La portada de mañana
Acceder
Exclusiva - Amazon utilizó a un hombre de Villarejo para espiar a sindicalistas
Buscar la vacuna sin cobrar por ello: "Lo fácil sería dejarlo todo"
Opinión - Cuatro estúpidos y la ilustrada de Ayuso, por Esther Palomera

“Que qui contamina paga és una cosa que no podrem evitar”

Pedro Fresco, analista y autor de 'El nuevo orden verde'.

0

La transició energètica no és només una qüestió de canviar el cotxe de dièsel per un d’elèctric, de canviar les bombetes per uns leds o de reduir les emissions contaminants. És també un nou ordre geopolític, una alteració dels equilibris de poder i una modificació del mercat, l’economia i la societat com les coneixem hui. La transició energètica afectarà els mercats de treball, el desenvolupament dels països i les grans economies. I també les seues dependències.

Sobre aquests canvis es construeix El nuevo orden verde (Barlin Libros) el segon llibre de Pedro Fresco, llicenciat en Química i professor col·laborador en el màster en Energies Renovables de la Universitat Internacional de València (VIU), que centra les seues pàgines en les conseqüències socials d’una transició que, prompte o tard, arribarà.

L’autor, que presenta el seu llibre dimarts amb l’alcalde de València, Joan Ribó, creu que Europa “té molt a guanyar en aquest nou món”, perquè depén molt de la importació energètica, però ha de tindre “la pretensió de dur-lo a terme”, creant una mena de “diplomàcia verda”. La via de la diplomàcia, del convenciment, és crucial per a combatre el canvi climàtic, però també per a posicionar-se en un mercat que fa anys que s’enlaira de la mà de potències com la Xina. “El gran drac energètic”, com l’anomena Fresco, fa anys que s’arma per a aquesta batalla: “El pressupost en R+D es va multiplicar pràcticament per deu durant la segona dècada d’aquest segle. El 2018 ja va ser el segon país en nombre de patents, i capacita més enginyers a l’any que tots els països de l’OCDE junts. El 15% de la població tenen formació universitària, i en alguns camps la seua inversió en investigació és superior a la dels mateixos EUA, com per exemple en intel·ligència artificial”, exposa en el llibre.

El gegant asiàtic va declarar la guerra a la contaminació fa sis anys, amb l’anunci de grans reformes sobre el model productiu. Mentre en Occident continuem veient la Xina com un país que copia productes de baixa qualitat, “en el terreny productiu, la Xina té totes les de guanyar. Pràcticament de cada 10 fabricants de panells solars, nou són xinesos”, dominen les bateries elèctriques, la intel·ligència artificial i la tecnologia 5G, “té controlat tot el flux de matèries primeres –pel domini comercial sobre Àfrica– i el control de les anomenades ‘terres rares’, hi ha coses que no produeixen, però coses que refinen”.

La diplomàcia verda és clau perquè les democràcies desenvolupen un compromís amb la transició energètica a llarg termini, sense canviar radicalment de plans cada quatre anys com a resultat de les eleccions. “Si agafes l’espectre polític, tothom entén que la transició energètica és el futur, llevat de l’extrema dreta. No podem caure en el fet que una polarització política ens porte a boicotejar coses en què tots estem d’acord. Necessitem un gran pacte com el Pacte de Toledo”, indica l’autor, que es mostra convençut que les diferències són en el com i no en el què. Fins i tot a Texas, indica, un estat que compleix els estereotips de l’americà mitjà conservador, republicà i votant de Trump, es nodreixen principalment d’energia eòlica. Abandonar el petroli és qüestió de temps. “Hi ha projeccions que diuen que el 2019 s’ha donat el pic de demanda de petroli. És possible que torne a remuntar després de la COVID-19, però ja no anirem a aqueixes demandes de creixement del mercat (...) Les companyies petrolieres intenten ficar-se en renovables, en energia elèctrica, l’Aràbia Saudita està intentant diversificar el mercat amb energia solar, el fons sobirà noruec inverteix en renovables... Els grans tenidors estan intentant diversificar”, explica.

L’avanç cap a la transició ecològica no sembla ser-se igual a tot arreu. A la Comunitat Valenciana, el president Ximo Puig anunciava un pla de 267 milions d’euros per a una estratègia d’hidrogen verd; el País Basc anunciava una primera inversió de 67 milions per a una planta de biocombustibles, Espanya ha fixat una estratègia amb vista al 2030, Alemanya hi inverteix milions i Europa es fixa un horitzó clar. D’altra banda, les grans potències com els Estats Units encara aposten pel petroli, Turquia anuncia el descobriment d’una gran reserva de gas natural a la mar Negra que es disputa amb Grècia i uns quants països s’enfronten pels recursos de l’Àrtic, en una línia clarament oposada a aqueixa transició. La transició ecològica, afirma Fresco, “és un procés de tres o quatre dècades. I dins d’aquest procés hi ha contradiccions, entre el curt i llarg termini. Hi ha països que no hi estan compromesos: tenim els EUA amb Trump, Rússia o l’Índia. Però hi tenim compromesos la Unió Europea, la Xina, Corea del Sud i el Japó, que són prop del 50% del PIB mundial. Joe Biden –el candidat demòcrata– també té un compromís amb això, que sumaria tres quartes parts de PIB mundial. Per als que no vulguen, entraran en joc les polítiques comercials”, una mena de coacció en els nostres temps que, per a l’expert, acabarà de modificar els comportaments dels països.

Quan es planteja una transició, un canvi de model, sempre es corre el risc que quede algú arrere. Per evitar una transició injusta, l’autor afirma que cal un Estat amb recursos i un sistema que vulga revertir la desigualtat existent per mitigar l’oposició, basada en pors que considera lògiques. “Ens ha de preocupar donar una resposta, però no ens ha de paralitzar”. “Estem en un canvi de paradigma. Qualsevol indústria que continue plantejant contaminar desapareixerà. Podem continuar posant-nos una bena als ulls, però d’ací a uns anys, si en continuem fabricant [de producte contaminant], ningú ens ho comprarà. Hi ha sectors a qui cal ajudar, perquè són molt difícils de descarbonitzar, però això ha d’anar encaminat a la transformació. Plantejar-se les coses en la dicotomia de fabricar com fins ara o les empreses se’n van no té sentit. Si no fas res, potser és la Xina la que no et compra, o els EUA. Les polítiques climàtiques seran puntals fonamentals”, afirma.

En l’àmbit local, l’expert es mostra favorable a l’estratègia de descarbonització que planteja el Govern valencià, així com a la política fiscal dels socis Compromís i Unides Podem. “Hem de posicionar-nos bé en el camp de l’hidrogen verd, com amb la fabricació de bateries. L’hidrogen és aquest comodí essencial per a descarbonitzar, tots els països europeus ho han entés. Tenim recursos renovables molt intensos, recursos eòlics i prompte tindrem recursos eòlics marins”, indica. Preguntat per la proposta fiscal, sobre si és més efectiu penalitzar la contaminació o bonificar les bones pràctiques, considera que no són incompatibles: “Que qui contamina paga és una cosa que no podrem evitar. I l’altra mà –desgravacions i bonificacions– tampoc podem evitar-la. Per a descarbonitzar, les mateixes lògiques del mercat fan que els impostos no siguen prou. Hauran d’entrar-hi els poders públics”, apunta.

“El futur és renovable. Les no renovables estan condemnades a l’esgotament. La qüestió és a quina velocitat canviem. Això ens permetrà evitar el canvi climàtic catastròfic o no. I aqueix futur cada vegada està més a prop”, conclou.

Etiquetas
Publicado el
2 de noviembre de 2020 - 22:31 h

Descubre nuestras apps

stats