El preu de néixer: la distopia de Laura Gost on cada part exigeix una mort

Entre classes, viatges i horaris impossibles, Laura Gost (sa Pobla, Mallorca, 1993) busca aquests dies forats allà on pot. L’escriptora treballa com a professora a mitja jornada, cosa que li permet reservar un parell de dies a la setmana per viatjar a Barcelona o Madrid quan la promoció de la seva nova novel·la ho requereix. A més, recentment ha estat mare i el seu fill acaba de començar a anar a la guarderia, de manera que les presentacions i altres compromisos s’encabeixen aquests dies entre aquest nou període d’adaptació. Enmig d’aquest petit caos, El preu de néixer arriba com el projecte més ambiciós d’una autora que, des de les seves primeres novel·les, ha anat ampliant progressivament el territori de la seva literatura.

Si en la seva primera novel·la, La cosina gran, observava de prop la intimitat de dues cosines adolescents, després van arribar les contradiccions de l’edat adulta a El món es torna senzill i les transformacions econòmiques, familiars i socials de Mallorca a través de diverses generacions a Les cendres a la piscina. Ara el focus s’eixampla des de la realitat d’una Mallorca saturada fins a una distopia en què cada naixement exigeix la mort d’una altra persona.

Sota aquesta premissa, arriba un thriller moral sobre el desig, la culpa i els límits que compta amb una dimensió internacional i audiovisual poc habitual: abans de la seva publicació ja se n’havien venut els drets de traducció a set idiomes i els drets per a la seva adaptació cinematogràfica. Gost, també recordada per ser guanyadora d’un premi Goya el 2018 gràcies al guió del curtmetratge Woody & Woody, participa aquest cap de setmana en el Festival de Literatura Expandida de Magaluf (FLEM).

En la nova novel·la, tenir fills deixa de ser una decisió privada i es converteix en una qüestió política. Fins on pot arribar una societat a l’hora d’intervenir sobre decisions individuals quan les seves conseqüències són col·lectives?

Per mi era important que la distopia resultés molt propera al lector. Tot i que he llegit molts clàssics d’aquest gènere, com George Orwell, Margaret Atwood o Ray Bradbury, aquí volia que aparegués en la justa mesura: unes coordenades distòpiques que portessin a l’extrem alguns elements amb els quals ja dialoguem en la nostra pròpia realitat. Els personatges són persones com podríem ser nosaltres. No hi ha una figura d’heroi ni algú que estigui per damunt de qualsevol pulsió humana.

A més, només ha passat una generació des que la natalitat va deixar de ser lliure, de manera que els protagonistes són la primera generació que ha crescut amb aquestes normes. Això accentua la sensació d’arbitrarietat i injustícia: “Per què ara i no abans?”. Volia evitar un clima postapocalíptic o catastrofista. El sistema té trets totalitaris, però deixa una escletxa per a la llibertat d’elecció: pots decidir si vols tenir fills i passar per tot el tràmit. I això, per mi, és encara més cruel, perquè no pots carregar tota la culpa al sistema: ets tu qui ha de decidir què pesa més, si aquest desig i aquest sentiment que t’ho mereixes o una consciència col·lectiva i un rebuig cap a un sistema pervers. Aquí apareix el dilema humà.

Partint d’aquesta idea de distopia mínima: quins senyals del món actual li han servit per pensar i crear aquest món?

Les conseqüències del canvi climàtic i la seva evolució són evidents. No és gens forassenyat imaginar que en un futur hi pugui haver zones que deixin de ser habitables. Després tenim un envelliment de la població, uns recursos públics que cal assumir i menys natalitat. I també hi ha el debat sobre qui decideix quanta gent és massa gent en un determinat territori, que a Mallorca vivim d’una manera especialment flagrant, a més del problema de l’habitatge i de com distribuïm els recursos. Tot això em va fer pensar: «Què passaria si arribés un moment en què l’únic mecanisme efectiu per gestionar-ho fos la substitució?».

Volia que l’Estat tingués protocols i llistes d’espera, una manera relativament ordenada de gestionar una cosa perversa. I llavors apareix el mercat negre, com passa amb tants serveis quan les normes no responen al que la gent necessita.

No és gens forassenyat imaginar que en un futur hi pugui haver zones que deixin de ser habitables. Després tenim un envelliment de la població, uns recursos públics que cal assumir i menys natalitat

Xerrant de Mallorca, a Les cendres a la piscina es reflecteixen les transformacions econòmiques de l’illa que van acabar modificant famílies, parelles i desitjos. Després, a El preu de néixer, una decisió política entra a posar límits al creixement de la vida. Han servit les condicions de viure a l’illa com a pont entre totes dues novel·les?

És inevitable que acabis parlant des del teu lloc, des del lloc on ets. Les problemàtiques més urgents també són les que ens interpel·len. Aquí visc en un lloc on ja es percep aquesta idea de saturació, d’una situació d’insostenibilitat, però volia portar-la cap a un territori més universal. Per això no hi ha un territori mediterrani ni cap element que digui que estic parlant des d’una perspectiva concreta. 

Visc en un lloc on ja es percep aquesta idea de saturació, d’una situació d’insostenibilitat, però volia portar-la cap a un territori més universal

De fet, a mi em va alegrar que la novel·la es traduís a diverses llengües, perquè vaig pensar que aquesta sensació devia ser força extrapolable a molts llocs. Crec que aquest debat és força global: com gestionar qui determina qui pot viure en un lloc i qui no, què fem amb el canvi climàtic, amb els recursos limitats i, sobretot, què fem amb aquest dilema moral si algun dia ens trobem en aquesta situació.

I aquest llibre també és força global, oi? Crida l’atenció que, abans de publicar-se, ja s’haguessin venut els drets per a les traduccions i per a la seva adaptació al cinema.

Abans de publicar-se teníem set traduccions i els drets audiovisuals també estaven venuts. Després se n’han confirmat tres traduccions més, de manera que ara en són deu. Em té molt sorpresa i molt aclaparada, perquè és una cosa absolutament inesperada. I també em fa especial il·lusió que, quan surti el llibre que dedico al meu fill, aquesta dedicatòria sigui en tants idiomes. Pel que fa a la part audiovisual, l’únic que es pot dir és que seria per a una pel·lícula i que la productora és nord-americana, amb seu entre Los Angeles i Mèxic.

Aquest cap de setmana arriba el FLEM, el festival literari que se celebra a Magaluf. Recuperant la idea dels límits a l’illa i tenint en compte que va participar a Suportant el paradís, el documental de Marga Melià sobre el turisme que ha generat crítica i debat després de la seva estrena, com veu la relació entre iniciatives culturals com aquesta i la realitat d’una illa com Mallorca, especialment en un lloc com Magaluf? I, en aquest context, falten més veus crítiques dins la cultura per parlar dels problemes que travessa l’illa?

Bé, jo crec que, en general, sí que hi ha força posicionament. Des de la meva percepció, potser estic dins d’una bombolla, però tinc la sensació que aquest tema preocupa força, sobretot en relació amb l’habitatge, la llengua i la pèrdua del patrimoni cultural i d’aquells elements que ens donen una identitat. Fins i tot ho he vist fora de Mallorca, a Barcelona, per exemple. Crec que sí que hi ha una consciència i un posicionament força ferm en aquest sentit.

Jo, de fet, el que fa Rata Corner [entitat organitzadora del festival] a Magaluf ho visc com una proposta transgressora, però també original i creativa. Em sembla interessant perquè també és una manera de reclamar aquest espai i de dir que no volem que sigui patrimoni exclusiu d’un determinat model de Mallorca que considerem que ens fa mal com a societat, com a illa i fins i tot com a destinació. Perquè crec que ja no es tracta tant del turisme en general com d’un determinat tipus de turisme que acaba expulsant fins i tot els mateixos residents. I m’agrada aquesta barreja entre Magaluf i literatura perquè té un punt irònic: ajuntar dos elements aparentment excloents, com l’aigua i l’oli. Crec que aquí hi ha part de la gràcia de la proposta i que està bé fer que se’l facin seu.

M'agrada aquesta mescla entre Magaluf i literatura perquè té un punt irònic: ajuntar dos elements aparentment excloents, com l'aigua i l'oli

De fet, a Suportant el paradís també es presenta aquesta idea de recuperar espais que han estat perduts per la població local.

Exacte. Entenc que Marga Melià [directora del documental] es relaciona amb tot això d’una manera força honesta, també des de les contradiccions que tenim. Avui dia és molt difícil posicionar-se públicament contra tot aquest model sense conviure, en algun moment, amb una certa contradicció, perquè nosaltres mateixos hi podem contribuir. Si vas a Barcelona a estudiar i saps que avui dia a algú li resulta més rendible llogar un pis a estudiants per 2.800 euros que llogar-lo a una família, tu hi estàs contribuint. Si després vas a determinats establiments, a llocs orientats al turisme, i hi consumeixes, també estàs alimentant aquest model. I, per no parlar d’altres contradiccions: potser algú et dirà «Ei, que potser hi ha algú de la meva família que té un lloguer turístic», no?

Crec que aquesta és també l’única manera coherent de relacionar-se amb una actitud crítica: assumir que no podem fer-ho des d’un lloc impol·lut, des del «jo no he contribuït en res a això». Si tenim el que tenim, també és perquè algunes persones han prioritzat vendre. No es tracta de jutjar-les, però sí de ser conscients que això no ha estat una invasió en què algú va venir i ens ho va prendre tot per la força. També hi ha hagut convivència i complicitat.

Si tenim el que tenim, també és perquè algunes persones han prioritzat vendre. No es tracta de jutjar-les, però sí de ser conscients que això no ha estat una invasió en què algú va venir i ens ho va prendre tot per la força. També hi ha hagut convivència i complicitat

Per acabar. Ha explicat que va escriure aquesta novel·la durant l’embaràs. Ser mare ha canviat retrospectivament la seva lectura dels personatges de Rai i Liza de la novel·la?

No. Vaig començar a escriure-la estant embarassada i la vaig acabar quan en Blai ja havia nascut. No crec que sigui una novel·la que només hagués pogut escriure en aquell moment de la meva vida, però sí que el fet de tenir-ho tan recent, o d’estar experimentant un procés tan transcendental, va tenir importància. Com que vaig tenir la sort que tot va ser positiu i lluminós, em semblava especialment cruel la dicotomia que plantejava als personatges. De vegades em deia: «Hòstia, Laura, quina mala llet que tens. Pobres, el que els fas sentir». Però també m’ho vaig passar molt bé escrivint-la.

M’estimulava poder dedicar unes hores al dia a endinsar-me en aquell univers. I els personatges els comprenc: no són una caricatura d’un malvat o d’un bo que sembla un sant. Són persones que fan el que poden, tenen dubtes, pors, s’equivoquen i de vegades fan mal sense voler. Al final, la meva relació amb ells va ser de certa tendresa. Sempre agafo molta estima als personatges i m’agradava molt estar amb ells una estona cada dia.