La nova edat d’or de la garrofa i els depredadors que l’amenacen

De servir d’aliment per a cavalleries a ser un producte usat per la tecnologia farmacèutica. La garrofa, un dels fruits més característics dels boscos mediterranis viu a hores d’ara una nova edat d’or amb una gran diversificació dels seus usos, des de l’alimentari a l’industrial.

Aquest producte de la família de les fabàcies, va tindre la seua importància durant segles quan era una part important de l’alimentació dels animals domèstics, i especialment aquells que servien per a la faena en el camp, a més de ser utilitzada també de manera més reduïda per a l’alimentació humana. Però la baina de la garrofa, i especialment la seua llavor, tenen noves aplicacions que estan revaloritzant-la: indústria alimentària, cosmètics, farmàcia, química o tèxtil.

La farina clàssica que es produeix de la baina continua utilitzant-se per a pinsos animals i el seu alt contingut en sucres la fa ideal per a usar-la en rebosteria i fins i tot com un succedani del xocolate. No obstant això la llavor està convertint-se en la part més valuosa, de la qual s’extrau la goma garrofí que s’usa també en l’alimentació com una mena d’estabilitzant i espessidor (l’E-410), també en la indústria farmacèutica (laxants, càpsules, pasta de dents, diarrees infantils), en cosmètica (cremes d’afaitar), en tèxtil (engruiximent i estampat), en química (pintures, betums i coles), i fins i tot per a la fabricació de paper i productes per a la mineria i insecticides.

Aquesta varietat d’aplicacions ha fet que la seua cotització s’haja disparat durant l’última dècada. Ivan Monroig, agricultor de l’Alt Maestrat, una de les principals zones de producció de la garrofa a la Comunitat Valenciana –que al seu torn és la principal productora d’Espanya– explica que en els anys 80 va haver-hi un pic de preu que se situava en 100 pessetes el quilo (uns 60 cèntims actuals) que en comparació amb el creixement del nivell de vida era encara superior al d’ara. Però segons els estudis de la Unió de Llauradors, en l’última dècada el preu s’ha multiplicat, des de 20 cèntims el quilo el 2012 a 1,70 euros del 2022.

Monroig apunta que la garrofera és un arbre “molt agraït”, perquè necessita poques cures i que simplement netejant la seua zona de males herbes una garrofera mitjana d’uns 200 anys pot donar una producció anual de fins a 400 quilos, poca inversió en cures i mà d’obra, per la qual cosa la rendibilitat és més que palpable.

D’altra banda subratlla que aquest tipus d’arbre també és un bon aliat per a la lluita contra els incendis. La garrofera, amb unes arrels que emmagatzemen molta aigua a l’hivern, resisteixen els incendis i rebroten fàcilment després de patir les flames, a més aquestes fortes arrels fixen molt el sòl en què estan i prevenen la desertificació de les muntanyes, a més de proveir de varietat botànica amb una espècie autòctona.

Els depredadors

Però aquest auge de la garrofa està atraient grans inversors i lladres que poden acabar ofegant la gallina dels ous d’or.

Monroig mateix explica que al sector estan arribant fons d’inversió com ja l’han fet a altres sectors com el citrícola. Aquestes inversions estan reconvertint plantacions agrícoles en garroferars amb la perspectiva de grans beneficis. Així apunta que fa una dècada els vivers venien aproximadament uns 600 plançons de garrofera a l’any, i ara arriben a 200.000 amb un preu entre 25 i 30 euros el plançó; i mentre les explotacions tradicionals tenen una densitat mitjana d’uns 40 arbres per hectàrea, les noves explotacions intensives arriben a 100, “les branques dels arbres arribaran a tocar-se dels uns als altres, i això tampoc és sa per a ells”.

No obstant això aquesta incursió inversora no està rebentant encara el mercat, perquè la garrofera és una espècie de llarg recorregut pel seu lent creixement: fins als 4 anys no comencen a fer els seus primers fruits, però no és fins als 15 anys que un arbre comença a donar una collita acceptable que hauria d’estar al voltant de 70-80kg. Per això assenyala que el perill pot arribar d’ací a 8 o 10 anys, si els inversors no s’han cansat abans per la falta de rendiment immediat i emigren a un altre tipus de cultius. Actualment al voltant de tres quarts de la producció de garrofes són fruit d’arbres que tenen un mínim de 70 o 80 anys, però en 7 o 8 anys podria igualar-se amb els individus més joves.

D’altra banda hi ha un altre tipus paràsits d’aquests cultius, els lladres. El seu preu alt i la recollida fàcil de les garrofes i el seu transport atrau els amics d’allò alié. Això ha arribat a ser un gran problema per a molts productors menuts que han vist com els robatoris s’organitzen i es cronifiquen, ja que els furts amb valor de menys de 400 euros a penes tenen conseqüències penals i els lladres dosen les seues apropiacions. Aquesta avarícia dels usurpadors ha arribat a provocar robatoris de collites senceres verdes que han desbaratat el producte i l’han fet inservible per a qualsevol.

Sobre aquest problema en concret, Monroig explica que els productors demanen més vigilància a la Delegació del Govern per a evitar aquest tipus de robatoris, però sobretot assenyala que això es produeix, perquè hi ha un mercat negre: “Si es persegueixen i es multen els magatzems que compren sense documentar l’origen del producte i després el blanquegen, s’acaba el mercat negre”.

Amb tot Monroig afirma que, si el Govern ordenara la producció com ha fet després de l’allau del caqui, la rendibilitat s’assegura, però al seu torn també assenyala que ara la cotització en el mercat és bona. Conclou així que actualment la garrofa és rendible mentre es pague a partir d’un euro el quilo, per la qual cosa s’haurà d’esperar a veure com evolucionen els preus en els pròxims anys, “poden passar moltes coses”.