vaig portar al seu domicili del carrer de Ciril Amorós. Darrere l'escriptori tenia, penjat a la paret un retrat del pare. Vull recordar que era fet al carbó i obra d'algun presoner, com ell, després del 1939.
Quatre anys més tard, vaig guanyar la «Crida als escriptors joves» de Serra d'Or, ja en el límit de l'edat per ser admès. Vaig presentar un article titulat «Joan B. Peset i Aleixandre, metge i polític» i la revista montserratina el publicà l'any següent, amb fotografies que vaig traure de números del setmanari dels anys Trenta La Semana Gráfica. Per escriure'l m'havia basat en bibliografia trobada una mica a l'atzar i, sobretot, en treballs molt anteriors apareguts en revistes mèdiques valencianes, gràcies a la «Bibliografía Histórica de la Medicina Valenciana», publicada per López Piñero i diversos col·laboradors i deixebles seus, al volum quart de les actes del I Congrés d'Història del País Valencià, l'edició de les quals causà tants treballs i maldecaps al meu amic Josep Palàcios.
La meua exagerada timidesa i el respecte que m'imposava em paralitzaren i m'impediren consultar, com hauria estat més que necessari, el mateix doctor Peset i Llorca, un dels fills del diputat d'Izquierda Republicana assassinat per Franco el 24 de maig del 1941. En donar-li l'article ja publicat, ell em corregí algun detall de certa importància, que em vaig estalviar quan el meu text passà, amb retocs que no tinc presents, al pròleg d'un poemari de Vicent Andrés Estellés: Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941 (1979).
En qualsevol cas, tot allò va establir una certa fluïdesa en la meua comunicació amb Vicent Peset i vaig demanar-li informacions en altres moments, per exemple per redactar per a la GEC el breu article dedicat a un altre metge valencià, diputat d'IR a les eleccions del Front Popular al febrer de 1936, Darío Marcos Cano, i els dels diversos Peset famosos que havien precedit don Vicent, començant per Marià Peset de la Raga.
El vaig tractar més encara preparant la presentació a la Facultat de Ciències Econòmiques de València del Congrés de Cultura Catalana, el 6 d'abril de 1976. L'esdeveniment, precedit d'un acte tancat a la Facultat de Medicina, tenia com a motiu públic «Homenatge al Dr. Vicent Peset Llorca». Tinc a mà un exemplar de l'ampli dossier de premsa amb fotografies que vaig preparar per distribuir entre els periodistes. I una còpia del parlament de Vicent Peset, probablement traduït per mi, ja que el valencià no era la seua llengua habitual, on deia: «Suposava que amb el meu nom eixiria a llum inevitablement el del meu pare. I així ha estat. Això sí que ho agraesc de tot cor. Són molts els anys que he estat esperant que la Universitat i el poble, pels quals ell feu tant i als quals donà tant, el recordassen públicament, ja que en privat sé que no fou oblidat.» Recordà també com la Universitat i altres institucions valencianes s'havien desinteressat de la sort final de Peset Aleixandre i esmentà alguns dels “qui seguiren la mateixa sort”: Manuel Molina Conejero i Isidre Escandell, per no anomenar tantes altres víctimes del franquisme.
A la carpeta on vaig guardar aquests papers i fotografies, he trobat alguna separata de treballs seus regalada per ell i un curriculum vitae mecanografiat.
El 24 de maig del 1979 va presidir un homenatge al cementeri de València davant el nínxol de son pare. L'organitzava Izquierda Republicana Autonomista i estaven presents els socialistes Manuel Girona, Enric Peris i Ricard Avellán. Eren càrrecs recents, perquè les primeres eleccions municipals democràtiques s'havien celebrat el 6 d'abril d'aquell any. Hi parlaren, entre altres, Josep Benedito Lleó, un militar d'Esquerra Valenciana que el 1936, amb l'anarquista Domingo Torres, després alcalde de València, havia organitzat una columna per oposar-se als rebels: la Columna Torres Benedito. Hi vaig assistir, amb el poeta Estellés. Francesc Jarque ho va fotografiar.
L'estiu del 1980, el mateix dia que jo començava les vacances d'agost, em telefonà un antic pacient del psiquiatre Peset per dir-me que, acabat d'operar, estava ingressat a l'Hospital Provincial i necessitava qui li fes companyia algunes nits. Com que ell marxava de viatge amb la família i jo em quedava a València perquè el meu fill tenia només uns mesos, vaig tenir la facilitat de passar hores nocturnes a l'habitació on el convalescent lluitava contra les incomoditats d'un llit massa curt i esquifit per a la seua alçada física, i contra la calor humida d'un estiu inclement que accentuava l'aire d'arquitectura colonial que em va semblar descobrir en l'edifici on ens trobàvem. L'home tractava de descansar i jo vaig llegir novel·les i més novel·les mirant de distraure'm. Per això vaig dur Mi familia y otros animales, de Lawrence Durrell, però em feia riure tant que havia de refugiar-me al bany per no trencar el son ja de per si bastant difícil de Peset. Quan jo arribava a l'Hospital, cap a les set o les vuit de la vesprada, abans que ell dormís ajudat per algun somnífer, i al matí abans d'anar-me'n jo, teníem ocasió de parlar. Sobretot de l'actualitat política, tan complexa i de vegades angoixosa de l'anomenada Transició. També llavors, i en altres ocasions, m'explicà més detalls sobre la condemna del pare i sobretot de les gestions que feren sa mare i ell, acompanyant-la, per aconseguir a València gent de dreta que escrivís avals per impedir l'execució de la condemna de mort: algunes negatives, les resistències iròniques d'alguns sacerdots i religiosos... En les meues notes d'aquell temps apareix una referència a la visita que feren a l'arquebisbe Prudencio Melo, però Peset me'n parlà d'una altra també, al superior del col·legi dominic proper a sa casa. Misèria moral, reticències, complicitat amb el crim o passivitat davant de la iniquitat. La publicació del sumari de Joan Peset per Salvador Albiñana, María Fernanda Mancebo i Marc Baldó va aclarir moltes coses.
Jo diria que fou cap a finals de l'agost, o potser a primers de setembre, que aparegueren per l'Hospital Provincial algunes visites, entre les quals la de María Fernanda Mancebo, que així vaig conèixer, i que estava fent la tesi sobre la Federació Universitària Escolar, la FUE, de la qual Peset havia estat membre i que havia produït alguns problemes al seu pare, en l'etapa de rector de la Universitat de València. Amb ella vam parlar d'aquelles qüestions i li vaig poder proporcionar dades sobre Emili Gómez Nadal. Peset l'havia posada en contacte amb el doctor Josep Bonet i altres fidels amics, també antics militants de la FUE, que havien pogut rescatar i posar-se públicament al trau de l'americana o, les dones, a les jaquetes, l'emblema triangular de la vella i reprimida institució d'estudiants.
Igualment vaig conèixer llavors Juan Peset Llorca, que vivia a Madrid i era —crec— enginyer. Era un home jovial i optimista, molt al contrari del seu germà. Tan alt com ell o més, deia que entre els amics el buscaven sempre per anar de viatge perquè duent-lo enmig del grup no es perdien en llocs massa poblats de ciutats desconegudes. Em deia: “Ahí donde usted lo ve, Vicente era muy fallero de joven. Pero era para ir con las chicas”.
Tots dos, amb un altre germà, Francisco, havien viscut la fugida de València el 29 de març del 1939, amb el pare, Ricardo Muñoz Suay i Pilar Medrano. Fugien dels franquistes però no pogueren escapar per Gandia, ni per Dénia, ni pel port d'Alacant i caigueren en mans d'italians i espanyols vencedors. La biografia de Muñoz Suay d'Esteve Riambau dona moltes informacions, narrades pel mateix protagonista, d'aquella peripècia tràgica que, en conèixer Vicent Peset, jo havia llegit, literaturitzada però plena de detalls exactes, en Campo de los almendros, de Max Aub.
Vicent Peset isqué de l'Hospital i tornà a casa, ja molt malament. Vaig saber que no hagué de pagar les intervencions mèdiques ni l'estada en aquella institució provincial, gràcies al president de la diputació, Manuel Girona, i al diputat Enric Peris.
Vaig continuar visitant-lo de tant en tant i allí, al voltant del seu llit, coincidia amb amics d'ell, amb María Fernanda Mancebo i amb el germà Juan quan venia a València. La Transició s'engrescava. Un dia, després de l'intent de colp d'Estat de 23 de febrer, em preguntà amb ironia: «Vostè creu que Fraga és diabètic? Només s'enfrontà amb els guàrdies civils ja de matinada, seria que li havia baixat el sucre».
S'estava preparant algun volum d'homenatge universitari al rector Peset i em digué que jo podria aportar-hi una breu biografia, però allò es frustrà per raons acadèmiques molt comprensibles. La va escriure Lluís Aguiló Lúcia. Em va pel cap, a més, que el seu pare, emparentat per tant amb Lluís Lúcia, era un dels bons amics que visitava Vicent Peset en aquells darrers mesos.
Mort Vicent Peset, el seu antic pacient que he al·ludit al principi, i que probablement havia manifassejat amb Manuel Girona i Enric Peris arran de l'estada a l'Hospital Provincial, tractà que el germà del difunt donés a una institució cultural el pis familiar del carrer de Ciril Amorós. Li presentà un escrit molt ornamentat signat per algunes personalitats valencianes, sempre útils en aquelles ocasions. Juan Peset Llorca somrigué en acabar de llegir-lo, en una cafeteria del carrer Joan d'Àustria, i va dir «Me parece muy bien, pero mi hermano ha dejado deudas y habrá que vender el piso». No sé què hi hauria de cert en aquell argument, utilitzat d'urgència davant d'una demanda que no podia esperar sense conèixer l'interlocutor.
Poc després, el 1982, Juan Peset Llorca donà a la Universitat de València documents i llibres de l'historiador traspassat. La col·leccioÌ estava formada per 2.380 exemplars entre manuscrits i impresos, un dels quals incunable.
A Vicent Peset, com a tantes persones de totes les edats, com a tantes persones joves, la rebel·lió de la dreta al juliol del 1936 i la victòria franquista li van tòrcer la vida. Al currículum que he esmentat, apareixen les seues primeres publicacions a la revista Crónica Médica, entre 1931 i 1938. Alguna en col·laboració amb Morera Arrix, deixeble de Peset Aleixandre igualment frustrat per la guerra. El 1942, dirigit per Pedro Laín Entralgo, es doctorà amb la tesi Nuevos datos sobre la psiquiatría española del siglo XIX. Després continuà investigant i publicant, cada vegada més orientat cap a la història de la Medicina, camp en què destaquen Terminología psiquiátrica usada en los estados de la Corona de Aragón en la Baja Edad Media (1955-1959) i altres treballs sobre la psiquiatria en els tractats de Francisco Valles de Covarrubias (1960-1963) i Pedro Miguel de Heredia (1962). Fou pioner en l'estudi del moviment mèdic renovador de finals del xvii i primeres dècades del xviii anomenat novator. Estudià també el procés de la Universitat de València en la renovació científica espanyola i, ja els últims temps, l'obra de Mayans.