La gran catarsi

Nit de Sant Joan. Any 2017. Només falten set mesos per la gran Catarsi. La nit en la que tot canviarà per als valencians. Una nit màgica. Però no serà una nit qualsevol on farem foc, botarem les ones, posarem a remulla els nostres peus i farem com què, i no ens acabarem de creure que el ritual puga tindre efecte més enllà de l'efecte propi de l'alcohol.

Enguany és diferent. Hem sigut convocats pel nostre estat major: Alcalde, regidors, President de la Generalitat, Consellers i tota la llarga rècua de polítics i funcionaris de tots els nivells.

Tots posats al servei de la gran Catarsi. Aquella que ens regenerarà per sempre més. La que marcarà l'abans i el després del valencians. Més encara que la Conquesta del Rei Jaume, més encara que l'expulsió dels moriscos, molt més encara que el dia que es va batre el record Guiness amb la paella més gran del món, i això és dir-ne molt.

Són quasi les dotze de la nit. Els altaveus emeten des de fa minuts les darreres instruccions: “valencians en peu alcem-nos...”,“ tots agafats de les mans” “ i de sobte...

PUM!!!!! la Ciutat de les Arts i les Ciències, tota sencera, Palau de les Arts, Hemisfèric, Museu de les Ciències, Pont de l'Assut, Oceanogràfic, l'Umbracle, tot comença a col·lapsar fruit del miracle de la Goma-2 adquirida setmanes abans gràcies a una “derrama” (o verkami que sona més modern) en la qual han participat milions de valencians. I tots plorant agermanats perquè s'ha aconseguit a la fi. La gran destrucció, la gran Catarsi. Ens hem desfet de quasi tot Calatrava. N'hem deixat alguns ponts perquè passen cotxes, que si no...

Sí, ja sé que l'Oceanogràfic no és de Calatrava, però vés-hi i pregunta a la gent de qui pensa que és. Tant en fa. Per a l'imaginari col·lectiu és un Calatrava més. A vore qui és capaç d'esborrar una idea fixa del cap d'un valencià.

Eixe és el somni humit de la ciutat destructora. Genèticament portem la destrucció a dins nostre, els valencians. Des de la nostra fundació. Dues vegades fundada fou València perquè la primera ja la vàrem arrasar.

Eixa manieta nostra d'intentar acabar amb l'obra física ens ve de lluny. No fa tant ja es va intentar amb el Palau de la Música. O amb la rehabilitació del Teatre Romà de Sagunt. Si ens hi posem, en trobarem més d'exemples.

Per això en un exercici de “seny” les nostres autoritats han decidit que aquesta serà l'última vegada.

El gran “a fer la mà” li toca a Calatrava. Eixe valencià que a partir del dia de Sant Joan serà declarat “exvalencià”. Però, tranquil, senyor Calatrava, vosté serà l'últim. A partir deixe dia els valencians no destruirem res més. Deixarem l'enveja i les venjances a banda. Ningú més tindrà que dir allò de “de València ni la pols”. Serem un país normal amb una capital normal. I els nostres artistes i arquitectes i actors i pintors i escriptors i enginyers i astronautes podran passejar per la seua ciutat i prendre un café tranquil·lament en eixir de la seua feina. I podran discutir amb els seus paisans de com els va la vida i l'obra. I en podran treure profit d'eixa discussió “assenyada”.

Però això ja serà l'any que ve. Quan la gran Catarsi es produïsca i un nou valencià siga nat. Eixe valencià que abans destruïa i es cagava en la mare que ha parit a qualsevol veí, pel pur plaer de destruir-lo, per pur provincianisme.

No sé si eixe dia arribarà, però que els valencians i, en especial els valentins la necessitem, eixa catarsi, n'estic segur. Només és qüestió de fer la derrama, o verkami, que és mes modern. Ens queden set mesos.

Per descomptat, gràcies senyor Calatrava per oferir-se a fer de pirotècnic i acceptar ser el que li pegue foc a la barraca. Els valencians del futur li ho agrairan mentre visiten el museu Calatrava d'Abu Dhabi i veuen un vídeo de com era abans eixe gran forat que hi queda al costat del llit del riu Túria, on una placa recorda que allà es va produir la gran Catarsi que ho va canviar tot.

Al costat del vídeo, al museu, hi ha una holografia amb personatges valencians de totes les èpoques espolsant-se unes espardenyes. Els estrangers que hi passen no entenen res. Un valencià que hi està de visita vessa ( o“derrama”) una llagrimeta, i demana al bidell del museu per un restaurant, al mig del desert, on es puga menjar una autèntica paella valenciana. I la roda torna a girar.