Tots els dies són 3 de maig

Ja fa una setmana del Dia Mundial de la Llibertat de Premsa i, lamentablement, no podem afirmar que els objectius de la commemorada Declaració de Windhoek estiguen prop de ser aconseguits.

Més enllà de les nostres percepcions individuals, resulta notori que la llibertat de premsa és un dret escàs arreu del món. Un dret expressat per l´article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans, però que té una materialització certament deficient en els sistemes polítics estatals.

Per això, provocaren especial contestació les insinuacions de Pablo Iglesias sobre la deontologia dubtosa dels periodistes. És penós que sí que hi haja una certesa en eixes critiques del dirigent de Podemos al maniqueisme de les línies editorials dels media. Podemos i PP, de fet, estan agermanades, en eixa condició de víctimes, amb els professionals que han d´experimentar eixa inversió de valors de la professió. Però, com ja hem comentat, la llibertat de premsa és un bé tan preuat i fràgil que hem de tindre més compte amb les formes. Tot i que el debat impulsat per Iglesias puga ser legítim, tant com els que podem mantindre sobre les perillositats dels oligopolis privats o controls públics.

La presència de mitjans de comunicació nombrosos i diversos ha de ser una benedicció per a qualsevol democràcia, agraden o no al particular. Es tracta d´una garantia de respecte a la pluralitat social i separació de poders, en la línia dels checks and balances que defenien Publius en El Federalista i Alexis de Tocqueville en La democràcia a Amèrica.

Precisament, des d´eixos Estats Units on Donald Trump constituïx una amenaça a tot este sistema de contrapoders bàsics, l´organització Freedom House va alertar del major retrocés, en esta època de restauració democràtica, de la llibertat de premsa a Espanya. Precarietat, autocensura, pressió governamental i dels grups editorials… Són els símptomes que homologuen els media espanyols amb els africans, latinoamericans i oceànics.

Els últims dies, llevat de l´alliberament a Síria dels periodistes espanyols (no hem d´oblidar que encara hi ha més de mig centenar de professionals segrestats), no s´han caracteritzat per les bones notícies: comiat d´Escolar, procés contra Ana García…

Fets que no deixen de recordar-nos que la llibertat de premsa es defén dia rere dia i l´esperit de reivindicació del 3 de maig ha de mantindre´s més viu que mai, puix la història demostra que els drets no es regalen.