eldiario.es

Menú

Confiar en els redactors

El nostre periodisme no ha pres nota del missatge més profund del cas Watergate: buscar, buscar i buscar més enllà de les aparences, buscar la veritat per incòmoda que sigui. Buscar i elaborar notícies, opinar poc.

- PUBLICIDAD -
Kerry lamenta la muerte del periodista Ben Bradlee, el "editor jefe" de EE.UU.

A propòsit de la mort de Ben Bradlee s’ha insistit en el gran tòpic sobre el Watergate: no s’hauria produït sense ‘Garganta profunda’ (Deep Throat, pel títol d’un film pornogràfic de l’època).

Aquesta contundència en la valoració de la font misteriosa que va guiar la investigació de Bob Woodward i Carl Bernstein pot tenir l’efecte pervers de desmerèixer la feina d’aquests dos redactors de The Washington Post.

I de desmerèixer, de passada, el paper de Bradlee com a director del diari, així com el de la seva propietària Katharine Graham, també desapareguda. La revelació, el 2005, que ‘Garganta Profunda’ era l’exdirector adjunt de FBI Mark Felt no ha deixat d’incrementar-ho.

La prevalença d’aquesta interpretació seria profundament injusta per a la comprensió del cas i del que és el periodisme estatunidenc, així com per les lliçons que n’hauria d’haver tret el nostre periodisme.

El paper de la misteriosa font ha estat prou ben descrita a les memòries de Bradlee ( Una vida de periodista, El País-Aguilar, 1996, p. 382-454) i de Graham ( Una historia personal, Alianza, 1998, p. 361-404), però sobretot per Woodward, després que la família revelés la identitat de Felt( El hombre secreto, Inédita, 2005).

El cas havia començat el 17 de juny de 1972 amb el seguiment rutinari d’un robatori a les oficines de la candidatura demòcrata a les eleccions presidencials d’aquell novembre, a l’hotel Watergate, darrere del qual els redactors descobriren la pista de la CIA.

‘Garganta profunda’ és una font que Woodward aconseguí d’una antiga coneixença a la Marina. Una font que es limitava a confirmar o desmentir les seves consultes i indicar possibles pistes. “Seguiu els diners”, insistia.

La font hi va ajudar molt, però va ser la investigació periodística que la va anar a buscar. Sense una determinada tradició de seguir, aprofundir i contrastar les notícies –dues i tres fonts requerides- la font no hauria existit ni hauria valgut tant.

El nostre periodisme no ha pres nota del missatge més profund del cas Watergate: buscar, buscar i buscar més enllà de les aparences, buscar la veritat per incòmoda que sigui. Buscar i elaborar notícies, opinar poc.

La duresa i la grandesa del treball de Bernstein i Woodwardes descobreix a la pel·lícula Tots els homes del president i es corroboraamb escreix al seu llibre El escándalo Watergate (Euros, 1974). Fou escrit abans que ningú pogués preveure la dimissió de Nixon, el 9 d’agost de 1974, en descobrir-se les cintes inculpatòries gravades per ell mateix.

El nostre periodisme hauria de prendre nota del gran llegat de Ben Bradlee: confiar en els redactors, deixar-los treballar bé i animar-los a anar fins al fons. Sempre s`hi és a temps. Motius no en falten.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha