eldiario.es

9

Jorge Semprún i els usos del kitsch

Dues vegades, com a mínim, però d’una manera que impressiona, fa servir Jorge Semprún l’expressió kitsch al seu llibre testimonial i memorialístic Federico Sánchez se despide de ustedes, publicat el 1993. I escrit -diu- originàriament en francès, perquè així es distanciava de minúcies. La primera fa referència a l’estil particular del franquisme –“una barreja de protocol fúnebre i de retòrica imperial, de mal gust kitsch”-, que va impregnar les llargues setmanes d’agonia del general Francisco Franco, l’any 1975, gestionades per la camarilla de familiars i beneficiaris més propers. Per cert, que la caracterització que fa Semprún del Valle de los Caídos -un tema i un indret tan actual, on encara jau Franco, tot i que quan apareixerà aquest article potser ja no serà així- no pot ser més precisa i més exacta. Considera que aquell mausoleu demencial, la basílica subterrània i monumental, construïda amb mà esclava de presoners polítics republicans, és l’únic testimoni de desmesura arquitectònica del règim. (S’oblida, diria jo, del Seminari Metropolità de Montcada, a València, totalment desmesurat). Ara bé, la desmesura,  segons Semprún, amb els ossaris i la creu enorme, gegantina, que presideix el conjunt a Cuelgamuros, tenia una finalitat molt concreta: “Fer perdurar l’imperi de la mort sobre la consciència col·lectiva dels espanyols”.

La segona vegada que empra l’expressió kitsch fa referència a Alfonso Guerra. L’aproximació a la personalitat de qui era el vicesecretari del PSOE i  vicepresident del govern del qual formava part per invitació de Felipe González, és implacable. És un dels elements cabdals d’un llibre en el qual Semprún barreja, com sol fer, realitat  més o menys veraç i realitat  més aviat ficcionada, sempre al voltant de la seua trajectòria i experiència vital: l’exili, la Resistència, el camp de concentració de Buchenwald, la clandestinitat a l’interior d’Espanya durant el franquisme, l’expulsió del PCE...

Com en Montaigne, però encara més, molt més, ell mateix és la matèria de la seua obra. Una recerca obsessiva dels seus orígens, de les seues peripècies, de les seues vivències, de la seua identitat.

Entre 1988 i 1991 Jorge Semprún fou ministre de Cultura. I això li permeté conèixer de prop els entrellats del poder en l’època de majories absolutes del PSOE i del tàndem Felipe González-Alfonso Guerra. Diríem que respectava Felipe i es va rabejar amb Guerra, a qui considerava un mal actor, inautèntic, encarnació dels pitjors trets de la picaresca i de la ineficiència hispànica, un falsari, un maquiavèl·lic estret de mires, un impostor. Sobretot això darrer. Però sobta aquest ús de l’apel·latiu, del concepte de kitsch. I diu així: “La idea que Guerra volia donar de si mateix en les innombrables entrevistes, de vegades llargues, prolixes, que concedia regularment als mitjans de comunicació, sempre m’ha paregut insuportable. Plena de suficiència, de megalomania, d’intel·lectualisme kitsch, de donjuanisme andalús de l’espècie més vulgar (aquelles pàgines consagrades a descriure les seues nits dedicades a fer l’amor i a escoltar Mahler!). Era massa fàcil...” Guerra s’havia posat una màscara, era un falsari. I a més, kitsch. D’un mal gust inenarrable.

Com havia fet amb Santiago Carrillo a l’Autobiografía de Federico Sánchez, en aquest llibre Semprún destrossa Alfonso Guerra. I amb bones raons, es pot pensar, o en tot cas bastant plausibles o convicents. Convé rellegir aquesta diatriba, especialment avui, quan Alfonso Guerra -passat l’afer del germà amb xiringuito propi al Govern Civil de Sevilla, la ruptura amb Felipe González, i tantes altres coses- es treu la màscara i actua com un populista espanyolista obert, arran dels fets a Catalunya els darrers temps. Partidari de la mà dura, després d’haver passat el ribot a l’Estatut, fa declaracions dient que no cal cedir res, que cal  destrossar els independentistes, que fan servir les escoles i la televisió per “adoctrinar”... en una línia que és difícil de distingir del PP, de Ciutadans o de Vox. I tirant a matar contra el seu company de partit i president del govern Pedro Sánchez. Una lleialtat verament emocionant.

No es pot negar que Jorge Semprún, que va morir el 2011 i que ja no pot opinar sobre l’espectacle polític actual,  tenia vista. Vista política i coneixement profund de les persones i les situacions. Era certament arriscat posar-lo al Consell de Ministres. El PCE i el PSUC eren, a més d’altres coses, grans escoles d’anàlisi política. L’anàlisi concreta de la realitat concreta, és a dir, la sobrietat i l’objectivitat, i el realisme, hi eren norma. Res a veure amb el fum de canya de l’esquerranisme esbojarrat. Un derivat d’aquesta cultura política seria, a hores d’ara, un del periodistes més lúcids d’Espanya, que va passar pel PSUC, com Enric Juliana. Igual com en el seu temps Manuel Vázquez Montalbán, que també. Doncs bé, la visió política, la profunditat de camp de Semprún i la distància cultural respecte de Guerra, foren definitives. En aquest llibre -molt important, no tan sols testimonial, ple de reflexions lúcides- en trobem els fonaments i l’explicació.

Quan avui ens sorprèn la retòrica espanyolista-castellanista i populista d’Alfonso Guerra, la seua deriva descamisada, l’escassa aportació a la comprensió d’una situació complexa, l’ús aberrant d’una demagògia pretesament esquerrana però en realitat nacionalista-espanyola, i per tant alineada amb el PP-CS-VOX, i enemiga a mort del president Sánchez, que fa el que pot, les pàgines de Federico Sánchez (perdó, de Jorge Semprún) són realment premonitòries.

Però què és el “kitsch”? Difícil definició. Hermann Broch -el gran novel·lista austríac exiliat, autor de la trilogia Els somnàmbuls-  el va circumscriure molt bé. Retòrica superficial i efectista, mal gust, inautenticitat, plàstic, novel·leta rural, alpina... Barraqueta, pubilles, vete- i-fils, tot això. I la gran Susan Sontag en va dir el “camp”, en un assaig famós dels anys setanta inclòs al seu recull Contra la interpretació. Un concepte polivalent, esvarós, però útil, que engloba l’esfera estètica i alhora l’àmbit polític. També hi ha un kitsch polític. Molt marcat. Com el del franquisme, o les aparences que fa servir, màscara inútil, l’autor de La España en la que creo, una aportació a dinamitar la convivència i a fer inviable l’entesa entre els pobles que integren l’Espanya constitutivament plural, en termes culturals i nacionals. Perquè o s’entén això o no s’entén res. I Guerra -i una part important del PSOE de l’Espanya interior, subvencionada- ha optat per no entendre res. O sí, per entendre molt bé de què va i aprofitar-se’n fins que dure.

El concepte de kitsch dona molt de joc. És una tendència molt definida en l’esfera estètica, com a paròdia sovint, com a mostra de desorientació en uns altres casos, i també en l’àmbit polític. ¿Com s’hauria d’interpretar, en un altre cas, la impostura dels neofranquistes actuals, de Ciudadanos, d’un inversemblant  i patèticToni Cantó, d’una illetrada com Bonig, del còctel explosiu de Vox? Pur kitsch.

A L’Espill 60, que apareixerà a la primavera de 2019, i ja esteu avisats, es publicarà un dossier ben interessant sobre el kitsch en totes les seues dimensions. Amb textos de Hermann Broch, de Josep Maria Ruiz Simon, d’Anacleto Ferrer, d’Antoni Martí Monterde, de Simona Skrabec. Seguint la màxima il·lustrada, kantiana: sapere aude... Perquè volem saber, comprendre, pensar, interpretar, copsar realitat. Per a transformar-la, naturalment, si pot ser, i per a evitar mals majors....

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha