El lloguer assequible desapareix per complet a Balears i els pocs pisos per 700 euros són contractes de temporada
LLEGIR EN CASTELLÀ
Trobar un habitatge de lloguer per menys de 700 euros al mes s’ha convertit a Balears en una missió impossible. A tot l’arxipèlag, amb prou feines hi ha una dotzena de pisos o cases per sota d’aquest preu: un llindar que l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) considera ja el màxim assumible perquè una persona amb un salari estàndard de 2.000 euros nets no destini més del 35 % dels seus ingressos a l’habitatge.
El problema s’estén a totes les illes, però s’aguditza encara més a les Pitiüses, on la insularitat i la pressió turística han portat els preus a nivells que deixen fora del mercat fins i tot treballadors amb feina. Els portals immobiliaris es converteixen així en un carreró sense sortida per a tothom que cerqui habitatge a Mallorca, Menorca, Eivissa o Formentera.
L’OCU fixa dos llindars d’esforç. El primer, aquests 700 euros al mes, que suposen més d’un terç d’un sou bastant per sobre del salari mínim interprofessional a Espanya –1.221 euros bruts mensuals repartits en 14 pagues–, i un desemborsament econòmic considerat pels experts com a “sostenible”. El segon, de mil euros –en aquest cas l’oferta ascendeix a uns 40 habitatges a tot el territori insular–, suposa destinar la meitat del sou –en cas d’una persona sola– al pagament d’un lloguer.
L’estudi de l’organització de consumidors parteix del perfil següent: un ciutadà mitjà, amb contracte indefinit i intenció de llogar una residència habitual. No és un cas d’exclusió social ni d’emergència habitacional, sinó un treballador de classe mitjana i en moltes ocasions dependent de l’hostaleria, principal motor de la indústria turística balear i principal actiu del PIB autonòmic.
Lloguer de temporada i condicions infames
D’altra banda, el sacrifici econòmic no es tradueix en una qualitat de vida real. Si la cerca es filtra pel primer llindar identificat per l’OCU en el rang de preus, per exemple, a Idealista, la majoria d’immobles que dona com a resultat són baixos de màxim 80 metres quadrats i ubicats a la part forana de Mallorca o a l’illa de Menorca. A Eivissa i Formentera no hi ha ni rastre d’habitatges a aquest preu.
Dels sis anuncis que existeixen per aquest import al portal immobiliari, quatre són lloguers temporals. És a dir, els llogaters es veuen obligats a marxar al començament de la temporada turística, quan els propietaris decideixen generalment apujar el preu del lloguer per l’alta demanda.
Si es fa la mateixa cerca a Fotocasa, apareixen cinc anuncis més d’immobles: tots menys un, també de lloguer temporal. En aquest cas, sí que se’n registren dos a Eivissa: un al terme municipal de Sant Joan, per 500 euros al mes, i un altre a Sant Antoni, per 420, subjectes a les mateixes condicions; quan arriba l’estiu, l’arrendatari es veu obligat a buscar una alternativa habitacional.
Si s’eleva l’import de la renda al segon llindar establert per l’UCO, mil euros mensuals, i se selecciona el filtre de lloguer de llarga durada, el primer portal immobiliari mostra a l’arxipèlag 32 resultats i el segon, només catorze. La regulació del lloguer està especialment condicionada a les illes per les mesures adoptades per limitar l’ús turístic dels habitatges, entès com una de les principals causes de la greu crisi habitacional que afecta tot el país.
La limitació del lloguer turístic
La normativa balear –en concret, la Llei 8/2012 de Turisme de les Illes Balears– estableix límits a la comercialització d’habitatges per a estades turístiques i atribueix als Consells insulars i als ajuntaments competències per determinar les zones i el nombre de places turístiques. El Consell Insular també ha signat acords amb Airbnb per controlar que tots els propietaris amb pisos comercialitzats a la plataforma compten amb les corresponents llicències.
Pel que fa als lloguers de temporada, un dels dos decrets que el Govern va aprovar el 29 de setembre i que després va tombar el Congrés pretenia evitar, segons l’Executiu, que aquesta modalitat arribés a utilitzar-se per reduir l’oferta d’habitatge habitual. La norma exigeix justificar la causa temporal del contracte, estableix una durada general d’entre 31 dies i 12 mesos i contempla que la relació contractual passi a considerar-se d’habitatge habitual si no existeix una causa que acrediti la temporalitat.
Balears no és l’única comunitat que pateix aquest problema, sinó que en grans ciutats com Madrid i Barcelona també hi ha una oferta escassa per sota del llindar crític d’esforç que contempla l’OCU: 13 habitatges a la capital i, a la ciutat comtal, nou. L’escenari es reprodueix en altres zones de costa on les condicions de vida són atractives i on existeix, a més de la renda temporal, aquest lloguer turístic que, sense limitacions, aconsegueix rebentar el mercat habitacional de llarga estada.
Des de la Federació de Serveis de Balears de Comissions Obreres (CCOO) han assenyalat que el parc d’habitatge de Balears s’ha encarit al voltant d’un 30 % en els darrers anys, mentre que els salaris “desgraciadament, no han augmentat en la mateixa línia”. “L’economia principal de les illes és el turisme, subjecte a una estacionalitat fortíssima, cosa que significa que la majoria dels treballadors són fixos discontinus amb les conseqüents implicacions salarials”, assenyala Cati Pons, secretària de l’Acció Sindical.
Pons també indica que els salaris mitjans del comerç són de 1.200 euros bruts mensuals i en l’hostaleria, 1.700 euros. “El cost de vida, ja no només en matèria habitacional, sinó també la cistella de la compra, el combustible… no són proporcionals al que cobra la classe treballadora. És una problemàtica molt greu”, lamenta. Ni tan sols tenint un contracte a jornada completa, aquests treballadors poden “arribar a final de mes” o trobar “un habitatge digne”.
Això afecta, d’altra banda, les empreses, que tenen dificultats per trobar mà d’obra perquè fins i tot els mateixos residents se’n van a altres llocs on puguin viure. No pel que fa a la rendibilitat, en què aquest any s’ha “batut un nou rècord”. “El problema no és que no hi hagi diners, sinó com es distribueixen i que no arriben en forma d’un augment de sou a la plantilla”, apunta Pons.
Sensellarisme i risc d’exclusió social
L’Institut Nacional d’Estadística (INE) mostra que el 2024 fins a l’11 % de la població balear tenia una despesa “elevada” en habitatge. La renda neta mitjana per llar va ser aquell any de 42.232 euros, que va augmentar fins als 44.457 euros el 2025, quan es tenen les darreres dades disponibles. Els lloguers que costen de mitjana mil euros al mes (al voltant d’un terç d’aquest ingrés net mitjà per llar) són estudis o compten amb una o, com a màxim, dues habitacions. Això sí, amb aquest hàndicap: la majoria no deixen de ser lloguers de temporada que posen com a condició in extremis marxar a l’estiu, amb l’arribada dels primers turistes.
Els lloguers que costen de mitjana mil euros al mes tenen un hàndicap: la majoria són lloguers de temporada que posen com a condició in extremis marxar a l’estiu
Així, a l’arxipèlag, un de cada cinc treballadors està en risc d’exclusió social: 223.000 ciutadans residents, segons dades recents recollides a l’Informe FOESSA sobre Exclusió i Desenvolupament Social a les Illes Balears. Això significa que, tot i ocupar un lloc de treball actiu, els residents no poden, generalment, permetre’s el nivell de vida de les illes i estan atrapats en processos de vulnerabilitat.
No són poques les persones ateses per organitzacions humanitàries, com Càritas Diocesana, que es veuen afectades per les dificultats generades per l’elevat preu del lloguer. “Moltes viuen amb els comptes justos i gairebé tot està marcat pel tema de l’habitatge”, lamenta Gustavo Gómez, coordinador de l’organització a Eivissa. “Per desgràcia, la bretxa entre els que més i menys tenen cada dia és més gran i la classe mitjana cada vegada toca més dimensions de l’exclusió”.
Moltes viuen amb els comptes justos i gairebé tot està marcat pel tema de l’habitatge. Per desgràcia, la bretxa entre els que més i menys tenen cada dia és més gran i la classe mitjana cada vegada toca més dimensions de l’exclusió
A Balears, un 34,2 % de les persones sense llar ho són per problemes derivats de la crisi de l’habitatge. D’aquest percentatge, un 20,1 % es van trobar en aquest escenari crític després de ser desnonades, un 3,6 % perquè se’ls va acabar el contracte de lloguer que tenien fins aleshores i el 10,5 % restant perquè no van poder continuar pagant l’allotjament. També segons dades de l’INE.
De fet, a la comunitat, el 37,8 % de la ciutadania va arribar el 2025 a final de mes fent malabars econòmics. Per llars, un 36,1 % de les famílies van acabar el mes amb algun tipus de dificultat econòmica –un 5,1 % amb “molta dificultat”; un 8,5 % amb “dificultat” i un 23 % amb “certa dificultat”. El problema afecta en gran mesura la població jove: el 44,3 % dels joves de 26 a 34 anys convivien l’any passat amb els seus pares i, entre ells, el 47,3 % perquè no es podien permetre un lloc on independitzar-se.
Aquestes setmanes, milers de persones acampen a la Puerta del Sol en una protesta per la crisi habitacional que a Balears s’ha reproduït amb tendes de campanya a la plaça d’Espanya de Palma. Els manifestants romanen a l’espera, entre altres coses, que la Diputació Permanent, que necessita menys representació per votar els decrets que el Congrés després de l’avançament de les eleccions generals, aprovi les normatives que van tombar PP, Vox i Junts divendres passat.
0