Respectem als porcs (Amb motiu de la recent excarcelació dels membres de la Manada)

Amb massa freqüència quan volem insultar a determinades persones les qualifiquem de porcs. Açò és un abús intolerable contra aquests animals, tan dignes com els qui més, com els humans, almenys. A banda, el prejudici de que els porcs són animals bruts i poc acurats amb la higiene és un artefacte mental, absolutament fals, que resulta de la manca de coneixement del modus de vida natural d’aquesta espècie.

Si ara, en les actuals condicions de vida (o de mort) de les explotacions porcines industrials apareixen aquests animals bruts, malalts, coberts d’excrements,… no és culpa seua, sinó nostra (dels humans en general i en particular dels responsables d’aquestes explotacions) que engabiem a aquests pobres sers en condicions horroroses que no són les naturals. Unes condicions com les que va denunciar Jordi Évole fa un temps en un dels seus programes, i que també han aparegut en revistes de divulgació científica tan prestigioses com Investigación y Ciencia (versió en castellà de Scientific Americain), així que m’estalviaré les concrecions.

Per tant, si volem denunciar a persones que es comporten com a salvatges, inhumans o insensats, no aprofitem per a insultar uns animals innocents. Si volem dir que un grup d’individus humans (com els de la famosa Manada) abusen i s’aprofiten de les circumstàncies per a violar i vexar a una dona, fins extrems intolerables d’humiliació, no podem dir que són uns porcs. Diguem el que són: uns miserables, uns feixistes, uns maltractadors, … usem la paraula que toque, directament. No cal involucrar a cap altre animal.

Si uns respectables senyors i senyores (vestits amb atàvics penjolls ridículs, en base a no sé quina incomprensible tradició, com si aquests draps els revestiren d’infalibilitat, d’autoritat i de caràcter sagrat) diuen o fan actuacions indefensables en una democràcia, invocant el nom de la sagrada justícia, no els diguem porcs. Els pobres animals són innocents novament i, pobres, ells estan despullats, no revestits de ridícules vestimentes que no poden amagar les veritables vergonyes humanes, que no estan a l’altura dels genitals, sinó del cervell.

Ja sabem que les decisions judicials, per més irracionals que semblen, per més incomprensibles que resulten, les hem de respectar; i als jutges també. Val; les respectem, no anem a caure en delicte flagrant. Però altra cosa és compartir-les o considerar-les encertades, democràtiques, dignes o respectables. Respectem a les persones i la institució que representen. Però, això sí, les seues decisions, també respectables, podem considerar-les una veritable defecació.

Per tant, amb tot el respecte que les normes exigisquen, amb la dignitat que es mereixen tots els animals i sense involucrar altres espècies, tan dignes com la humana (o més, sobretot segons de quins humans parlem) podrem dir que hi ha actuacions judicials que a nosaltres ens produeixen veritable vòmit i sensació de viure en la edat mitjana (segurament en aquells moments també hi havia jutges, bons i dolents, com ara).

Naturalment, amb tot el respecte degut, algunes decisions judicials semblen una monstruositat, una monstruositat que revolta l’estómac. Hauríem de fer-nos moltes preguntes sobre els controls que hi ha d’aquests nobles servidors de l’estat i l’exigència d’independència política i del nivell de competència professional.

Reconec que ignore moltes coses sobre aquesta respectable institució. Potser tot estiga en ordre. Però si és així, aquest ordre no és el meu, aquest és un desordre intolerable.