Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

Eren altres temps

Ignacio Blanco

0

Filla meua, disculpa que torne una altra vegada al tema, però és que m’encenc. No ho puc suportar. Tant d’atur, tant de patiment, tanta fam -perquè en aquest país es passa fam- i els galls del Congrés barallant-se a veure qui carrega amb la culpa que es repetisquen les eleccions. Total, per a quedar igual o pitjor. Mentrestant, ací segueix la derechona corrupta amb el seu govern en funcions, les seues reformes laborals i les seues lleis repressives en vigor. I als treballadors, que ens en donen.

Va haver-hi un temps en què la política era una altra cosa, no aquest joc de xiquets passant-se la pilota en rodes de premsa o enviant-se missatgets pel mòbil. Era una època dura -riu-te tu de la crisi de hui, llavors sí que ho teníem fotut- i encara així molta gent arriscava la faena i fins i tot la llibertat lluitant pels seus ideals. Els joves estaven condemnats a l’atur, que batia rècords històrics, mentre els grans veien esfumar-se la poca cosa que havien aconseguit a còpia de doblegar el llom. No estava ben vist ficar-se en política, almenys no per aqueixa «majoria silenciosa» que sempre desconfia dels que s’escapen de la cleda, però les assemblees eren multitudinàries i l’esquerra bullia d’entusiasme militant.

No saps, filla, quanta gent es va jugar el físic perquè ara estiguem així. Quants estudiants van rebre bastonades de la policia per protestar contra el règim, quants sindicalistes van acabar detinguts per enfrontar-se en els piquets al terrorisme patronal. El conflicte social bategava al carrer, cada dia hi havia centenars de manifestacions de cap a cap del país, anàvem a la vaga, a la vaga general! Les reivindicacions laborals eren també polítiques. La joventut contestatària i la classe obrera més conscienciada s’unien per exigir una democràcia real.

Filla, hauries d’haver vist la força de milions de persones ocupant els carrers sense permís, perquè no es demana permís per a fer la revolució! Llavors volíem canviar el món per la base i posàvem en dubte tota autoritat. No esperàvem que vinguera a salvar-nos cap messies, sinó que eixíem a lluitar pels nostres drets. O com creus que s’han aconseguit tots els avanços històrics de la humanitat?

I ja veus ara, tots com a borrecs de cara al televisor, creient que el cel es guanya per assalt en les tertúlies, com si al poder verdader li feren mal les paraules boniques. Molt de parlar de «rescat social», però ací continuen els mateixos que van segrestar el nostre futur. Han aconseguit immobilitzar-nos, paralitzar-nos, entretenir-nos amb foteses perquè oblidem allò que és verdaderament important: que els drets no es concedeixen, es conquisten.

Hui en dia, els poderosos estan tranquils sabent que no hi ha perill de subversió. Els sembla que ho tenen tot sota control. Però no sempre va ser així. Va haver-hi una vegada en què el poble indignat va posar en dubte els seus privilegis, al crit de «si no ens deixeu somiar, no us deixarem dormir». Però, és clar, filla meua, eren uns altres temps. Corrien els anys 2011 i 2012.

Etiquetas
stats