eldiario.es

Menú

Lucila Teste: "L'apropiació de menors no és una qüestió només argentina, aquí és una olla tapada"

Entrevista a l'actiu argentina: "A través de la cultura busquem sembrar el debat i poder restablir la identitat de molta gent que no sap que té la seva identitat segrestada".

"El costat vencedor, el del bloc nacional, ha rescabalat durant 40 anys a tots els seus morts".

- PUBLICIDAD -
La argentina Lucila Teste, en Barcelona.

La argentina Lucila Teste, en Barcelona.

L'actriu Lucila Teste (Buenos Aires, 1976) és filla de desapareguts i activista de drets humans i porta 13 anys a Espanya. Actualment també és la presidenta de l'Associació Crear per la Identitat i la Memòria (ACIM) que durant els dies 2, 3 i 4 de desembre ofereix la III Mostra de Curmetratges per la Identitat Catalunya a la Casa Amèrica de Barcelona. Un cicle en què el segrest i l'apropiació d'identitats prenen tot el protagonisme i vigència.

Com sorgeix la mostra de curtmetratges que presenteu a Barcelona?

La Mostra la muntem des de l'Associació Crear per la Identitat i la Memòria que neix de l'experiència de Teatre per la Identitat a Catalunya organitzat per la Plataforma Argentina Contra la Impunitat. Part de la gent que treballàvem en el cicle vam decidir crear aquesta associació per encarregar-nos específicament de temes culturals relacionats amb la identitat i amb la recerca de nens segrestats o apropiats. La nostra associació manté estreta relació amb les Àvies de Plaça de Maig , que és d'on sorgeix en primer terme.

Quin és el sentit que es realitzi des d'aquí a Catalunya?

Amb l'experiència de Teatre per la Identitat ens vam adonar que el tema de l'apropiació de menors no és una qüestió només argentina, sinó que aquí hi ha una olla tapada de la qual no es parlava i de la qual ara es comença a parlar a poc a poc. Té a veure amb l'apropiació dels nens durant el franquisme, la Guerra Civil, la postguerra i la dictadura. Hi va haver una intenció clara d'educar els fills de republicanes col·locant-los en auspicis o donant-los a altres famílies en adopció -ho han explicat molt bé els periodistes Ricard Vinyes i Montserrat Armengol-. Amb la qual cosa, el que va passar a l'Argentina ja havia passat aquí, d'aquí neix la intenció d'encarregar-nos del tema a nivell català i internacional, ja que és una qüestió que passa en diferents parts del món.

Llavors la Mostra cobra un sentit d'absoluta vigència històrica...

És fonamental i necessària per revisar la història i per fer justícia. A Espanya es calcula que hi ha 30.000 nens apropiats, que són tants com tots els desapareguts a l'Argentina, on es calcula que hi ha 500 nens apropiats. A més, es creu que a Espanya hi pot haver fills apropiats argentins que hagin arribat aquí quan es va obrir la democràcia o bé durant l’onada d'immigració amb l'última crisi econòmica a Argentina.

En relació al tema , hauria grans diferències entre Argentina i Espanya?

Els dos processos són genocidis tipificats igualment, la diferència és que a l'Argentina van ser "pocs" anys de dictadura comparats amb Espanya i quan va tornar la democràcia hi havia molta gent que recordava l'anterior, que encara tenia aquest esperit de lluita. Aquí a Espanya, 40 anys de dictadura han estat dues generacions criades en el silenci. I realment s'ha aconseguit aquest objectiu... A més, amb una Transició que ha estat el que ha estat: "ens fem tots amics i ja està". El règim franquista va aconseguir silenciar a la població, va crear una població submisa que accepta les regles tal com són. És una cosa que ha calat molt profund i són ara els néts els que comencen a plantejar-se què ha passat.

Sembla una ombra allargada...

A més el que ha quedat del franquisme ho estem vivint ara, les institucions, com s'han repartit els poders, la classe política, un Rei que hi és i va ser posat pel règim... Som l'herència del franquisme. No s'ha fet una recuperació de la memòria i una recuperació de les víctimes. A través de la Transició s'ha demostrat que no hi ha hagut una voluntat real de rescabalar les víctimes. Sempre es parla de què passa amb l'altre bàndol. No, el costat vencedor, el del bloc nacional, ha rescabalat durant 40 anys a tots els seus morts mentre que els vençuts no han pogut fer-ho. Primer per la dictadura i després per una transició que no ho ha fet amb una Llei de Memòria Històrica de pacotilla durant l'època socialista.

Es pot fer alguna cosa des de les institucions existents?

Què ha passat amb Garzón? El poder que realment governa a Espanya és l'herència del franquisme, no la classe política que al final són unes titelles. Si això no es canvia des de la base no hi ha res a fer. L'única manera de canviar és a través dels organismes de drets humans i a través d'una societat que exigeixi aquest canvi.

Tornant a la vostra associació, partiu de la divulgació. Hi ha objectius pensats per a més endavant?

El nostre principal objectiu és posar el tema en la societat. Mitjançant la cultura sembrar el debat i poder restablir la identitat de molta gent que no sap que té la seva identitat segrestada. Prenem l'exemple de Àvies, que sorgeix des de la sensibilització de la societat: si ho incorpores aquí, aconsegueixes que molta gent es plantegi qui és i els seus orígens, sembres el dubte. És un primer pas per recuperar persones que han estat apropiades. Així mateix, també donem un espai per parlar, perquè estiguin els protagonistes d'aquests successos i puguin expressar-se davant un tema tan fort i moltes vegades silenciat. Els donem un espai i un lloc.

A nivell institucional i de finançament, hi ha sensibilitat pel que fa al Teatre per la Identitat o la Mostra de Curtmetratges?

Per La Mostra des del principi tenim concretament el suport de Casa Amèrica Catalunya, que ens ajuda des de la primera edició. I des de l'any passat també ens ajuda el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. D'altra banda, en realitat és molt difícil tenir subvencions públiques. Diners material públic encara no hem aconseguit, és una cosa que ha d'anar evolucionant sola i arribarà a mesura que la Mostra vagi creixent i es professionalitzi.

Com és el públic que assisteix als espectacles i les mostres d'aquest tipus?

Gent relacionada en general amb la defensa dels drets humans i bastants argentins, ja que a Barcelona hi ha una gran comunitat i són gent que des del seu país d'origen ja porten incorporada aquesta sensibilitat. A més, a través d'un bon material intentem que també arribi a qualsevol persona que vingui a veure la mostra perquè té productes de qualitat cultural i interessants.

Què es trobarà la gent que assisteixi a la Mostra d'aquest any?

Curtmetratges de diferents llocs del món que aborden el tema de la identitat des de diferents perspectives. No és només l'apropiació de menors, per a nosaltres, per exemple, també es planteja quan un nen viu al carrer i no pot viure la seva infantesa com caldria. Creiem que el tema de la identitat està relacionat amb molts aspectes, des del pla polític, social, cultural i fins i tot a nivell de gènere com la identitat sexual. Abastem molts punts de vista i a més ho complementem amb conferències i debats.

Tres anys de Mostra... Recorregut, balanç?

Ha tingut un recorregut natural i orgànic en què ha anat any rere any creixent. Tenim expectatives i esperem que tingui una bona recepció per part del públic. Per a nosaltres el més important és que vingui gent a veure-la, que es difongui, que es parli del tema i que es faci visible i mínimament conegut.

L’Associació ofereix serveis per a gent que pugui sospitar que ha estat segrestada la seva identitat?

A nivell argentí, sí. Estem íntimament relacionats amb les Àvies de Plaça de Maig i amb la Xarxa Argentina Europea pel Dret a la Identitat amb seu a Madrid. A nivell espanyol és més complicat per com es mou aquí la temàtica, ningú es posa molt bé d'acord sobre les diferents associacions ni cap a on van.


- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha