PSOE i autodeterminació

El dret a decidir que reinvidiquen els partits nacionalistes catalans opera com a un eufemisme del dret d'autodeterminació. Un concepte que, alhora, és una extrapolació d'un instrument jurídic i geopolític ideat per abordar una eixida funcional als processos de descolonització.

Si este enunciat ja pareix massa alambinat, el mateix pot dir-se del romanç de joventut del PSOE amb el dret d'autodeterminació. Paradoxalment, el partit que, ara per ara, més vinculat té el seu futur proper (si no és un 'farol' o pretext la invocació que fa Podemos d'este i a expenses de les abstencions dels nacionalistes catalans) a este assumpte. En els últims mesos, de fet, el tema s'ha inserit en l'agenda política al més alt nivell. Molt per damunt de lleis d'emergència social i unes altres qüestions que pareixien més prioritàries, en este cas, per als partits d'esquerres.

I esta improvisació remet, a la que es va produir entre els partits de l'esquerra espanyola (PSOE, PSP i PCE) durant els anys setanta del segle passat, quan l'antifranquisme funcionà com un aglutinador d'idees-força, en ocasions, mesclades amb precipitació.

La fusió entre materialisme històric i nacionalisme podia interpretar-se com "el més difícil encara", però la dialèctica marxista es pot assimilar a una matrioska. Ergo: els problemes entre classes no es resoldran fins que no es resolga el problema nacional.

La influència d'estos determinismes, extrapolats dels manuals de descolonitzacions com la d'Argèlia, es manifesta en les disposicions dels partits esquerrans durant la citada dècada dels setanta. Tot i que estes posicions van tornar-se immantenibles, només uns pocs anys després, com afirmen els professors De Blas, Cotarelo i Tezanos en 'La transición democrática española' (1989).

Este progressiu oblit d'una reivindicació que, en realitat, no estava ni entre les prioritats ni en l'ADN de l'esquerra espanyola, reflectix la improvisació abans comentada.

Si, en les ponències del congrés socialista de Suresnes (1974), hi havia lloc per al dret d'autodeterminació; cinc anys després, en l'Extraordinari XXVIII Congrés, la Realpolitik del moment ho impregnava tot. Ja no hi havia espai ni per al marxisme, com a ideologia oficial, ni per al dret d´autodeterminació.

Històricament, s'ha considerat que la socialdemocràcia és un amortiguador funcional de les tensions territorials, puix contribuïx a una absorció dels conflictes centre-perifèria mitjançant la mobilització i connexió de recursos i problemàtiques, de manera transversal i interterritorial.

No obstant, ara per ara, la seua força (en especial, per estos indrets) està molt minvada i, molt lluny, s'escolta el ressò del concepte “nació de nacions”, formulat, precisament, per un socialista castellà (la història està plena de catarsis fenomenals), Anselmo Carretero.

Eixe és el marge de maniobra socialista (fins i tot, va ser inspiració constitucional), però, en este sentit, tot fa pensar que les teories de Carretero s'han aigualit en el café para todos que conreen per Andalusia.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats