A qui pertany la vida?

La vida ens arriba sense haver cursat la sol·licitud. I amb el regal, en el mateix paquet, ve el llenguatge, els llaços de parentiu, la comunitat i els valors. T'agrade o no t'agrade, és el que hi ha. És una mena d’un univers social i cultural per a no perdre’s. I des de xiquet viure és anar formant-se i sobreviure en comunitat. Travessar la infantesa i convertir-se en adult significa aconseguir drets, llibertat i responsabilitat: assumir el destí, forjar la pròpia vida, responsabilitzar-se dels èxits i els fracassos, arribar a ser bomber o ballarina, potentat, obrer o empleat públic. Sentimental o recelós, de vegades graciós o antipàtic. Ben mirat, la vida és un procés individual en construcció, que es desenvolupa dins de certs marges, i que segueix un ordre.

Els autors clàssics, i entre ells Galè de Pèrgam, parlaven de les edats de la vida, i reconeixien que després de l'edat adulta arriba la senectut. Quanta literatura ha generat la senectut! I al llarg de la vida també succeeix la malaltia i l'accident. És la cara menys amable, deia Susan Sontag. I tot transcorre amb un cert ordre i algun sobresalt, fins que arribem a un punt en què l'esdevenir no és un procés en construcció sinó un procés de declivi i destrucció. És senzill d'entendre: la vida i la mort són les dues cares de la mateixa moneda, i, com va escriure Hölderlin, la vida és, en essència, la malaltia mortal. Si el procés vital és un assumpte personal, una responsabilitat ineludible que ens porta a l'èxit o al fracàs, al tron o a la presó, a l'infern o al paradís, per què no és la mort un assumpte personal? O sí que ho és? A qui pertany la vida?

Alguns s'instal·len en el sagrat i fan de la gènesi i la destrucció un assumpte diví. Allà ells. El precepte “no mataràs” és possiblement la norma més universal, però ja ens encarreguem en tots els moments de la història de cercar excepcionalitats (la guerra, la pena de mort, el pecat ...). No deixa de ser anacrònic fer avui en dia de la vida un assumpte diví, sobretot si tenim en compte l'omnipotència de la tecnologia i els seus sequaços per crear vida, per comprar i vendre vida i per destruir-la. Déu ha esdevingut un oxímoron de la tecnologia.

Altres posen la responsabilitat en la societat i les seves normes i regulacions. Es tracta de construir un refugi d'empara entre déu, la tecnologia, la moral i el ciutadà perplex. En definitiva, les democràcies actuals s'enfronten a poblacions envellides, malaltes, amb sistemes sanitaris altament tecnificats, capaços de perllongar indefinidament la vida fins i tot per sota del llindar de la consciència i de la dignitat de la condició humana. Avui dia la senectut té un important pes demogràfic, econòmic, assistencial, mèdic i ètic. Una dimensió que no disminuirà, sinó que augmentarà en el futur i generarà dilemes espantosos.

A qui pertany la meua vida? A déu? ¿A l'estat? ¿Als experts sanitaris i la seva capacitat de manipular-la? ¿A la meua família? ¿A la tecnologia i els seus trasplantaments, als bioxips, biofàrmacs, a les tècniques regeneratives ...?

Divendres passat es van presentar davant el Congrés dels Diputats tres iniciatives ciutadanes amb un milió de signatures recollides a través de la plataforma Change.org per debatre una llei de mort digna i que es regule l'eutanàsia al nostre país. És una qüestió ineludible i de maduresa política. Si ens han educat per ser responsables de la nostra vida, que qns deixen ser-ho també de la nostra mort, fins a les últimes conseqüències. No siguen vostès cínics manipuladors i hipòcrites.