València és una ciutat estranya. Des de fora no deu ser fàcil d’entendre. Ho comprovem sovint, en els comentaris de gent que se la mira des de lluny, que no la coneix massa. “No entenen res”, penses de seguida. Una ciutat capaç de la barroeria extrema i del mal gust més espaterrant i, alhora, delicada i amb una recòndita estima per l’art i la cultura. Es pot observar en les cúpules blaves, el gòtic o els edificis modernistes de l’Eixample o del carrer de la Pau, en les finques d’estil francès de Gravador Esteve i Historiador Martínez Ferrando o, a un altre nivell, en un lloc amb tanta aura com l’IVAM. L’arquitectura més recent, per cert, després del racionalisme, ben representat, no ha estat gens fecunda. Un predomini excessiu del negoci, probablement.
Per descomptat, hi ha moltes Valències. La qüestió és quina predomina en cada moment històric. Crec que hi ha dos moments d’intens desig de cultura i modernització: els anys trenta i els anys seixanta. Als setanta i als vuitanta es varen posar en pràctica moltes idees covades al llarg dels anys anteriors, aquells anys de penitència després de la gran desfeta. Però aviat vingueren temps molt difícils, amb una anti-cultura militant que va enrarir l’ambient fins a l’extenuació. Les darreres dues dècades han estat ominoses, dedicades a desfer el poc que s’havia aconseguit.
Els anys setanta foren vibrants. S’hi varen programar moltes coses. En 1976, per exemple, es va fundar a València una editorial del tot singular, que al llarg del temps ha destil·lat les ambicions i aspiracions culturals més sorprenents i exigents. Una editorial de gran qualitat.
En un carrer tranquil de l’Eixample lluminós, entre Antic Regne i Peris i Valero, al carrer de Lluís de Santàngel, hi té la seu l’editorial Pre-textos, fundada i dirigida per tres cadells de la burgesia culta valenciana -que també existeix. Molt discreta, la nostra Bildungsbürgertum no ha aconseguit donar el to a la ciutat. Més aviat el donen els personatges que retrata Martí Domínguez a la seua darrera novel·la, L’assassí que estimava els llibres...
Fundar una editorial és relativament fàcil. Mantenir-la amb èxit al llarg del temps, fer-se un forat en el panorama editorial i cultural, construir un catàleg coherent, esdevenir un referent obligat, ja no ho és tant. Manuel Ramírez, Silvia Pratdesaba i Manuel Borràs ho han aconseguit. Amb més de 1.600 títols publicats, l’editorial Pre-textos ha assolit amb escreix tots aquests objectius, que caracteritzen una empresa reeixida.
L’orientació editorial de Pre-textos és clara i definida. El seu catàleg excel·leix en assaig i literatura. És una editorial culta. I per a una franja de lectors exigents, de culte. S’ha fet un espai en el mercat espanyol, on ven el 60% de la seua producció i també llatinoamericà, on hi ven el 40% restant. Publica molta poesia, narrativa, filosofia, pensament i assaig literari. Té una obertura cultural extraordinària, i presta molta atenció a les literatures d’Europa central i oriental i a la cultura jueva en el sentit més ampli del terme, però també a les literatures anglesa, irlandesa, italiana, portuguesa... Impossible donar compte en poc espai d’un catàleg tan extens i tan intens, en quantitat i qualitat.
Els autors que ha anat publicant Pre-textos al llarg dels anys conformen una nòmina absolutament impressionant. Per exemple, han editat gairebé tota l’obra de Giorgio Agamben i de Jean Améry. També obres de Jacques Derrida, Giorgio Colli, Peter Sloterdijk, Slavoj Zizek o Hans Blumenberg. O de Patrick Modiano, Fernando Pessoa, Natalia Ginzburg, Ingeborg Bachmann i Elias Canetti. I també d’autors prometedors catalans i espanyols com Àlex Matas Pons, José Luis Pardo o Germán Cano. Però el que m’agrada especialment de Pre-textos és la sorpresa, l’inesperat. La gosadia d’editar llibres insòlits, com per exemple les memòries d’Elena Croce (La infància dorada y Recuerdos de familia), o de son pare Benedetto Croce (Aportaciones a la crítica de mí mismo) o un llibre que no he vist gaire referenciat, com el de Harold Acton, Memorias de un esteta, que és una meravella. Per no parlar d’una joia absoluta de col·lecció com la “Biblioteca de Clásicos Contemporáneos”, acuradíssima, on hi han aparegut entre altres Cartas a sus amigos de Ramón Gaya o Libro del desasosiego, de Pessoa.
Els darrers títols publicats, aquesta mateixa primavera, a més de bastants volums de poesia, són Alfabeto de Paul Valéry, en edició bilingüe castellà/francès, i Ser poeta hasta el punto de dejar de serlo, de César Vallejo. Una sàvia combinació de clàssics, de llibres imprescindibles, de recuperacions oportunes, d’apostes agosarades, d’autors antics i d’autors actuals, de pensament i literatura.
La direcció editorial és compartida entre els tres socis de l’empresa, per bé que Manolo Borràs -que viu entre València i Madrid- ha actuat a temporades com a director d’edicions. En bona harmonia, els tres puntals de l’editorial, tot i que busquen quan cal l’assessorament escaient, marquen directament la línia i decideixen. Han conformat una empresa viable, que dona visibilitat al treball de molta gent (autors, traductors, correctors, dissenyadors) des de València. Amb una forta implicació en la cultura castellano-espanyola i internacional. D’aquesta manera han potenciat un dels elements històrics del panorama cultural valencià, de manera reeixida, i ofereixen el seu exemple per a qui vulga seguir per la línia del rigor, de l’ambició cultural, de la coherència i de la qualitat.
Venen, de tota manera, molt més fora que dins. “Valencia es una plaza diifícil”, diu Manolo Ramírez. I tant! No és qüestió només de llengua, podem concloure. És un problema de densitat social, de maduració del públic, de cultura en definitiva. Tornaríem a allò de qui marca la pauta en la societat civil valenciana... que són malauradament els personatges descrits per Martí Domínguez, ben probablement. Burgesia culta discreta i en part fora de joc durant la llarga postguerra, gent benestant al·lèrgica a la cultura, nous rics que se’n foten, vet ací un panorama complicat.
Un dels autors de la casa, l’hebreu guatemaltec Eduardo Halfon, explica al seu darrer llibre (Biblioteca bizarra, publicat a l’editorial Jekyll&Jill, de Saragossa, perquè ja no és de Pre-textos): “Cuando visité la casa de un reconocido editor en Valencia, él me enseñó un antiguo libro de poemas de Rainer Maria Rilke...” En aquell llibre, Duineser Elegien, hi havia un autògraf del mateix Rilke. Gran sorpresa de Halfon, que hi quedà impressionat, i una mostra de l’amor als llibres dels nostres editors. Que a més tenen els necessaris recursos culturals i idiomàtics (conec a Manolo Ramírez i a Manolo Borràs des que eren xiquets i compartíem el pati al Col·legi Alemany, jo més major que ells). I que saben defensar-se molt bé en el món complex de l’edició, els autors, els drets, les ajudes editorials, la distribució, la projecció exterior i tota la resta, premissa bàsica per a persistir com a empresa, cosa que de vegades s’ignora.
Quan el 1976 els tres amics fundaren l’editorial no devien saber massa bé ni l’ofici ni què els depararia el futur. Aprengueren, com passa tantes vegades, practicant-lo, és a dir, editant. A hores d’ara la conclusió és clara. Pre-textos és una gran editorial, molt ben orientada, i ha de ser reconeguda com a tal. Un estímul i un referent per al conjunt de la nostra cultura.
0