Sobrevivint al binarisme

Àlex tenia dotze anys quan es va adonar que no estava conforme amb el seu cos. El late night de José Mota, Ahora vas y lo tuiteas, va oferir unes declaracions d’un xic trans que contava la seua experiència amb aquesta identitat de gènere. “Em va obrir els ulls i vaig començar a replantejar-me la meua”, comenta.

Això va passar el 2014, quan la llei i els drets d’aquest col·lectiu eren inexistents, invisibles i estaven desemparats en l’àmbit institucional i social. Àlex Peinado es va veure reflectit en aquesta imatge i va decidir començar la seua transició: “Va masculinitzar” el seu aspecte i va canviar radicalment la seua expressió de gènere.

“Em vaig tallar els cabells, vaig deixar de banda els vestits i la roba ‘femenina’”, explica mentre enllaça les dues mans.

No obstant això, la disfòria de gènere va continuar present en el seu dia a dia. “Hi ha persones que continuaven dient-me ‘M’, com si no haguera transicionat, altres que ho havien assumit bé i hi ha els que m’examinaven sense descaradura”. Els seus pares van tardar a comprendre-ho.

“El meu avi, de 80 anys, em va acceptar des del primer moment que vaig eixir de l’armari com a xic trans”, explica alhora que la mà dreta s’acosta a l’interior de la renyonera i trau un paquet de tabac per a pausar el moment.

La seua madrastra es va enfurir quan Àlex va tindre el valor d’expressar la seua vertadera identitat: “Em va començar a cridar i mon pare es va quedar paralitzat mirant-me amb ulls de la meua filla ha mort. Em va doldre que no m’entengueren”.

José Manuel Bonet Baixauli, especialista en psicologia afirmativa LGTBI i coordinador d’aquest servei en el gabinet Psicofel, i Germán Felpeto, director del gabinet, subratllen la importància de sentir-se volgut en l’entorn familiar amb la finalitat de desenvolupar un sentit de pertinença amb el teu nucli més pròxim: “Si aquesta necessitat no està coberta quan som xiquets, podem desenvolupar esquemes problemàtics i maneres desadaptatives de relacionar-nos amb els altres quan siguem adults”. Afigen que aquest rebuig provoca que un xiquet o adolescent no binari estiga desprotegit pels seus familiars quan pateix assetjament LGTBIfòbic en el col·legi.

Àlex assegura que no va tindre referents trans ni material audiovisual que l’acompanyaren en aquest moment de soledat identitària. “Em vaig refugiar molt en la música i hi havia una cançó que escoltava sempre, The village de Wrabel, que deia no ‘hi ha res de roí en tu, només amb el poble’. Em transmetia que jo estava bé”, comenta.

Recorda el 2019 com l’any en què va començar a veure personatges trans en plataformes de streaming: “Va ser en la sèrie Euphoria, però no em va agradar el paper que van assignar a l’actriu. Mostrava una realitat crua i complicada. M’hauria agradat veure un referent a qui no li passa res roí”.

Durant l’ESO, l’institut va ser el seu suport més crucial. Estava matriculat en un col·legi de monges. Un dia l’orientadora va acudir a una de les aules en què estava Àlex i els va començar a repartir una prova que els psicoanalitzava mitjançant qüestions personals.

“Una de les preguntes era si et senties a gust amb el teu gènere i vaig posar que no. Després d’això, els docents es van reunir amb mi per saber com em trobava i van estar al meu costat en l’inici del meu procés”.

Els seus ulls no passen desapercebuts. El delineat negre que s’ha dibuixat en la parpella inferior reclama no llevar la mirada del seu rostre, que es tiba quan el somriure s’interfereix entre els vocables que dedica al seu nuvi.

“Per sort vaig conéixer la meua parella. Em va animar a anar al psicòleg, perquè sentia que estava submergit en una depressió molt aguda”, explica. “Mai m’havia parat a analitzar la meua situació. Tindre pensaments suïcides sempre m’havia semblat normal”. Va haver de temptejar diferents consultes de psicòlegs per trobar l’adequat. “Em va comunicar que havia de tallar algunes relacions que em suposaven un enfonsament mental greu”.

Àlex conta que el 2018 va decidir contactar amb Lambda, associació pionera en la defensa dels drets LGTBIQ+ a València. Va participar en un grup de joves trans que feien activitats conjuntes, però no va arribar a encaixar: “Sentia que era una segregació, perquè semblava que no poguera tindre amics d’altres identitats”.

És conscient que pot servir com a eina per a altres persones que necessiten aquest suport, però ell es va veure submergit en una mena de gueto. “Jo acudia al servei Orienta, una oficina pública que ofereix recursos per a persones LGTBIQ+, però va començar a suposar-me una càrrega mental i vaig decidir no anar-hi més, perquè em molestava que no poguera confluir amb altres persones que no foren trans”.

Peinado defensa la necessitat de fomentar instruments per a incloure’ls en el món: “Si ens deixen en un marge, ho estarem per sempre. No som una cosa a part, jo també pertany a l’esfera social i puc relacionar-me amb persones cis”.

El juliol, Lambda va decidir crear un grup concret per a persones NB (no binàries). Hui dia està compost per deu membres, però habitualment solen ser sis o cinc els que participen en les xarrades. El naixement d’aquesta comunitat va sorgir per la motivació de qüestions que afecten de manera estructural un grup poblacional, com l’“eixida de l’armari” de cadascú, els punts de la llei trans o la normativa lingüística espanyola.

“Serveix com una xarxa de suport perquè, al cap i a la fi, són persones que poden tindre les mateixes vivències o inquietuds que tu. Solem buscar referents, textos o qüestionar problemàtiques per a posar-les en comú”, explica Amorós Fernández, coordinadore del grup NB de Lambda.

Elle insisteix que l’associació va veure imprescindible la creació d’aquest espai per a les persones NB, per la qual cosa es van adherir algunes del grup de les persones trans i altres del grup de sensibilització. Diversos dels interrogants que solen situar en el centre del focus és la falta de documentació per part dels centres sanitaris, la por d’acudir a una unitat de policia a denunciar una agressió lgtbifòbica o la manera de reivindicar la seua existència.

El seu procés d’hormonació va començar el 2019. La via més eficaç per a reduir la disfòria i encaixar en un model d’acceptació masculina era iniciar un tractament de testosterona per a notar alguns dels efectes més directes i visibles com la veu o el borrissol facial.

En aquell moment, Peinado cursava Batxillerat en l’IES Tirant lo Blanc de Torrent. En el seu document nacional d’identitat continuava figurant el seu nom anterior, però amb la llei 8/2017 del reconeixement del dret a la identitat i a l’expressió de gènere a la Comunitat Valenciana, podia modificar-lo en centres educatius i sanitaris independentment del canvi en el Registre Civil.

“Vaig acudir a l’institut a modificar el meu deadname i el director no sabia com es gestionava. No hi va posar cap pega… va agafar un bolígraf i va ratllar la meua antiga identificació de la llista d’alumnes”.

La primera vegada que va rebre una injecció de testosterona va ser en l’ambulatori de la seua localitat. Després d’això, la infermera li va explicar com havia de fer-ho a casa perquè fora més còmode i no acudir mensualment al centre de salut: “Havia de punxar-me cada tres setmanes, tal com m’havia indicat el metge. Mai em cridaven per passar revisió. Vaig anar a una nutricionista que oferia la Unitat de Gènere de València per vigilar el canvi de greix en el meu cos”.

Entrar en la carrera de Filosofia li havia obert un món paral·lel que no estava acostumat a presenciar en la societat, a canviar la seua mirada sobre les bases del gènere i el sexe normatius.

Testo Yonqui va ser el llibre que va marcar un abans i un després en la percepció d’Àlex sobre el seu cos. L’autor, Paul B. Preciado, relata un autoexperiment que el porta a aplicar-se testosterona (en el seu procés de transició) per a estudiar la realitat farmacopornogràfica controlada pel capitalisme, que el porta a analitzar com la biopolítica domina la vivència individual de cada persona.

“Me’l va recomanar una amiga que anava amb mi a classe. Em ‘va obrir els ulls’ respecte de l’estructura que sustenta el procés hormonal i em va fer replantejar el meu cas. Vaig decidir anar en contra d’administrar-me aquestes substàncies i estimar més el meu cos, perquè, al cap i a la fi, mai havia estat malament ni era incorrecte”.

Àlex va començar a allunyar-se del dualisme de gènere i va anar comprenent el terme ‘no binarie’. Descobrir Preciado el va fer entrar en una espiral d’autosubministrament sobre el tema, cosa que li va permetre indagar en textos d’altres autors, com Judith Butler, en què el sentit del “gènere” es desconstrueix sobre la base d’arguments que es fonamenten en la teoria Queer.

“Per tot això, vaig començar a sentir insatisfacció amb la testosterona, però com havia lluitat tant per a tindre-la i que se m’acceptara com a home, anava posposant aquesta idea perquè em provocava por”, explica. L’agost del 2021, Peinado va fer el pas i va decidir allunyar de la seua vida de manera proporcional aquest paquet de Testex que l’ancorava en un gènere que emmascarava parts seues.

“He pres decisions mèdiques pel meu compte, perquè els mateixos experts no estaven conscienciats sobre els efectes de la testosterona ni amb el tractament amb persones trans. Et comenten el típic: et creixerà barba, et canviarà la veu, deixaràs de menstruar, el greix es distribuirà i tindràs més massa muscular”.

Aquesta experiència no és un cas alié ni concret: el primer estudi estatal elaborat el 2022 sobre les persones no binàries mostra que el 45% de les persones entrevistades destaquen que han patit algun tipus de discriminació en l’àmbit sanitari.

Juan Carlos Lorite, metge resident d’endocrinologia a l’Hospital de Leganés (Madrid), assegura que la falta de sensibilització ocorre perquè en la carrera de Medicina no s’indaga en les persones trans ni en la seua salut: “És molt trist que passe això. Tot el que conec de salut transgènere ho he aprés durant la residència (la prova per a arribar a ser metge). Cal incloure-la en la formació mèdica. De fet, m’atreviria a dir que la major part dels facultatius no saben diferenciar la identitat de gènere del sexe biològic”.

Abandonar la testosterona va suposar per a Àlex l’aparició de multitud d’interrogants sense resposta que el feien replantejar el seu benestar: “Si deixes d’hormonar-te, apartes la teua salut?”. Els dos endocrinòlegs que li van tocar van demostrar la falta d’experiència i coneixement sobre aquest col·lectiu. “Els especialistes van començar a preguntar-me que ara com volia identificar-me, que si tornava a ser dona…”.

Lorite aclareix que sol ser infreqüent que les persones trans o NB suspenguen el tractament i afig que molts dels efectes que s’obtenen són reversibles: “Siga com siga el motiu del cessament, i amb un seguiment mèdic adequat, no suposaria cap problema per a la salut del pacient”, comenta i insisteix que els xics trans poden patir efectes secundaris com l’ovari poliquístic, l’endometriosi i l’augment de la tensió arterial, però que sol ser en situacions excepcionals.

El dia que el cirurgià el va cridar, Àlex va canviar els paràmetres que havia establit en la seua ment. Després d’un llarg període en la llista d’espera de la mastectomia, el metge li va comunicar la cita de l’operatori. La seua resposta va ser contundent: “No me la faré, no n’estic segur”. Havia estat recapacitant i tenia clar com volia reflectir-se. Sabia que el seu cos no havia de modificar-se. No hi havia res a corregir.

Els llibres, les noves relacions socials i el coneixement d’altres identitats van activar la percepció que tenia sobre si mateix. El no binarisme va començar a formar part del seu vocabulari, i especialment, de la seua realitat, de com es projectava davant els altres, de la comoditat amb el seu cos.

“Amb la identitat de dona, deixava parts meues arrere, i amb la d’home em passava el mateix. La pressió d’encasellar-me entre un gènere o l’altre em generava angoixa. Amb el no binarisme vaig trobar la meua llibertat i podia ser qui volguera”.

La primera vegada que es va atrevir a expressar la seua identitat va ser en una quedada amb amigues que va conéixer en la universitat. L’alcohol, protagonista del moment, el va ajudar a relativitzar la por que sentia a l’hora de comunicar-ho. “Em van dir que ja ho sabien. Em vaig llevar un pes de damunt”, diu mentre es col·loca un dels anells de la mà dreta gesticulant amb molt de nerviosisme. “També ho vaig confessar a la meua parella i després d’això, vaig deixar d’‘eixir de l’armari’. Vaig començar a viure”.

Juana va aparéixer en la vida d’Àlex quan més es necessitaven. Un seminari de lectura amb el mateix grup d’amics de Filosofia va propiciar que la seua relació se solidificara en la llibreria Primado, de València. “Ella feia uns directes d’Instagram en la llibreria, anomenats el Ministeri de Cultura, en què parlava de temes socials o es feien recomanacions de lectures, i això, va fer que ens coneguérem més”, destaca Peinado. Van trobar la seua unió en els milers de llibres que configuren l’establiment de Pepe, amo de Primado, i en els mateixos autors amb qui Àlex va descobrir el seu vertader “jo”.

“Amb 17 anys vaig començar a llegir el Manifiesto contrasexual de Preciado i hi vaig esbrinar què significava no binari. Vaig començar a entendre per què de menuda m’agradava estar en ambients allunyats de la meua identitat assignada en nàixer o em pintava els llavis. I no dic que això determine un gènere, sinó que pot definir una cosa diferent de com la gent vol que sigues”, explica Juana.

Nadiua d’Albacete, fa cinc anys va triar València per a cursar els seus estudis de filosofia. La carrera li va permetre informar-se en profunditat sobre el gènere i descobrir persones de l’entorn queer. Aquest suport va permetre que poguera considerar la possibilitat de ser no binàrie i va decidir triar els pronoms femenins.

El seu entorn familiar desconeixia que la seua filla ara es deia Juana. Va intentar comunicar-ho unes quantes vegades, però el pànic va poder apoderar-se de la seua veu. Va ser en la graduació de la carrera quan es van adonar del canvi de nom: “Van veure el meu diploma i em van dir: I això? Els vaig aclarir que era el meu nom i em van respondre amb un monosíl·lab. Fa sis mesos d’aquesta conversa, l’única que hem tingut sobre el tema”.

“La gent sol tractar-me en femení i els que s’interessen pels meus pronoms solen ser persones LGTBIQ+, però fa uns dies em vaig canviar de psicòloga i em va preguntar com m’identificava. Ho vaig agrair, perquè és un entorn en què t’has de sentir amb molta seguretat per a poder obrir-te”.

Juana confessa que, quan va pel carrer de nit, intenta dissimular la seua expressió de gènere: “Quan note que no estic segura, intente col·locar-me la roba perquè es veja més masculina”.

El 81% de les persones entrevistades en l’estudi asseguren haver usat el passing (identificar-se amb un dels dos gèneres hegemònics per no patir discriminació) com a recurs en espais públics. Peinado és conscient del que ha suposat aquest terme en la seua vida: “L’he usat com a mètode autodefensiu quan m’identificava com a home trans”. Insisteix que va ser un dels aspectes que més el fatigaven.

“Crec que la major part dels xics trans passen per una etapa masclista simplement per encaixar en la masculinitat tòxica. Ho fas per protecció, perquè ens sentim insegurs pel nostre cos, i quan els altres no ens veuen com a iguals, el que generem és la desaparició de qui som”.

Àlex no dona molta importància a la seua identitat. Ara prefereix no justificar constantment qui és o els pronoms que sol usar. “Em resulta violent incidir en el gènere. No vaig amb una pancarta mostrant com em determine. Les persones cisheterosexuals no ho fan, nosaltres tampoc ho hauríem de fer”.

Les etiquetes són marques que Peinado prefereix evitar. En la seua ment no són obligatòries, no les necessita i prefereix viure sense. Entén que altres persones les necessiten per a ser felices. “Només les usem aquells individus que no pertanyem a un sistema normatiu”, comenta.

Un dels episodis relacionats amb la catalogació de les identitats dissidents li va passar un cap de setmana quan exercia de scout de pioners en l’agrupació de Pas de Pi a Alaquàs. Va manar un test LGTBIQ+ a un grup de xiquetes entre 13 i 16 anys i es van sorprendre d’un terme desconegut en el seu vocabulari: persona cis. “Saben qui és el diferent, però no coneixen els seus iguals, perquè no necessiten encasellar-se. La vida està feta per a aquestes persones normatives”.

Juana pensa que en una societat cal l’existència d’un sentiment de comunitat. “Es categoritzarà siga com siga per a diferenciar qui pertany a un col·lectiu i qui no”.

El psicòleg expert en psicologia afirmativa LGTBI considera que les etiquetes poden servir en etapes com l’adolescència, en què la persona enceta un procés d’autodescobriment, però en l’adultesa potser vols que se t’incloga en una realitat més global, en què “a més de ser persona no binària, ets moltes altres coses”.

Anar a la platja o entrar a un bany públic són algunes de les odissees a què Àlex ha d’enfrontar-se cada vegada que acudeix a algun d’aquests llocs. “Patisc odi pels dos vessants: si em veuen barba, soc un home i em tracten en masculí, però si veuen barba i mamelles a la platja, per exemple, s’escandalitzen. Moltes vegades m’han preguntat si me les he operades”, explica.

La seua expressió de gènere resulta una preocupació als ulls dels altres. Vaja on vaja, les mirades el persegueixen, crítiques i notòries. El borrissol corporal juntament amb les sines són una combinació incompatible davant una societat tradicionalment dual, i fins i tot hi ha qui s’atreveix a assaltar el seu espai personal. “Un dia vaig anar a la bugaderia amb la meua parella i un home es va acostar a nosaltres i em va dir: Puc fer-te una pregunta? Jo ja sabia quina era. Va començar a discutir amb mi sobre quin era el meu gènere i, quan em va preguntar sobre els meus genitals i li vaig dir que tenia vulva, va començar a increpar-me i insistir que aniria a l’infern”.

Juana decideix seguir una actitud pautada en les dones normatives per a defugir qualsevol tipus de rebuig: “Quan entre al bany que posa ”dones“ solc exagerar gestos que s’entenen com a ”femenins“, perquè em fa por la reacció que pot tindre la gent”.

Aquest tipus d’actituds s’instauren en una mena de discriminació estructural que es repeteix constantment. Així és com es reflecteix en l’informe del Ministeri d’Igualtat en què el 16,4% de les persones NB manifesten que han percebut actituds de menyspreu.

El primer projecte LGTBI a València es va aprovar amb el mandat de Compromís. El Pla Diversitas reflectia algunes mesures per a la promoció i la no-discriminació de la diversitat sexual i de gènere. Un dels punts més discutits en el pla va ser la implantació de banys mixtos en les infraestructures públiques de la ciutat.

“El pla preveia mesures per a reduir els delictes d’odi al col·lectiu, i especialment a les persones més vulnerables dins d’aquestes, com les no binàries, trans o intersex. Un dels conflictes que van sorgir quan vam haver d’aprovar l’acta va ser el tema dels banys sense gènere. Va haver-hi molts comentaris trànsfobs durant el debat”, declara Lucía Beamud, exregidora d’Igualtat i Polítiques de Gènere i LGTBI a l’Ajuntament de València.

La que va ser responsable de les polítiques d’igualtat en el consistori manifesta que aquest tipus de banys no van arribar a implementar-se perquè la legislatura 2019-2023 acabava el maig, i el pla es va aprovar el març. “Tenint en compte qui governa ara l’alcaldia, dubtem que s’executen les mesures del pla”, exposa.

Àlex confessa que va al bany de dones, perquè sent que és menys probable que una dona l’insulte que que ho faça un home: “Mai m’han denigrat verbalment, però sí que m’han preguntat què feia en aquest lavabo”.

El discurs d’odi cap a les persones trans, secundat per sectors de l’extrema dreta, així com pel feminisme transexcloent, ha provocat que la desinformació castigue aquest col·lectiu o les persones no binàries. Àlex té clar que la transfòbia està estesa pel genitocentrisme (encasellar una persona pels seus genitals). “Que una persona trans tinga penis no significa que vaja a violar-te. Que aquestes persones vagen a un bany en concret i sentes por, o penses que poden llevar-te espai en qualsevol àmbit té nom, i és transfòbia”.

Peinado insisteix que tot el que siga expressió de gènere és una reivindicació: “La identitat no és només una cosa interna, sinó que es mostra de moltes maneres, i la moda és el recurs més senzill”. Diu que l’apassiona veure homes amb falda, que això tomba el patró heteropatriarcal, com quan les dones van decidir posar-se pantalons. Per a ell, el drag és el summe transgressor de la moda.

“Si vaig a algun lloc amb la meua família, evite maquillar-me, però normalment la meua expressió és la que vull sempre”, declara Juana. La roba que ha triat hui denota vivacitat. La gamma de colors entremesclats són l’espill del que ella diu “llibertat” quan arriba l’hora d’obrir l’armari i seleccionar les combinacions més extravagants. “Si vaig a algun esdeveniment que sé que serà divertit, em permet ser creativa amb la roba sense importar-me el que pensen els altres”.

La Llei trans estatal no va entrar en el BOE fins al començament del 2023. En el marc legislatiu d’algunes autonomies ja es preveia aquest dret. Altres comunitats en mancaven. El 2017, la Comunitat Valenciana va fer un pas avant en els drets del col·lectiu trans: la llei va tindre el suport de tots els partits representats en les Corts, llevat del Partit Popular.

No obstant això, les persones no binàries no es veuen reflectides en cap punt del text de la llei nacional. Uns quants grups parlamentaris van presentar una esmena amb la finalitat de reconéixer legalment aquesta identitat i ometre la menció relativa al sexe en els seus documents oficials.

En el cas de la Comunitat Valenciana, la llei del 2018 sí que dedica un espai en el capítol 1 “Visibilitat, sensibilització i atenció integral” a les persones NB. En concret, l’article 46 exposa l’obligació, per part de la Generalitat, de brindar mesures concretes de suport i “sensibilització social” sobre les realitats no binàries, així com els recursos necessaris per a la conscienciació dels professionals i els familiars.

“Som la comunitat autònoma més avançada en els drets d’aquest col·lectiu, perquè la llei, en què es recullen les variacions intersexuals o el desenvolupament sexual, no està prevista enlloc d’Europa i, per tant, és de les més actualitzades”, subratlla una exresponsable de la Conselleria d’Igualtat.

Insisteix que el no binarisme va més enllà del físic i considera que les mesures per a abordar la seua representació social han de gestionar-se a través d’una llei estatal: “Pense que des del Ministeri d’Igualtat s’ha avançat molt, però el discurs de l’extrema dreta complica el progrés de les identitats que no entren en la seua cosmovisió”.

Juana Polo continua esperant que des de Madrid accepten el seu canvi en el document d’identitat. Explica que va iniciar els tràmits el setembre i que solament ha hagut de presentar l’acta de naixement i el padró en el Registre Civil de València. La Llei 4/2023 dels drets de les persones trans i LGTBI va tombar els requisits que demanava la llei del 2007: tindre informes mèdics i haver seguit un tractament d’hormonació durant dos anys per a fer efectiu el canvi de nom. Ara el tràmit és més senzill i rebutja la patologització d’aquestes persones. “Una amiga va haver d’esperar nou mesos per a formalitzar el protocol. He tingut sort. Crec que la llei estatal et dona seguretat i genera conscienciació i això es plasma en els treballadors que t’atenen. El funcionariat es va mostrar molt comprensiu amb mi en tot moment”.

Ella advoca per tombar la casella de sexe del document d’identitat: “Diu molt per a què serveix aquest requadre. En l’àmbit burocràtic, què els influeix saber de quin gènere és una persona? Les teues característiques sexuals només haurien d’interessar en l’àmbit sanitari i no caldria que en la targeta sanitària apareguera el teu gènere. Jo veuria viable assignar un número que estiguera enllaçat al teu historial mèdic”.

Per a Peinado, la dicotomia entre el seu nom i l’apartat del sexe on posa “dona” li agrada, perquè diu que “almenys ajunta la masculinitat i la feminitat”, però no resta importància a la falta d’al·lusió de les persones NB en la llei i insisteix que això els ofereix a l’abandó legal.

Àlex percep que la societat els veu com una espècie científica. Insisteix que les institucions han d’incloure’ls en la legalitat per a convertir-se en persones amb drets i sentir que existeixen. “A vegades no em queden energies per a justificar qui soc i explicar a tothom de què es tracta el no binarisme. Necessitem un govern que ens done un espai en què estiguem visibilitzats i inclosos en el vocabulari quotidià”, recalca.

Sap que la lluita no cessarà, que queda molt per a deixar d’estar oprimides. “El no binarisme no és un tercer gènere. És un paisatge on no existeixen els límits físics ni psíquics. El món no està preparat per a nosaltres i el dia que el sistema canvie, jo ja no estaré viu per a veure-ho”.

No s’oblida del seu inici, ni tampoc del que va suposar encendre aquest dia el televisor, ni els milers de textos llegits per a entendre què li passava. Tampoc deixa de banda aquestes relacions allunyades dels contextos cisheteronormatius que el van ajudar a construir el seu camí. I molt menys omet Juana. Ni ella a ell. Al seu igual, el seu reflex i el seu constant quid pro quo que inconscientment han mantingut per a adaptar-se a un entorn hostil, per a posseir un lloc visible que la societat els ha privat, per a sobreviure.