El Mediterrani, ‘enfonsat’ per la creixent contaminació per plàstics

El mar Mediterrani es troba en una profunda crisi per la contaminació de residus, fruit del model de sobreproducció i de la mà del turisme de masses. Això propicia també que zones verges s’hagin vist deteriorades per l’efecte d’un turisme massiu potenciat en part per l’efecte de les xarxes socials. D’aquests desfets, el plàstic i els seus derivats, d’acord amb el Fons Mundial per a la Naturalesa (WWF), en l’actualitat suposa el 95% dels residus que floten en el Mediterrani i les seves platges. WWF sosté, a més, que entre 70.000 i 130.000 tones de microplàstics – aquells fragments d’una grandària inferior a 5 mil·límetres – acaben en el Mediterrani i altres mars europeus cada any.

La necessitat imminent d’actuar contra la contaminació dels plàstics és el que va empènyer a Danna Ayelén Bosch a crear el documental Un darrer capfico, el qual aborda des de diferents perspectives com s’afronta aquesta lluita contra la contaminació per plàstics a la mar a través d’entrevistes amb diferents experts i artesans que treballen amb aquest material. Aquests testimonis fan èmfasi en què el més important és reduir el consum individual abans de generar nous residus. No obstant això, Bosch recorda que “a més de la responsabilitat individual, és fonamental el paper de les institucions i els marcs regulatoris”.

Efectes sobre la fauna marina

Un dels testimonis que major èmfasi posa pel que fa al dany dels plàstics a l’ecosistema marí és el de Xisca Pujol, responsable de la Xarxa d’avaraments de Fauna marina de la Fundació Palma Aquarium. Dins el seu equip, Pujol s’encarrega d’atendre animals danyats a la mar. El cas que més es posa de manifest és l’atenció a les tortugues tot i que, a més, també atenen “casos relacionats amb cetacis i condrictis”, assenyala Pujol. En aquests dos darrers casos, “les actuacions es realitzen in situ a la mar, ja que no solen ingressar en centres de recuperació com ocorre amb les tortugues marines”, afegeix.

Des de la Fundació Palma Aquarium també duen a terme “investigacions post-mortem” que els permet “avaluar l’impacte real d’aquests contaminants”, explica Pujol. L’especialista desgrana que els cetacis tenen la capacitat de diferenciar entre aliment i residu, però, per exemple, “en animals com el catxalot” han trobat “bosses de ràfia dins l’estómac i en una tintorera es van trobar fragments d’un tassó de plàstic”. Aquests casos “evidencien que inclús espècies amb sistemes sensorials molt desenvolupats no estan completament a resguard del problema de la contaminació marina”, agrega Pujol.

Tot i que els cetacis tenen la capacitat de diferenciar entre aliment i residu, en animals com el catxalot, han trobat ‘bosses de ràfia dins l’estómac i a una tintorera es van trobar fragment d’un tassó de plàstic’, segons la investigadora Xisca Pujol

Tot i que, com assenyala la tècnica, dins la Fundació Palma Aquarium, “la taxa de supervivència dels animals que ingressen al centre de recuperació se situa entre el 80 i el 90%”, els animals que són tractats solen tenir un patró comú. “En el cas de les Balears, la principal problemàtica és l’emmallament en dispositius d’agregació de peixos perduts o abandonats, que provoquen embolics, ferides greus i dificultats per a nadar i alimentar-se”, relata Pujol.

En el cas de les Balears, la principal problemàtica és l’emmallament en dispositius d’agregació de peixos perduts o abandonats, que provoquen embolics, ferides greus i dificultats per a nedar i alimentar-se

Xisca Pujol — Responsable de la Xarxa d’avaraments de Fauna marina de la Fundació Palma Aquarium

En cas d’observació d’animals emmallats o atrapats dins plàstics fruit de l’emmallament, Pujol recalca que “el primer pas ha de ser cridar al 112, ja que aquest servei activa el protocol oficial de rescat i posa en marxa a l’equip especialitzat de la xarxa d’avaraments”. També és igual d’important saber el què no fer: “No s’han de retirar plàstics, xarxes ni hams, perquè una manipulació incorrecta pot agreujar les lesions. Tampoc s’ha de retornar a l’animal al mar ni donar-li la volta, ja que això pot causar-li un alt nivell d’estrès o fins i tot danys interns”, insisteix.

El cas de les Balears i el Mediterrani

La insularitat característica de les Balears s’aprecia també com a un factor afegit: “En el cas de Mallorca, la problemàtica es veu especialment accentuada. Segons WWF Espanya, la concentració assoleix els 1,25 milions de fragments de plàstic per quilòmetre quadrat en la mar Mediterrània”, recorda Bosch. Un fet que s’explica, en gran part, perquè, segons apunta Xisca Pujol, el Mediterrani “és un mar semitancat, amb una renovació d’aigües lenta i rodejada de zones molt pobles, el qual afavoreix l’acumulació de residus”.

Aquesta insularitat, “a més, introdueix limitacions clares en termes d’espai i capacitat. La gestió de residus és més complexa, i qualsevol excés té un impacte immediat i molt visible a l’entorn”, explica Bosch. “A això se suma que la contaminació no entén de fronteres. Tot i que una illa implementi bones pràctiques, continua rebent residus que arriben a través de corrents marins des d’altres punts del Mediterrani”, recorda.

Uns impactes a la mar Mediterrània que, com destaca Pujol, “ja són evidents” en els ecosistemes marins. “Per una banda, estan els efectes físics directes, com la ingesta [de plàstics] i els emmallaments, que afecten especialment les tortugues marines. Impactes que provoquen lesions, problemes de flotació, obstruccions digestives i fins i tot la mort”, apunta l’especialista.

Precisament, a conseqüència d’aquest moviment de residus, “per una altra banda, existeix un problema menys visible, però igual d’important: la fragmentació en microplàstics, que ja estan presents en tota la columna d’aigua i en els sediments”, ressalta Pujol. “El principal risc és que aquests microplàstics s’integren cada cop més dins la cadena tròfica. Això pot afectar a la salut dels organismes marins i alterar processos biològics, com la reproducció o el creixement”, afegeix.

Un model que atempta contra la sostenibilitat

La responsabilitat ciutadana és significativa per a revertir aquest problema urgent tot i que, com recorda Bosch, “per si mateixa no és suficient per a frenar aquest problema a gran escala. El volum de producció i contaminació actual supera àmpliament tot el que pugui compensar-se únicament des del fet individual”. Aquesta situació, “cada cop més difícil de revertir”, en paraules de Xisca Pujol, arriba a tal punt que “inclús si avui es detengués l’abocament de plàstics, els residus ja presents continuarien degradant-se durant dècades, amb conseqüències encara difícils de quantificar dins la seva totalitat”.

Fins i tot si es detengués avui l’abocament de plàstics, els residus ja presents continuarien degradant-se durant dècades, amb conseqüències encara difícils de quantificar dins la seva totalitat

Com a factor influent en el consum de plàstics i en la contaminació dels mars, no passa inadvertit el turisme de masses, especialment a zones tensionades com són les Illes Balears. “Als mesos d’afluència més elevada, la pressió sobre el territori es multiplica, i això es tradueix directament en un augment de residus, inclòs el plàstic, que acaba afectant els nostres mars”, ressalta Bosch, qui afegeix també un matís: “Crec que és molt important no simplificar el problema ni responsabilitzar únicament al turisme. El vertader problema és l’excés. Mallorca rep un volum de visitants molt elevat en un breu període de temps, el qual genera un ús intensiu de recursos i una gran capacitat de residus en molt poc temps”.

Tractar i donar una segona vida al plàstic

Aina Canaleta, cap d’Economia Circular i Desenvolupament Sostenible del Parc de Tecnologies Ambientals de Mallorca (TIRME), explica també en el documental com es procedeix al tractament i separació dels residus plàstics i es fa èmfasi en la dificultat d’aquest tractament un cop els residus arriben a la planta de reciclatge. Un fet que succeeix per la naturalesa del material: “Molts plàstics estan dissenyats per a ser funcionals, però no per a reciclar-los, i això dificulta el seu aprofitament”, insisteix Bosch.

“A això s’hi afegeix una qüestió clau: l’escala. Perquè el reciclatge sigui realment eficient, es necessiten infraestructures molt especialitzades i, en territoris com Mallorca, amb limitacions d’espai i capacitat, resulta difícil disposar de plantes específiques per a cada tipus de plàstic”, subratlla.

Malgrat els riscs d’aquest ús excessiu dels plàstics, existeixen alternatives que, lluny de ser utòpiques i, com recorda Bosch, “encara no estan prou esteses per a substituir de manera real al model actual”, comencen a albirar un raig d’esperança. “Avui dia, ja veim avanços en materials biodegradables, sistemes de reutilització o iniciatives que aposten per reduir envasos innecessaris”, afirma Bosch. “No obstant això, moltes d’aquestes solucions encara no són les més accessibles ni les més econòmiques per al consumidor mitjà”, lamenta la creadora.

Tot i que el nombre d’alternatives de segones vides al plàstic continuen sent molt concretes i tenen lloc a petita escala, no són inexistents. Mostra d’això és Elena Fensie, de Cleanwave, qui explica com han desenvolupat un sistema per a reduir l’ús d’ampolles d’aigua potable per tota Mallorca. “Això permet una cosa tan senzilla com que les persones puguin emplenar la seva pròpia ampolla reutilitzable, eliminant la necessitat de comprar aigua embotellada de manera repetida. És una solució pràctica, accessible i basada en la transformació d’hàbits quotidians”, desgrana Bosch.

Per la seva part, Rocío Taberner, de Thalassa Surf Wax, ofereix també una alternativa a la cera tradicional de surf, la qual sol estar feta a base de parafina, un derivat del petroli. Aquesta alternativa consisteix en una cera ecològica elaborada localment. “Aquests exemples reflecteixen que el canvi no depèn d’única gran solució, sinó de moltes iniciatives que, des de diferents àmbits, replantegen la manera en la qual consumim”, destaca Ayelén Bosch. “El repte està en el fet que aquestes alternatives deixin de ser anecdòtiques i puguin estar a l’abast de la majoria”, afegeix. Cridanera és també la incorporació dels plàstics que l’artista conceptual mallorquí Julià Panadès (qui també intervé en el documental) executa dins les seves obres, en les quals dona una ‘segona vida’ a objectes com llaunes de refresc, ampolles, taps, encenedors o palletes.

Un tema que “em travessa personalment”

Amb aquest documental, que compta amb la gravació en càmera de Samuel de Pau i amb l’edició a càrrec de De Pau, Gabriel Martínez i la mateixa Ayelén Bosch, es traça “un viatge per la meva illa per a conèixer a quins lluiten per protegir-la. Persones que, des de la tradició, la ciència i la innovació, cerquen solucions locals a un problema global”, relata la creadora.

En aquest documental, a més dels anteriorment mencionats, Bosch inclou també els testimonis d’Elena Fensie i Lucian Fernández, de CleanWave Foundation, la científica Carme Alomar, del Centre Oceanogràfic de les Balears de l’Institut Espanyol d’Oceanografía i Francisco Panario, d‘UpSailing Mallorca.

Bosch, com ella mateixa narra dins la peça documental, ha sentit des de nena “una profunda connexió amb la mar”. Per això, la qüestió sobre la qual versa el documental no és fútil. “És un tema que em travessa personalment. Soc mallorquina i he vist amb els meus propis ulls com l’illa en la qual vaig néixer es deteriora a poc a poc”, subratlla Bosch.

És un tema que em travessa personalment. Sóc mallorquina i he vist amb els meus propis ulls com la illa en què vaig néixer es deteriora a poc a poc

Danna Ayelén Bosch — Creadora de 'Un darrer capficó'

La seva formació també influeix en la perspectiva presa: “A part de viure aquesta realitat, vaig estudiar un màster en empreses de moda sostenible, on profunditzam en els impactes negatius que generam sobre el medi ambient; entre ells, l’ús excessiu del plàstic”, afegeix. Com a exemple, Bosch il·lustra que “la indústria del fast fashion empra majorment materials sintètics, que no deixen de ser derivats del plàstic”.

Malgrat que pugui parèixer que estem dins un panorama allunyat de ser idíl·lic, Bosch inocula en el seu documental un sentiment d’esperança davant una possibilitat de revertir aquesta situació. De fet, una de les coses que més li va marcar de manera positiva a Bosch va ser “el fàcil” que li va resultar “connecta amb totes aquestes persones que participen en el documental, la quantitat de gent compromesa, disposta a implicar-se, a compartir el seu treball i a regalar el seu temps d’una manera totalment desinteressada. Això, en si mateix, ja és un indicador de què alguna cosa està canviant”, subratlla.

Per aquest motiu, conclou Bosch, creu que “aquest canvi ja està en marxa, però és un procés que requereix temps”. Recalca, a més, que “aquestes associacions i entitats no sols estan actuants directament sobre el problema, sinó que també estan generant consciència, inspirant a altres persones i demostrant que hi ha alternatives reals”.