La tranquil·litat d'aquest matí de diumenge gairebé nadalenc contrastava amb la del 27S i la tensió palpable d'aquesta jornada crispada on la idea plebiscitària surava en l'ambient fins a fer-se insuportable per a molts. Els resultats van dividir Catalunya des de la perspectiva que interessava als mateixos convocants de les eleccions, però els resultats de diumenge a la nit indiquen altres possibilitats molt interessants.
La primera marca una diferència fonamental perquè els comicis no són els mateixos. El canvi a Espanya s'ha construït al llarg dels últims quatre anys, del 15M a les manifestacions independentistes, de la PAH a les marees de tota mena, del silenci còmplice amb la revolta de molts ciutadans a l'acceptació del bipartidisme per tants altres. Totes aquestes propostes ara confluiran en un Congrés veritablement plural on dos blocs antagònics empaten en escons i nous protagonistes treuen el cap amb una força que apunta al futur des de propostes, un fet sorprenent no fa tant. El discurs de Pablo Iglesias fa olor de reforma constitucional i els partits del torn i Ciutadans farien bé d'escoltar per aconseguir grans pactes d'Estat que portessin a una nova situació en què governar adquireixi la dimensió reclamada pels ciutadans.
Que això sigui possible dependrà de molts factors. Potser la política de pactes no aconsegueixi el seu objectiu o forces europees pressionin per a una improbable gran coalició a l'estil alemany. Fa anys, quan la crisi sacsejava amb més força, contemplar un compromís històric a la italiana hauria tingut sentit, ara mateix resultaria una gran burla que amb tota probabilitat debilitaria encara més al minvat PSOE de Pedro Sánchez, que tot i treure el resultat més baix de la seva història recent fins i tot pot aspirar a ser president.
Si virem cap a Catalunya la situació es pot interpretar amb més facilitat. EL 27S el marc de la campanya va ser la independència i els resultats es van ajustar a aquesta premissa. Junts pel Sí va arrasar i Ciutadans va quedar segona amb un gran creixement de totes totes insuficient per a postular-se com veritable alternativa. La gran patacada va ser de Catalunya Sí que es pot. Els seus errors es van deure a un candidat amb escàs carisma i a la seva decisió de centrar el seu missatge en el dret a decidir, massa tou en unes eleccions que no admetien un color intermedi.
En canvi el 20D el canvi de marc referencial i la dispersió independentista els han afavorit fins a donar-los la victòria sense pal·liatius. Han canviat el seu nom, han rebut l'inestimable suport d'Ada Colau, a partir d'ara mateix la figura referencial de la política catalana, i han mantingut la seva postura en interpretar amb encert que en uns comicis en clau espanyola tenia molt més sentit apostar pel dret a decidir que per postures maximalistes, les mateixes que, amb pèssims candidats, han adoptat formacions com Democràcia i Llibertat o ERC.
El triomf d'En comú Podem respon a la necessitat d'una nova esquerra que, a poc a poc, aprèn dels seus errors i mitjançant l'experiència avança sense fre. A diferència dels partits sobiranistes, no ha fet servir cap decàleg ple de victimisme i ha anat a per totes amb un seguit de missatges diàfans que, a més, encaixaven amb el pensament de la resta de coalicions unides a Podem, partit que amb molta valentia i contra gran part dels mitjans dominants ha llançat la idea d'un Estat plurinacional.
Fa mesos vam escriure en aquesta pàgina que la tercera via no estava morta, només havia de canalitzar i esperar a les legislatives espanyoles, la resta era fum, propaganda i un discurs dominant que només els votants podrien enderrocar. L'ocasió ha arribat i ha obert la seva pròpia porta desplaçant tant a les formacions líders del Procés i als dos partits tradicionals, incapaços de sortir del seu obscè enroc, els socialistes presentant-se amb la candidata que de 25 escons ha passat a vuit i els populars amb seva obstinació cap a la marginalitat. Entre uns i altres han aconseguit que Catalunya ja no sigui essencial per decidir el resultat de les urnes, el que d'altra banda és interessant perquè podem tornar a llegir l'escrutini al Principat des d'una clau nacional que coneix la urgència de negociar a Madrid, una mica negat per Junqueras davant els micròfons i contemplat per Mas per seguir el camí proposat per Pablo Iglesias. En saber el secretari general d'ERC l'opinió del seu soci de CDC s'ha quedat lívid. Aquestes discrepàncies diuen moltes coses, són silencis d'una unió forçada i apunten, per molt que en breu tinguem la decisió sobre el govern de la Generalitat, a una pèrdua d'iniciativa més que significativa.
El futur es presenta apassionant i, des del meu punt de vista, amb un horitzó complicat tot i que més clar. Aquesta és una mera lectura dels fets. Vindran moltes més. Negociar i pactar només pot millorar els mecanismes democràtics, tant a Madrid com a Barcelona i és impressionant que per introduir aquestes paraules en el vocabulari polític hagin hagut d'irrompre actors insòlits a l'escenari. Els vells estaven sords.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
