Les víctimes érem nosaltres

Per més que l'himne valencià parla de “tots a una veu”, això de trobar llocs de consens i unió no és una característica del País Valencià. Igual toca buscar-ne les causes en les taifes del segle XI, en el model de repoblació del XIII, en la debilitat institucional del segle XVI, en l’anorreament social a partir del XVIII, en les guerres carlines del XIX o en la tramposa transició a la democràcia del segle XX. No ho sé. El cas és que aquest és un país (o el que siga) que viu parapetat en trinxeres, poc amant de respectar les seues diferències i, encara menys, d’usar-les per a enriquir el producte final.

El sectarisme, entre nosaltres, és moneda de curs legal. Per això, el cartell d’enemic se li col·loca al veí només pel fet de no compartir aficions festeres, idioma d’ús quotidià, paraules, colors de bandera, equip de futbol, partit al qual votem o marededéu per implorar.

Tanta divisió a peu de carrer és un boníssim negoci pels que manen, no dic els que governen, que també però menys, sinó per aquells que realment manen, els poders econòmics, els grans empresaris, els grans financers; estiguen en València, en Alacant, en Castelló o en Madrid. En canvi, és una pèssima inversió per a la gent normal, per al 99% de la població que pateix la corrupció (negoci de l’1%) i el menyspreu democràtic (perpetrat per idèntic 1%).

Aquesta societat de trinxeres ha tingut en els últims 30 anys el seu reflex polític en el model bipartidista PP/PSPV que ha alimentat el “amb mi o contra mi”, la dualitat perfecta, els bons i els roïns, els meus i els altres. Una posada en escena de baralla de galls que servia per a distraure la gent, per obligar-la a posicionar-se en un cantó o en el contrari sense possibilitat d’establir ponts. Mentre, gràcies al control de les cúpules d’ambdós partits, els del negoci s’asseguraven el control de la situació.

Ara això s’ha acabat. Les coses ja no són blanques o negres. Ara toca grisos. Comença a quedar clar que l’enemic no és el veí diferent. No. Els enemics són els que s’estan enriquint a costa de retallar-nos drets, serveis i llibertats; a costa d’obligar els nostres fills a emigrar; a costa de deixar-nos sense treball o sense casa. S’acosta, doncs, el moment de poder fer les coses d’una altra manera. O, almenys, d'intentar-ho. La política que ve, això que anomenen “nova política”, ha de ser de suma. Suma de diferents. No resta, suma. La democràcia és això i ara que sembla que les majories absolutes han passat a la història, hem d’aprofitar el moment, fer de la necessitat virtut i avançar junts.

Comencem per dos acords bàsics: 1) Rescatem les persones que han caigut en la pobresa, busquem de garantir una vida digna per a tots i totes. 2) Obrim les institucions a la gent, fomentem la participació i el control al govern. Fem-ho respectant les creences i els hàbits de tot el món i no vulga ningú imposar les seues a la resta.

Ens podem posar d’acord en això una majoria d’eixe 99% de gent normal que ompli els carrers i que no està ni en les recepcions reials, ni en els grans consells d’administració, ni en les llotges dels grans partits de futbol? Jo crec que sí. És més, serà obligatori que ens posem d’acord perquè si no ho fem, els grans poders de sempre, l’esmentat 1%, perdran la por i entendran que no tenim solució, ho interpretaran com una rendició incondicional a ells. I tornaran per salvar-nos, és a dir, per rematar-nos.

No hi ha més solució que fer pinya, sols estem perduts. Ells tenen els diners però nosaltres som més, molts més; això sí, hem de ser grup, no anar per lliure. Per lliure som objectius fàcils.

Per lliure pretenien anar molts treballadors de RTVV que preferiren vendre's al PP a unir-se contra els seus abusos, i ara estan al carrer; per lliure anaven desenes d’empresaris que creien que acostant-se a la màfia tenien el futur assegurat, i ara no arriben a final de mes; per lliure anaven professionals que, pensant en el seu benefici immediat, miraven cap a un altre costat davant les malifetes dels governs del PP, i ara se les han de veure davant el jutge; per lliure anaven els pobrets desgraciats que volien fer part de la gran festa de la bombolla immobiliària, i ara se’ls mengen els deutes; per lliure anaven tants i tants que, des d’associacions, col·lectius i grups de tot tipus, estaven disposats a sacrificar els seus principis per una nòmina, i ara s’han quedat sense nòmina i sense principis.

En realitat, per lliure ha anat aquest país, deixant-se enlluernar per quatre estampetes de colors, llançant-se en braços de qui li la deia més grossa i competint amb el del costat per arribar abans al botí. Han alimentat la nostra voracitat individualista i hem picat. Ens ha posat al davant un paquet de bitllets i ens han dit que els agafarem amb l'única condició de no preguntar qui era la víctima de l’estafa.

La víctima érem nosaltres. Els bitllets eren falsos.