eldiario.es

9
Menú

“Hi hagué uns anys terribles per a la dansa a València, es va matar la cultura”

Sol Picó, Premi Nacional de Dansa 2016, presenta al festival Dansa València, We Women, una obra que reflexiona, a través del ball, sobre les desigualtats de gènere en dones de tres continents. Aprofitem la seua visita per parlar de gènere, coreografies i suport institucional  a la cultura

- PUBLICIDAD -
David Ruano

Sol Picó (Alcoi, 1967) és un terratrèmol dalt de l'escenari. És capaç d'alçar una polseguera amb unes puntes de ballet roges. Amb 50 anys complerts segueix ballant amb la mateixa energia que la caracteritza. De prop també és un coet. L'entreviste per telèfon mentre fa la maleta per viatjar a Beirut, una escala prèvia a València, on presenta aquest diumenge We Women.

Acomiada al seu fill de 9 anys, que juga al futbol, i li demana, amorosament, que si marca un gol li'l dedique. Ella, Premi Nacional de Dansa al 2016, també es capdavantera. Coreògrafa des de fa 25 anys, els seus millors passos són quan balla sola i treu punta a la quotidianitat i la ironia com a objectes artístic. Ara, és un dels plats forts del Dansa València 2018, que se celebra aquesta setmana a la ciutat sota el lema #Ellesesmouen.

Aquesta edició reivindica el paper de les dones creadores. Dels 15 espectacles programats, 11 estan dirigits per dones, i nou incorporen una clara perspectiva de gènere. L'obra que encapçala Picó, We Women, parla de les discriminacions que enfrontem les dones des de l'Índia a Nigèria passant per Japó. Un espectacle de més d'una hora on reuneix a quatre coreògrafes d'arreu del món per posar-nos en la pell i el cos de qualsevol dona. Músiques i tècniques diferenciades per remoure consciències des de l'escenari.

Per què parlar de gènere des de la dansa?

Cal parlar de gènere des de qualsevol lloc. Jo ho faig des d’ahí perquè la dansa és el meu mitjà de comunicació. És un tema important que he anat revisitant de tant en tant en aquestos 25 anys d’espectacles. La diferència d’aquesta obra és observar la situació des d’altres llocs, altres móns, dones d’altres països, continents i cultures. Treballem una dona africana, una japonesa, una de la Índia i jo mateixa, i ha sigut molt interessant veure com la discriminació de gènere ens travessa a totes.

Supose que ha estat un repte combinar tècniques, músiques i orígens tant diferents...

Cadascuna té les seues trajectòries i el seu estil i m’he hagut adaptar jo més a elles que elles a mi, però era molt fàcil abordar un problema de gènere i trobar vivències comunes. El dramaturg és un home, Roberto Fratini, que també ha servit com a contrapunt. Com ho va ser tenir una dona de dramaturga a un altre espectacle on aborde la masculinitat.

Fas una dansa molt teatral, molt irònica, que inclou elements quotidians. On trobes la inspiració?

M’inspira tot, sóc un animal d’inspiració: la vida mateixa, la quotidinitat, el que passa al món, el teu veí, què pensa la gent, què sent. M'agrada treballar amb coses reconeixibles perquè qui s'assega a vore'm puga entrar fàcilment en el meu món. Això fa que se'm considere una coreògrafa molt propera, i a vegades poc intelectual, però cadascú és com és. Jo passe molt temps observant i l’escenari és un altaveu per a parlar de tot allò que observes.

Un altaveu dius... pot la dansa sacsejar consciències?

Sí, la dansa pot ser molt estètica i quedar-te en un lloc molt confortable que, escolta també és meravellós anar al teatre i relaxar-te! Però a mi m’agrada buscar, no sé, no és que em propose sacsejar, em surt així i ja està. Si alguna cosa em remou a mi vull traspassar-la i ho faig amb la dansa.

El teu treball és molt planer. Però la dansa segueix sent una disciplina minoritària. Com acostar-la al gran públic?

Per a mi ha sigut una obsessió arribar a la gent. És difícil canviar-te a tu mateixa i alhora ser fidel. Però jo crec que les coses estan canviant. Jo vaig a vore dansa ací als teatres de Barcelona perquè sóc una gran consumidora de dansa i els veig plens. Tot i això, encara ha de canviar més. Tothom s’ha de posar les piles. Els artistes, els teatres… però hi ha maneres. Jo crec que el teatre de carrer és una gran manera. Que a la senyora o al xaval que passen els pique la curiositat i puga després anar al teatre a veure’t.

Però la dansa encara és un sector desfavorit...

És un panorama d'equilibrista constant. És bestial com a vegades, tot i portar 25 anys de professió, ens trobem en tanta precarietat. Treballem molt i hem campejat la crisi, però hi ha moments molt delicats. Jo a voltes em trobe molt cansada. És una feina complicada però ningú no m’ha obligat a fer-la. La faig perquè no en faria cap altra.

Cal més suport institucional?

Obviament, ací costa molt més que a països veïns com França. La creativitat necessita suport per a ixir endavant, tu pots tenir idees brutals però si no et donen una espenta... No és tant una cosa diners, calen estructures, una estratègia, pensaments, teixit cultural. Si et donen una ajuda perquè  crees un espectacle però després no hi ha una xarxa on distribuir-lo... Tot això reverteix. Si estigués tot més ben pensat seria més fàcil, però no se li dona prou valor a l'artista o a la dansa.

Tot i això tu tens 50 anys i enguany en fas 25 amb una companyia pròpia. Qui és la Sol Picó que veurem diumenge?

Sóc la mateixa a nivell d'il·lusió, ganes i força, crec que una mica més boja que abans i tot. No m'adone que tinc 50 anys. Puc fer-ho tot però sempre he sigut molt bèstia i continue en la mateixa dinàmica. Hi ha moltes coses que em mouen encara, tinc tres o quatre projectes en ment i  moltes ganes de fer certes col·laboracions amb gent determinada. I també  hi ha coses que encara se'm resisteixen com a qualsevol i que no diré ací, hahaha.

Què prepares ara?

Ara estic viatjant molt amb les obres que he estrenat els últims anys. We women a Beirut i a València, me'n vaig a França amb un solo One Hit Wonders i també estic rodant molt amb Dancing with Frogs. A més, done cursos per a la Formació d'actors de l'Institut del Teatre de Barcelona, tinc un solo amb un pianista, i estic preparant un parell de projectes que preferisc guardar-me fins a que signe...

I tot això, com es concilia amb tenir un fill menut?

Ui, és estar ahí a dos-cents per cent. Hi ha tanta vocació que per mi és fàcil fer-ho tot i també que tinc una molt bona logística, el pare del Tomàs és un 10 i està ahí per a que jo puga viatjar. Les ganes de seguir treballant em mouen molt encara i les forces que et dona tenir un fill et fan seguir endavant.

Diumenge vens a València, la primera ciutat on vas venir a ballar fóra d'Alcoi.

Sí, vaig anar per passos i València va ser la primera. Estava més a prop i el que la família preveia i deixava. Mon pare sempre tenia l'esperança de que tornara a Alcoi i muntara una acadèmia i vaig estar a l'estudi de Rosángeles Valls i començant a il·lusionar-me amb noves tècniques de la dansa contemporània que no coneixia. Volia entrar al conservatori però no va poder ser i el següent pas era l'Institut del Teatre de Barcelona, en aquells temps només volia formar-me.

Hi va haver un temps en què València va estar potent a nivell de la dansa, hi havia moguda, però jo ja m'havia instal·lat ací. Després sí que hi hagué uns anys a València terribles, on es va matar la cultura. Crec que ara està canviant i s'està potenciant perquè revisca. Ara mateix em fa molta il·lusió anar.

Sol Picó actua el diumenge 15 al Teatre Principal de València.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha