J. F. Yvars ve recollint d’ençà de fa ja bastants anys, de manera tenaç, la seua obra diríem que dispersa en una sèrie de volums que es van publicant a l’editorial Albatros de València (la benemèrita, i històrica, Arts Gràfiques Soler). Tinc a l’abast tres d’aquests volums: Al tiempo del arte. Notas de crítica (2000), Modos de persuasión. Notas de crítica (2002, reedició del volum publicat el 1998 per Ediciones Península) i El momento estético . Notas de historia y crítica del arte (2004). L’any 2013 apafregué un altre recull dels seus textos amb el títol La ardilla de Bracque. Notas sobre arte a Random House- Mondadori. Però hi ha molt més: Jocs sense temps (1992), en català, com algun altre llibre seu, o Buenas maneras. Arte y artistas del siglo XX (2011), per exemple. I monografies -sobre Julio González o Ràfols Casamada, entre altres-, textos de catàleg, pròlegs, més reculls, un volum sobre el collage del 2012... Una obra ja extensa i consistent. Nodrida en bona part dels articles que ve publicant, des de fa molt anys, alguns diumenges al diari La Vanguardia.
Un llarg recorregut al món de l’art, en el terreny de la crítica i la història, dels museus i exposicions -fou director de l’IVAM-, de la docència i de l’activisme cultural en sentit ampli avalen l’obra i el relleu d’aquest valencià d’edat indeterminada, perquè en cap ressenya biogràfica apareix el seu any de naixement. Però ja en són uns quants...
Molt ben portats, per cert. Perquè J. F. Yvars, cada vegada que me’l trobe tot passejant -a València o a Barcelona- està igual. Igual a ell mateix, tan agut en la conversa i tan tocat i posat com sempre. Un valencià d’aire centreeuropeu, cosmopolita. Amb pis a Londres i a Barcelona, segons temporades. Cosa que meravella, certament, en una època en què l’habitatge s’ha posat pels núvols especialment en aquestes ciutats.
Siga com siga, atret pel magnetisme del Warburg Institute o per la Tate i la National Gallery i tot el que ofereix Londres -que és molt- o per l’ambient artístic i cultural de Barcelona, tan acollidor en alguns entorns per a ell, Yvars no se’n sap sostreure. Necessita passar temps a Londres i a Barcelona, i s’entén.
I no és que es mire amb badoqueria el panorama londinenc (bé, aquest l’enlluerna) o el de Barcelona. D’aquest darrer -al qual ha fet contribucions substancials des d’Edicions 62, on va ser codirector amb Josep Ramoneda i Salvador Giner d’una col·lecció tan rellevant com “Clàssics del Pensament Modern”, o des de les pàgines de La Vanguardia, i en actes i conferències, amb una presència reiterada- en sap les mancances i les insuficiències, els oblits i les baralles caïnites i empobridores. De vegades n’ha parlat sense embuts. A tot arreu se’n fan bolets quan plou, podríem dir, cosa que és la pura obvietat.
L’ofici de J. F. Yvars és complicat, a hores d’ara, però ell se’n surt prou bé. Què es pot dir avui de l’art, com es pot fer avui crítica d’art? Malament, en l’estat gasós i desbaratat de l’art contemporani, post-acadèmic, post-avantguardes, post-neoavantguardes i post-gairebé tot. L’era de les instal·lacions, de l’art digital, del videoart, de l’art estripat, de l’street art, de la destrucció de l’art, ha deixat un panorama complicat i desolat. No sabem què hi ha fet més mal, si la institucionalització, la museïtzació o el mercat sobre-escalfat, la bombolla artística, i el rebuig que això provocava, o la pèrdua general de referents. La implosió dels discursos artístics mínimament coherents i creïbles. En qualsevol cas, un garbuix de difícil intel·lecció. Però J. F. Yvars se’n surt. Se’n surt pel cantó d’una visió històrica esmolada i d’una riquesa de matisos, de coneixements, de capacitat d’entendre el text i el context artístic absolutament sorprenent. Que mereix reconeixement. Crític o historiador de l’art? Un afortunat centaure d’ambdues coses, però crec que sobretot un excel·lent historiador. De l’art modern i contemporani, especialment. I un coneixedor dels entrellats de la cultura europea del segle XX.
J. F. Yvars és nebot de Lluís Guarner, un personatge avui una mica desdibuixat però que caldria reivindicar. Aquest País es desdibuixa, s’esfilagarsa, sovint, té una gran tendència a l’oblit de si mateix i dels personatges interessants que ha donat. La lluita per la memòria és, per tant, un imperatiu. Lluís Guarner fou un estudiós de la literatura i un home de cultura, un valencianista dels anys trenta que encara va fer coses molt importants durant la transició, ajudant a contenir i revertir l’aberració que alguns volien perpetrar contra la unitat de la llengua. Yvars ha contribuït a preservar el seu llegat. Cosa que és d’agrair. De tant en tant ha fet incursions valencianes. Ha codirigit una Història de l’art valencià, publicada per Tres i Quatre. Fou director de l’IVAM, ja ho he apuntat, en una època fecunda. Ha escrit sobre artistes valencians, com Andreu Alfaro.
La visió històrica de l’art, tal com la practica Yvars, aporta elements valuosos per a entendre un passat impressionant i un present dubtós. Ja no hi ha discussions apassionades sobre estètica, sobre pintura, sobre art, com fa unes dècades, quan potser substituïen un altre tipus de discussions o s’hi barrejaven. ¿Seria possible avui -sobretot quant a recepció- un llibre com El descrèdit de la realitat de Joan Fuster o El arte ensimismado de Xavier Rubert de Ventós o una revista com Suma y sigue del arte contemporáneo (impulsada per Aguilera Cerni)? O el seguit d’obres d’Alexandre Cirici Pellicer?
I tanmateix el gaudi estètic que procura l’art (del passat o actual) és un fet que no caduca. Enmig de la confusió, la gent segueix acudint als museus i les exposicions ben enfocades tenen un èxit de vegades sorprenent. La “necessitat de l’art” -títol d’un llibre oblidat, però molt bo, d’Ernst Fischer- és un fet innegable i farcit de conseqüències de tota mena. Ja no es discuteix apassionadament sobre art i política, sobre realisme i informalisme, sobre l’art i la revolució, sobre alta cultura i cultura de masses, però tot això forma part d’un bagatge que una persona informada ha de conèixer. I conèixer bé, a la qual cosa no ajuden els textos il·legibles d’alguns crítics o d’alguns catàlegs, pedantescos i presumptuosos.
Els successius volums que ha anat publicant J. F. Yvars -incloent una petita joia com Imágenes cifradas. La biblioteca magnètica de Aby Warburg (Elba, 2010) són una altra cosa. Clars i ben escrits, configuren a la fi una guia valuosa per a endinsar-nos en el món perdut, i si hi parem atenció, retrobat, de l’art modern i contemporani, per bé que amb incursions més llunyanes (Giotto, el Renaixement, o Leonardo). Sobre art i artistes, sobre el context cultural més ampli del món de l’art, sobre estètica, sobre maneres de mirar i de llegir. Sobre els seus autors de culte (molt ben triats), de Canetti a Steiner... o Adorno i Lukács, en una època, passant per Benjamin. Amb una atenció especial als historiadors de l’art com Gombrich, com Warburg, els seus interlocutors ideals. S’aprèn molt llegint J. F. Yvars. Un luxe que no sé si València -sempre tan balafiadora, tan esplèndida i exportadora del geni- sap valorar... Em sembla que una certa València molt influent, la que conjuga poder i incultura, no. Una altra -l’altra València- sí. Però només de vegades...
0