eldiario.es

Menú

Cultura, per què?

- PUBLICIDAD -

Leer versión en castellano

La SGAE ha publicat l’estadística del consum cultural a Espanya entre els anys 2000 – 2011. El panorama no és que sigui dolent, és aterridor. En tots els àmbits, la caiguda és sostinguda des del 2008. Al 2011, ja s’havia reculat als índexs de 2003 en teatre, als registres anteriors al 2000 en concerts de música clàssica, i als de 2005 pel que feia als recitals de música en viu. En cinema, l’agulla s’enfonsa tant en el passat que l’assitència a les sales actual ja voreja la de mitjans dels noranta. Tot sembla indicar que, al tancament del 2012 proppassat, els índexs s’ensorraran definitivament. Les motivacions difereixen segons el sector. N’hi ha on prima clarament la qüestió de la crisi econòmica (concerts) d’altres, les causes són més complexes. Per exemple, en cinema hi ha el canvi de tendències d’entreteniment sumat al consum domèstic (la majoria del qual es basa en les descàrregues il·legals).

En qualsevol cas, queda clara una cosa: L’Administració actual no està disposada a fer-hi res. La cultura és un qüestió purament ornamental (el mateix PP ho admet, si no ¿per què la pujada brutal de l’IVA al 21%, contràriament al que han fet els altres països de l’UE?) Tan nacionalistes que són per unes coses i tan poc per a unes altres. Tan enamorats de la cultura espanyola per una banda i tan poc disposats a defensar-la per l’altra (que mirin l’exemple francès). I aquí hi ha l’arrel del que volíem comentar: És la crisi econòmica l’única causa de l’enfonsament de la indústria cultural? Molt ens temem que no, tot i que sigui el més fàcil atribuir-la-hi. Dissortadament, la feblesa del consum cultural té arrels molt profundes en la nostra societat. No és pas casualitat que siguem els campions europeus del pirateig. I ja ho érem abans de la crisi.  Vull dir que, en una societat en què la cultura es menysprea o és cosa de minories saberudes, la tendència a acceptar-la només si és gratis és molt alta. Que els llibres eren cars, ja ho sentíem a dir molt abans de la crisi. Potser podrien ser una mcia més barats, però qui ho deia era el mateix que no li importava gastar el doble o triple de diners un divendres a la nit en cubates. Per a molta gent, podent tenir una pel·lícula gratis, per què pagar per veure-la? Tant és que la diferència entre la sala i la pantalla de l’ordinador sigui còsmica. És entreteniment. I els diners que et gastaries pagant l’entrada del cine, te’ls gastes en pizzes i cocacoles i veus la pel·lícula a casa, gratis, amb els col·legues. No, senyores i senyors, no és la crisi, només. La gent del teatre, supervivent com poca, sobretot a casa nostra, lluita com un gat panxa enlaire davant el menyspreu administratiu. Ja no saben quin descompte més fer després de menjar-se el 21% d’IVA amb patates. I el pitjor de tot plegat és el regust caspós que deixa, com de retorn al passat, com de parany del qual no podem escapar.

Cada dia que passa anem enrere. I en la cultura, també. La crisi simplifica la societat, que és més conservadora, agressiva, masclista… i ignorant (i orgullosa de la pròpia ignorància) És així a tot arreu però sembla que al nostre voltant, més. Podem entendre que algú que no té feina vulgui rebentar i oblidar a força de beure cubates de garrafot i no pas a força de lectures exemplars. El que és imperdonable és el paper de l’Administració, que sembla voler accelerar les actes de defunció de les indústries culturals i ni tan sols, després de més de trenta anys, és capaç d’articular i fer aprovar una llei del mecenatge com Déu mana, tal com regeix en molts dels països avançats d’occident.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha