eldiario.es

9

L'infern

El juicio Final - El judici final- Giorgio Vasari

El judici final, Giorgio Vasari

Fa mil·lennis que vivim sota l'amenaça de l'extinció. De fet, el gènere humà va nàixer amb ella al coll. Hem viscut sempre acovardits pel temor de rebre castics arbitraris. La Bíblia és una retafila de malediccions i venjances executades per una força poderosa i despietada, capaç de desencadenar totes les calamitats imaginables sobre individus, sobre pobles sencers o sobre tota la humanitat, des de la conversió de la dona de Lot en estàtua, al Diluvi Universal, passant per plagues de granotes, taves o llagostes, o la mort dels primogènits egipcis, la d'un milió d'etíops, la de mig milió d'israelites o epidèmies d'hemorroides, com els passà als filisteus (1 Samuel 5:1-12). Sempre ens hem sentit exposats a desgràcies immerescudes, provinents de no se sabia on, que podien arribar a provocar el nostre extermini total. El nou testament, lluny de pal·liar la situació, va donar peu a què altres inventaren l'infern. Amb això el sadisme fregà la perfecció. A partir d’aquell moment, ni patir el pitjor daltabaix en aquest món ens garantia que no les fórem a passar encara més putes en el més enllà.

 Als habitants de Pompeia i Herculà, de sobte i sense saber per què, aquell sinistre subsòl els va vomitar damunt tota la seua mala llet. Si aleshores el cristianisme haguera acabat de quallar, haurien tingut a mà una explicació relativament convincent, però encara quedaven uns anys perquè Teodosi, tot tractant d’evitar l’inevitable, s'aliara amb els experts en el cultiu de la culpa i l'administració de l’espant. La caiguda de l’Imperi Romà va donar pas a un món menys atractiu encara. Segles de cruentes invasions i un sens fi de baralles tribals, una vida abocada a la precarietat, fams canines, morts massives per malaltia i l’auge d’una cultura de la por en suport d’un poder polític a qui no li bastava la força de les armes per a persistir. «Que tothom se sotmeta a les potestats superiors, perquè no hi ha autoritat que no vinga de Déu» (Romans 13:1-2). Així s’arribà al control gairebé absolut per part de l’Església, amb les seues catedrals cada vegada més imponents, els seus relats exemplificadors i la seua iconografia tenebrosa, que convergia en la sinistra idea de la resurrecció de la carn i la compareixença davant del tribunal diví d’una quantitat desorbitada d’acusats en diversos estadis de putrefacció. Per a la massa de pelacanyes analfabets que van patir aquelles circumstàncies, la vida hagué de ser una tasca angoixosa que hagueren d'afrontar enmig d'una depressió col·lectiva interessadament identificada amb l'estat natural de l'home, aquesta criatura, segons diuen encara alguns, «naturalment» temorosa de Déu.

La falta de certesa sobre el nostre futur ens ha perseguit al llarg de la història, i la nostra trajectòria intel·lectual s'explica prou bé a la llum de la necessitat acabar amb aquesta incertesa. Ningú ho va creure possible fins que va arribar el Renaixement, l'era dels descobriments i, sobretot, fins que el segle de les llums va començar a clarejar i els intents de la majoria de la població per emancipar-se de la societat estamental, que basava la seua legitimitat en el dret diví, va donar pas a la temptació d'alliberar-se de la tutela de Déu mateix. Comprendre el mecanisme de certs fenòmens de la naturalesa, o descobrir el caràcter històric de determinats cataclismes socials ens va fer prendre consciència que, almenys en teoria, era possible fer-los front. No va acabar amb la por, però ens va convéncer que, amb una mica de manya, podríem controlar la nostra sort. Sísif començà a comportar-se com Prometeu, i Déu va prendre l'aparença del doctor Frankenstein. I una cosa inquietant va començar a aparéixer en l'horitzó; vam començar a adonar-nos que, en última instància, érem nosaltres mateixos els que, des de sempre, havíem desencadenat la major part dels desastres que havíem patit, i que culpabilitzant-hi a Déu no havíem fet sinó espolsar-nos de damunt la responsabilitat, tant de les nostres accions com de les nostres omissions. Vam prendre consciència que, en el fons i vist en perspectiva, Ell era —és— un espantall, el gran boc expiatori de la història; lluny de ser el nostre botxí, era la nostra víctima propiciatòria.

Així i tot, ens quedava la possibilitat de véncer aquella part fosca de la nostra naturalesa, caminar cap a la utopia i redimir-nos del nostre caràcter suïcida. Vam creure que això era possible durant un període breu en què vam posar en marxa les utopies més arriscades. Sospitosament, necessitaven una bona dosi de sang per a germinar, però l'esbaldíem amb el nostre optimisme. Quan van arribar les dues guerres mundials —un devessall de sang sense rastre d'utopia—, se'ns van tornar a posar les orelles dretes, ens vam adonar com era de difícil fer front a les nostres inclinacions autodestructives, i el món que es va obrir amb la segona postguerra va deixar clar que estàvem nadant a contracorrent. Quan vam estripar l'àtom se'ns van acabar definitivament les excuses, vam començar a adonar-nos que som una espècie que estira més el braç que la mànega, que tenim la capacitat de desencadenar unes forces que després no som capaços de dominar. Amb tot, fins ara les circumstàncies han permés fer creure als més crèduls que no hi havia errors irremeiables, que absolutament tot es podia reconduir.

Però en els últims temps les coses s'ha anat complicant. Durant segles se'ns va furtar la possibilitat de ser responsables de l'esdevenir de la història, i quan vam començar a influir en el seu curs vam veure com la cosa se'ns escapava ràpidament de les mans. Mentre vam poder, vam anar dissimulant la nostra ineptitud amb una espècie de superstició racional. Vam voler creure que la primera guerra mundial la féiem per a acabar amb totes les guerres, i quan arribà la segona ens vam dir que era l'epíleg de l'altra, un bocinet de tasca pendent. L'àtom ja teníem clar que no es podia tornar a embotellar, però ens vam inventar la teoria de la dissuasió i ens la vam creure. La contradicció sobre la qual creixia el consumisme era visible des de Mart: no pot existir un desenrotllament il·limitat a partir d'uns recursos limitats, i, sobretot, no pot donar-se sense una explotació exponencial de l'home per l'home. Però el nostre pensament sap sortejar les evidències incòmodes amb una destresa digna d’una causa millor. Ara, a l'amenaça nuclear s'ha sumat la de les crisis humanitàries, que tot i que sempre han estat ací sota l'aparença d'anomalies locals, cada vegada tenen més difícil amagar el seu caràcter sistèmic. I sobretot, se'ns ve al damunt una hecatombe mediambiental sense precedents.

Després de tants falsos mil·lenarismes, ens veiem enfront d'un cataclisme que té tota la traça de ser cert i potser definitiu, i resulta que després de tant d'entrenament, després de tota aquesta ziga-zaga, no sabem què fer o no som capaços de fer-ho. Mentre veiem com se'ns en ve al damunt, al màxim que arribem és a assenyalar tímidament aquests saltamarges bronzejats del Fòrum Econòmic Mundial que es reuneixen cada any en els Alps Suïssos. Ells són el mal omnímode i nosaltres, una vegada més, les víctimes. Però a hores d’ara la salmòdia no funciona, si més no en la segona part de la formulació. El que sembla un exercici de lucidesa no és, en definitiva, més que la reinvenció de l'Olimp antic, la mateixa cabriola mental de sempre, la substitució d’una deïtat de conveniència per una altra. I creure que la situació ha arribat a ser la que és sense una complicitat generalitzada i plenament activa és una ingenuïtat massa notòria, un exercici de cinisme pervers, obscé, difícil d'empassar-se'l, que no suporta l'acarament amb la innocència plausible.

Veus la jove activista Greta Thunberg clamar en Davos contra l’escalfament global davant d'aquella purrialla, que sembla extreta de L’òpera dels tres rals —perquè van tindre la barra d'invitar-la—, i se’t trenca l’ànima. Veus a aquests adolescents manifestant-se contra el canvi climàtic, pacíficament asseguts davant la policia en qualsevol ciutat d'Europa, i se't trenca l'ànima. Els sents com exclamen sincerament angoixats que el planeta crema, i se't trenca l'ànima. Els sents dir que no lluiten només per la seua vida, sinó per la de tots, i se't trenca l'ànima. Mires als teus fills o als teus néts, i se't trenca l'ànima. Contemplar aquesta generació de joves que se senten privats de futur trenca l'ànima, però sobretot destrossa o hauria de destrossar la consciència dels que hem comés amb ells aquest crim d’efecte retardat que consisteix a procrear, i fer-ho, a més, sense estar-ne moralment autoritzats, sabent que no seríem capaços de protegir la vida que estàvem engendrant, que ni ho intentaríem. I sabent que ni tan sols teníem ja un déu convincent a qui culpar. Finalment, tots els déus van morir i va quedar l'infern.

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha