Hi ha a qui, als matins, li agrada deixar el motle del seu cos en el matalàs i fins i tot tapar-lo perquè no es refrede, i hi ha qui s’afanya a allisar-lo i a ventilar els llençols només alçar-se. Hi ha alguns que treballen com a porcs en una porquera i altres que, facen el que facen, ho fan com a cirurgians en un quiròfan. Hi ha qui troba l'equilibri amb el seu entorn guardant les sabatilles davall de la butaca, deixant caure la jaqueta sobre una cadira, emmagatzemant misteres buides en un bol damunt de la taula, al costat d’un pot ple de llapis despuntats i bolígrafs que de vegades funcionen i de vegades no, amb tres tasses de café buides vora el teclat, llibres escampats pertot, piles de documents en un equilibri precari i els calçotets o les bragues en el racó on les va tirar quan va tindre l'ocasió, la pressa i el goig de fer-ho. I hi ha qui, abans de fer-ho, plega la peça en qüestió i la fica en la llavadora. I té la taula feta un Mondrian. O un Malèvitx.
A uns els angoixa l'asèpsia, que els put a mort, i altres no suporten el guirigall al seu voltant, ni tan sols veure'l, siga seu o d’altri. En un context tal el cap d’aquests últims tendeix a explotar, no entenen que d'un paisatge així puga sorgir una idea coherent. Per a viure necessiten l'auxili de la geometria, de la taxonomia, de la norma, del precepte, de la disciplina. No entenen com algú és capaç d'orientar-se entre el que perceben com un munt de runes, no veuen la fina trama que enllaça tots aquells enderrocs, aquells elements aparentment dispersos. Per la seua banda, els que tendeixen a la dispersió i a l’amuntegament veuen en els espais organitzats i impol·luts el buit i la nàusea existencials, un món sense referències en què tant se’n dóna cap a on apunten les brúixoles. Entre aquestes dues categories humanes, a priori irreconciliables, de vegades s'estableix una simbiosi perversa en què un d’ells subministra a l’altre la raó de la seua existència —recol·locar, organitzar, endreçar, posar les coses «al seu lloc»—, i recull a canvi el suposat benefici que deriva de tota aquesta activitat. Representen dues maneres contraposades d'estar en el món, dues formes antitètiques d’entendre-ho. No es tracta d'higiene, ni de civisme ni de racionalitat, ni tampoc té res a veure amb ser o no primmirat o amant de la perfecció; es tracta d'ordre i, per tant, de la relació que cada un d’ells estableix, tant simbòlicament com factualment amb el poder.
Per un costat hi ha els qui es pleguen davant de l'ineluctable i deixen que la segona llei de la termodinàmica vaja fent, i per un altre hi ha els qui consagren la seua vida a fer-li front. Els primers veuen l'ordre com una cosa completament subjectiva, la seua dialèctica personal i peculiar amb el món, i els segons el veuen com un imperatiu universal al qual tots i tot s'ha de supeditar. És una rivalitat en què subjau l'etern conflicte entre l'ètica individual i el moralisme. En uns l'ordre naix de la interacció amigable amb el medi, d'un diàleg tolerant i cautelós amb la merda i el poti-poti, en sintonia amb la curiosa tendència que té el món a disgregar-se, i en altres naix de la lluita a matadegolla contra tot això, de les victòries sobre el desori, que sempre són momentànies i preludi d'una nova batalla, una guerra contínua que els té ocupats tota la vida, un neguit sense treva en què involucren tot déu. Uns creuen que realment la Creació va acabar amb el caos i altres creuen que li va donar principi.
No cal dir qui ha guanyat la batalla dels significats. Els apòstols de la norma s'han apoderat del terme. Això dels altres és desorganització, dislocació, anarquia, i això seu, ordre assimilat a virtut, encara que no resultaria gens difícil demostrar que és mentida, que per a aconseguir les nostres bambolletes d'harmonia incrementem exponencialment l'entropia de l'entorn. Segurament no hi ha en la naturalesa res més entròpic que un ésser humà, i com més ordenat, més entròpic. Només per això, en un altre tipus de societat els amants de l'ordre estarien proscrits, però ara i ací estan extraordinàriament ben considerats, en sintonia amb l'esperit dels temps. La seua ment casernària és el que garanteix la jerarquia i el bon govern, el que dóna al món la seua rendible uniformitat, d'ací la seua bona fama i el seu auge. Només la gent ordenada, en la mesura que ho és, rep de bon grat les recompenses que descendeixen d'un ordre superior, recompenses que la majoria de les vegades equivalen als terrossos de sucre que se’ls dona als cavalls com a premi a la seua docilitat, de la mateixa manera que se’ls pega un tir quan es trenquen una pota, tal com ens va ensenyar Horace McCoy. No és poca cosa i no pot ser d'una altra manera, ja que sense ells res no seria com és. La pulsió per l’ordre té un component servil. Qui ordena, compleix ordres. L’ordre és arbitrari, té amo, obeeix invariablement a criteris normatius que naixen de l'interés d'uns quants. Per a provar-ho hi ha prou amb constatar el seu caràcter històricament canviant. No hi ha hagut ni hi ha cap ordre referenciable a un òmfal, ni en el temps ni en l'espai. L'univers no té melic, per molt que alguns vulguen fer-nos creure que és el seu. L’ordre és un miratge, un artifici interessat. En el millor dels casos, un bell cortinatge que tracta d'amagar la inquietant relativitat d'un món essencialment caòtic.
0