La vida sigue igual... o pitjor

La primera part del títol la cantava Julio Iglesias –estrela indiscutible dels muntatges de la xarxa per Nadals i la resta de l´any- i la segona part no deixa de ser un afegitó autòcton. I és que hi hagué un temps durant el qual el gallec exercia –com després l´ínclit Jaume Matas- d´ambaixador valencià pel món. Els diners zaplanistes eren l´acreditació de valenciania.

De fet, deixalles de la infàmia s´han deixat vore esta setmana pel nostre sud profund, més salvatge que l´homenatjat per Raffaella Carrà. La ciutat d´Oriola viu l´últim capítol del contuberni zaplanista. Cesarisme-ciscarisme. La presidenta local es nega a votar contra la inclusió d´imputats en les llistes, moció que li afecta directament. En política, el foc amic crema més que les gaiates de Joan Ignasi Pla.

Mentrimentres, a Alacant-ciutat (per distingir-la de la desenrotllista Torrevieja-Alicante) l´alcaldessa dimitix via Facebook. Chonismo polític a la màxima potència, paroxisme de les últimes intervencions. I demostració de respecte per les institucions, tant com tenia Díaz Alperi –el pare de la xiqueta de la galeta i imatge oficial del postureo alicantino- per les autonòmiques, quan pensà que les Corts eren un lloc propici per a tallar-se les ungles.

D´altra banda, un malson que no pareix acabar és el del finançament autonòmic. L´informe del Síndic Major aporta una conclusió que ja estava en la ment de tots. Els préstecs madrilenys proporcionen líquid a curt termini, però disparen deute i dèficit. I, així, fins a l´infinit i més enllà en un poble sense caixes, mitjans audiovisuals que parlen de les seues desventures i l´entitat amb més seguiment –sí, eixe VCF nostre que els polítics es disputen en èpoques de vi i roses- en procés de deslocalització. De l´Hèrcules, l´Elx i el Castelló (interlocutor al nord abans de l´era gresite), millor ni en parlem hui. Com a germans menuts díscols, tendixen a imitar el major.

Finalment, una altra notícia desagradable i que ha passat certament inadvertida. La pèrdua de 103.853 habitants durant 2013, un terç dels qui ja no se censen a tot l´Estat. Xifres que pràcticament igualen les de les tres autonomies més poblades (Andalusia, Madrid i Catalunya). Fins i tot, havíem arribat a baixar dels cinc milions, eixos que ni Zapatero ni Rajoy han tingut molt en compte a l´hora de repartir almoines.

Tota una diàspora valenciana que representa clar i ras el drama d´un poble que opta per l´exili voluntari. La banda sonora d´este text convida, de fet, a apagar les llums i anar-se´n. Música petarda i refregits de Nadals. A ningú ha d´estranyar que esta terra haja sigut també el paradís de José Luis Moreno per a vendre, a preu d´or, els formats més casposos i anacrònics del model televisiu desenrotllista.

Bon Nadal i feliç any nou. Jo, com Calamaro, que m´agrada més, “me la quedo con toda su porquería”. Amunt!