eldiario.es

9

'Abans del vespre', el millor Sòria segons Sòria

Els llibres de poemes d’Enric Sòria no ens regalen pròlegs com els que l’autor d’Oliva acostuma a escriure al pòrtic dels seus assaigs. Els seus lectors no ho passem per alt. És cert que en això no s’allunya gaire de les edicions habituals del gènere, però  quan Sòria parla de literatura —també quan ho fa de la pròpia— introdueix tanta llum en el territori que descriu i que intenta comprendre, que els lectors n’eixim sempre enlluernats. Cal dir, per tal de ser precisos, que la segona edició de Varia et memorabilia, que publicà Gregal l’any 1988, sí que en portava un, però l’excepció es justificava pel fet de considerar-se en aquella ocasió «marmessor» del seu passat. Una excusa, la de justificar per què acceptava reeditar un llibre («papers antics de gust dubtós») que ja veia lluny però que estima en la mesura que formen part de la seua trajectòria vital i literària (papers que pretenien «captar i expressar la poesia, bellesa, màgia, o com vostès vulguen dir-li, que hi ha darrere del que en diem realitat»), dispara el seu interès per autocomprendre’s, una mena d’«autoarqueologia», que li fa escriure comentaris lúcids sobre els poemes publicats inicialment l’any 1984. Si exceptuen aquest pròleg i les «Notes finals» a Compàs d’espera (1993), que Sòria també aprofita per fer literatura com ara quan amb motiu d’una mera referència a una cafeteria cèntrica de la ciutat de València construïda sobre les restes d’un antic edifici romà, posa en escena uns versos de Quevedo, «sólo lo fugitivo permanece y dura», la resta dels seus llibres ens arriben quasi orfes, sense l’embolcall amb què protegeix els d’un altre gènere d’intromissions impetuoses, només amb l’acompanyament sobri dels elements imprescindibles en les edicions habituals de poesia.

Els cas és que Proa acaba de publicar Abans del vespre, una antologia poètica d’Enric Sòria. Precedida d’un pròleg de Sebastià Alzamora, que avalua amb intel·ligència la literatura de l’autor, ordenada cronològicament amb indicació de les publicacions successives d’on s’han extret els poemes, i amb un apartat final, que n’inclou un d’inèdit: «Fidelitat». El lector, doncs, suposa que es tracta d’un antologia «autoral», com el mateix Sòria ha qualificat en alguna ocasió la tria personal que alguns escriptors solen fer de la seua obra, a la manera per exemple del que féu J.L. Borges. Precisament  perquè m’ha vingut al cap la seua Nueva antología personal i la petita nota que la precedeix («Sospecho que un autor debe intervenir lo menos posible en la elaboración de su obra») encara he sentit més l’absència de la veu de l’autor en aquesta «elaboració» antològica que Sòria ens ofereix de la seua poesia. Una nova ocasió de recordar-se «marmessor» del seu passat poètic. Vull ser clar: no hi sobra res. Ben al contrari: el pròleg d’Alzamora és una peça magnífica, pel que ens diu i pel discurs que hi fa servir, d’un to ben literari, allunyat dels vicis didàctics tan habituals en aquesta mena de papers. Però Borges té la culpa de les meues cabòries. Recordant Kipling, en la nota referida, afirma: «A un escritor le está dado inventar una fábula, pero no la moralidad de esa fábula.» Potser això mateix justifica l’absència de la veu autoral, que és també en el cas d’Abans del vespre la de l’antòleg. Però li he llegit, a Sòria, tantes idees d’interès a propòsit del gènere, que tot plegat m’ha fet desitjar quatre paraules a propòsit d’una tria que sens dubte el temps (Borges de nou: «Nadie puede compilar una antología que sea mucho más que un museo de sus “simpatías y diferencias” pero el Tiempo acaba por editar antologías admirables.») inclourà entre el bo i millor de la poesia catalana. Recorde el pròleg que Sòria va escriure amb motiu de la que va preparar sobre Josep Piera, on li podem llegir que tot llibre d’aquesta naturalesa, no és més que «una expurgació», una «estafa sota color d’útil finalitat pedagògica o un recurs mercantil». Tot per a concloure que: «Una antologia mai hauria de substituir la lectura de l’obra de l’autor, amb tot el gruix, l’ordre i la seguida que el temps li ha donat. Té algun sentit, si de cas, com a reclam, com a parcial acostament a una obra que es pressuposa densa i complexa, però inevitablement la desvirtua.» Borges també coneixia això del «recurs mercantil» perquè no crec que fóra una argúcia merament retòrica afirmar que incloïa en el volum ja esmentat els seus «Función mítica de Buenos Aires» i «Hombre de la esquina rosada» perquè «los espera el lector. Quién sabe qué virtud oscura habrá en ellos.» I Sòria, al seu torn, i no debades, iniciava un comentari sobre Imparables, de Sam Abrams i Francesco Ardolino, amb una referència a la finalitat utilitària de les antologies tal com havia llegit en una entrevista a Jaime Gil de Biedma. El consens sobre la qüestió no sembla matèria de discussió. Ben al contrari.

Portada del llibre d'Enric Sòria.

Portada del llibre d'Enric Sòria.

Sincerament, no veig sinó amb esforç i molts dubtes les paraules que Sòria podria haver escrit per presentar aquest Abans del vespre. Tot i així, si bé ho mire, perdré el plaer de llegir-les, però guanyaré el delit d’imaginar-les. Als lectors de poesia, sobretot, no ens espanten aquests buits. Solem agrair-los. Al capdavall, estem davant d’una col·lecció de huitanta-huit poemes, que si no poden substituir els volums que representen, i amb totes les notes marginals que qualsevol lector atent de Sòria fóra capaç de contemplar, són una mostra exhaustiva i coherent d’una obra admirable. Reclam o recurs mercantil, tant em fa. Abans del vespre és una mena de Sòria portàtil, condensat amb rigor, a punt per ser llegit amb la calma i l’atenció que mereixen. Mentre jo mateix ho feia, no he defugit recordar els llibres d’on procedeixen i si n’eixien ben o malparats de l’expurgació. Potser l’antòleg podria haver estat més benèvol amb els primers poemes («El temps s’ha d’escolar/ nocturn i arrecerat/ al cafè i a la cendra»), els de Mirall de miratges (1982); podria haver renunciat com Borges a certes exigències en favor del que demanen certs lectors i per mor de les virtuts obscures o manifestes que atresoren. Aviat, tanmateix, atret per la bellesa única dels versos de Sòria, més a prop d’emocions que d’indagacions més o menys il·lustrades, he preferit detenir-me en els meus cims, com un lector que expurga, desvergonyit, l’expurgació. «Pirró abandona el seu mestre» —un dels millors moments («És ampla la vesprada, però amb límits») per considerar la unitat de la literatura de Sòria, dels fils que enllacen la poesia a les formes diverses de l’assaig—, «Delimitació del camp» —amerat d’herències cernudianes («¿Quién si no tú puso en mí esa locura?»), ens recorda amablement les convulsions internes que alimenten de sempre la creació artística—,  i «Susineta» —un gran poema d’amor, un espill on es contempla la vida essencialment descrita, sense concessions—, tots tres no haurien d’escapar-se de la memòria poètica de la nostra literatura.

A l’inici de la seua recensió del darrer llibre publicat per Sòria, Arqueologia (Bromera, 2012), deia Sam Abrams que «l’obra poètica d’Enric Sòria va dibuixant una línia ascendent, perquè cada cop assoleix cotes més altes de memorabilitat i excel·lència». Abans del vespre dóna compte just d’aquest ascens i, alhora, anuncia altres cims. No hi és en va l’inèdit que clou la selecció. Ja s’encarregarà l’ushebti, heretat de l’oncle, ocult entre els llibres, de pregar a qui calga perquè l’ascensió continue: «Ja és prou màgia la seua, i l’agraesc./ Compleix el seu ofici amb dignitat./ No ens ha traït ni un sol moment, en tot/ el temps que fa que prega per nosaltres./ Fins al final, i encara més enllà».

Muy Bien, has hecho Like

¿Qué tipo de error has visto?
¿La sugerencia que quieres realizar no está entre estas opciones? Puedes realizar otro tipo de consultas en eldiario.es responde.
Error ortográfico o gramatical Dato erróneo

¡Muchas gracias por tu ayuda!
El equipo de redacción de eldiario.es revisará el texto teniendo en cuenta tu reporte.

Comentar

Enviar comentario

Comentar

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha