Amílcar Cabral, el líder que va alliberar dos països: “Era complicat trobar a l’ésser humà, semblava una divinitat”
LLEGIR EN CASTELLÀ
Un home format com a enginyer agrònom, però que va unir dos països (Guinea-Bissau i Cap Verd) amb poc en comú, excepte el seu idioma -el portuguès de la metròpoli que els va colonitzar – per encapçalar la lluita per l’alliberació anticolonial. Un líder assassinat només vuit mesos abans de la declaració unilateral d’independència del seu país natal el setembre del 1973, sent reconeguda per l’ONU i més de vuitanta països, i poc més d’un any abans que la metròpoli portuguesa acabés amb la dictadura. Un referent en la història contemporània d’Àfrica, que va ser inclòs segons la revista britànica BBC World Histories dins els cinc millors líders de tots els temps. Unir totes aquestes peces suposa parlar de la vida d’Amílcar Cabral (1924 – 1973).
Aquestes peculiaritats són les que van motivar al cineasta mallorquí Miguel Eek a crear i dirigir el documental ‘Amílcar’, en el qual tracta tant la trajectòria política d’aquest líder guineà com aspectes de la seva vida inèdits, incloent-hi la seva esfera personal. Una peça, a més, que ha rebut el premi extraordinari del Festival Internacional de Cinema Documental d’Amsterdam (IDFA), li ha valgut la seva participació en el Festival Internacional de Cinema de Gijón i que, a més, hagi sigut seleccionada pel Museum of Modern Art de Nova York (MoMA) com a pel·lícula destacable, una fita que no succeïa amb una peça espanyola des de fa sis anys.
Miguel Eek es va inclinar per aprofundir en la vida d’aquest líder coincidint amb una crisi econòmica i política a Espanya: «Em ressona en aqueixa època veure que hi ha qualcú a una latitud i temps tan allunyats al meu que, per primera vegada, com que interpel·la el que diu, més que polítics contemporanis del meu territori», assenyala el director.
Aquesta cridada a l’acció motiva a Eek a dedicar tres anys a entrevistar a més de 40 familiars, companys de lluita i biògrafs per a conèixer en profunditat al personatge. Entre ells, la historiadora Iva Cabral (a més, filla del líder guineà), Pedro Pires, expresident de Cap Verd i el polític i opositor de la dictadura salazarista Manuel Alegre.
No obstant això, la tasca d’investigació per a la confecció del documental no tenia com a únic objectiu explica qui va ser Amílcar Cabral o què va fer. «És una pel·lícula d’autor, que no pretén ser un documental arquetípic de biopic televisiu», afirma Eek. «És una peça que té una proposta en la qual l’espectador viu des del personatge i no cap al personatge; ningú et parla d’Amílcar, sinó que és una temptativa d’encarnar al personatge a través dels seus textos íntims mitjançant imatges subjectives», afegeix.
És una peça que té una proposta en la qual l’espectador viu des del personatge i no cap al personatge; ningú et parla d’Amílcar, sinó que és una temptativa d’encarnar al personatge a través dels seus textos íntims mitjançant imatges subjectives
Avançat al seu temps, Amílcar Cabral, tal com narra l’historiador panafricà Omer Freixa, «l’any 1956 fundà la primera organització per a la independència, ja observant des de prest les injustícies presents en les dues societats». Aquesta organització política va ser el Partit Africà per a la Independència de Guinea i Cap Verd (PAIGC). El fet d’haver residit a la capital portuguesa durant la seva formació com a enginyer agrònom a la Universitat Tècnica de Lisboa li va permetre fer “causa comú amb altres estudiants que, més tard, es convertirien en importants dirigents, com el cas de Mário Pinto de Andrade, un dels fundadors del Moviment Popular d’Alliberació d’Angola (MPLA)”, agrega Freixa.
Una figura amb llums i ombres
La mirada subjectiva que Miguel Eek ha plasmat sobre la figura d’Amílcar Cabral permet que es plasmi un personatge amb llums i ombres. “En les entrevistes preliminars que vaig fer, em resultava complicat trobar a l’ésser humà perquè tot era tan idíl·lic, es parlava d’una divinitat, quasi d’un mite”, afirma Eek. Aquestes ombres “tenen a veure amb com gestionar un procés d’alliberació amb guerres pel mig, amb tensions enormes dins un partit, amb molta falta de mitjans i d’ideologia en la mateixa lluita, el qual generava abusos de poder dins del mateix partir que ell havia de depurar”, afegeix. Per això, “va haver d’exercir l’autoritat d’una forma que podria ser qüestionable; un excés de lideratge o de concentració de poder que potser ell entenia que era l’única manera d’assegurar l’èxit, però que també va generar certs desequilibris”.
Va haver d’exercir l’autoritat d’una forma que podria ser qüestionable; un excés de lideratge o de concentració de poder que potser ell entenia que era l’única manera d’assegurar l’èxit, però que també va generar certs desequilibris
Un dels majors reptes va ser unir dos països amb gairebé poc en comú: “Amílcar va somiar molt alt a l’hora d’imaginar la independència de dos països amb dues realitats colonials, socials, tribals i econòmiques molt diferents. Cap Verd és un arxipèlag i Guinea-Bissau és un petit país continental amb moltes tribus”, admet Miguel Eek. Fet pel qual es van alimentar moltes discrepàncies: “Els capverdians eren fonamentalment mestissos i els guineans eren negres, de diferents tribus i amb diferents ambicions i desitjos de no perdre el seu poder, cosa la qual generà moltes tensions intestines”, afegeix.
L’estratègia amb la qual es va abordar la lluita anticolonial generà també molts recels: “En general, els que estaven al capdavant de la lluita eren els guineans, quan els capverdians estaven més en la rereguarda i en la part estratègica”, indica. “Unir a dos països en una lluita comuna va ser una fita tremendament dificultosa que va comprometre la seva pròpia vida”, agrega el director.
Una altra de les peculiaritats del posicionament ideològic revolucionari de Cabral va ser la ferma aposta per la lluita armada com a únic mitjà de consecució de la independència: “No es van donar altres canals de resolució del conflicte, en Portugal tampoc va existir democràcia. A més, una vaga pacífica va terminar en la massacre de Pidjiguiti (1959) que va accelerar els passos per a una sortida revolucionària”. Sumat a això, “a diferència d’altres administracions colonials, la intransigència de Lisboa contra la independència o a negociar-la va accelerar la via armada, entenent-se com a eina de política per assolir la llibertat i no com a un fi en si mateix”, afegeix l’historiador.
Així i tot, és cridaner el fet que ambdós països finalment van aconseguir la independència per separat: mentre Guinea-Bissau es va declarar independent el 24 de setembre del 1973. Cap Verd ho va aconseguir el 5 de juliol del 1975. Omer Freixa exposa que tots dos camins van ser distints: “El cas de Guinea-Bissau va ser violent, ubicant-se l’inici de la guerra per a l’alliberació l’any 1963 i incloent en el seu curs, deu anys més tard, l’assassinat de Cabral, que va no impedir que el PAIGC continués el seu combat”, explica l’historiador. En canvi, “el camí capverdià no va ser violent. A diferència de la majoria de les independències del bloc lusoafricà, l’emancipació de l’arxipèlag va ser negociada i el país no va sofrir cap cop d’Estat”, afegeix. Per això, Freixa ressalta que és “notori” que “totes dues nacions hagin restat unides seguint els preceptes del PAIGC, tot i que de manera nominal”.
El cas de Guinea-Bissau va ser violent, ubicant-se l’inici de la guerra per a l’alliberació l’any 1963 i incloent en el seu curs, deu anys més tard, l’assassinat de Cabral. [En canvi] El camí capverdià no va ser violent i el país no va sofrir cap cop d’Estat
L’ambició de Cabral per organitzar dos països i capitalitzar una revolució no va passar inadvertida per a la metròpoli portuguesa: “En paral·lel, la policia portuguesa anava observant el que el partit i el mateix Amílcar feien. Estaven molt infiltrats i hi havia una informació molt precisa dels seus moviments, però ell no sabia fins a quin punt tots els seus plans estaven sent monitorats”, narra Eek.
Per una altra banda, Cabral també era conscient de la situació política que travessava la metròpoli portuguesa, amb una dictadura que anava debilitant-se cada cop més: “Cabral va tenir informants dins la metròpoli mitjançant una xarxa del partit, sumat al testimoni de presoners de guerra portuguesos. Va saber que la moral dels soldats metropolitans era molt baixa i que Portugal també es trobava bastant aïllat dins el context internacional”, afirma Omer Freixa.
La cultura com a motor de la revolució
ílcar Cabral va reivindicar la cultura pròpia com a motor de la revolució i de la resistència enfront del domini estranger. Omer Freixa destaca la necessitat del moviment d’alliberació de conèixer profundament la cultura del poble. No obstant això, es partia d’un punt de negació: “Per a ell, l'assimilació progressiva [de la cultura de la metròpoli] era un intent violent de negar la cultura pròpia i, com a tal, un acte inhumà”, assenyala Freixa.
Per a Cabral, l’educació i la cultura dels pobles guineans i capverdians era fonamental, “dos pobles que devien renéixer i recuperar la seva identitat”. “El nacionalisme havia de ser el motor principal per a una reestructuració social. Com va plantejar el dirigent, si la lluita per l’alliberació és un acte cultural, recuperar la cultura implicava obres concretes per al progrés”, detalla Omer Freixa.
Un altre dels conceptes que Cabral va proposar va ser la idea del suïcidi de la classe burgesa per al seu posterior ‘renaixement’ com a treballador revolucionari. Per a poder sortejar aquesta acceptació de la burgesia, “Cabral va oferir a la burgesia l’oportunitat de radicalitzar-se, identificar-se amb les masses i no adoptar una actitud contrària a l’ideal revolucionari. No tots els sectors van obrar d’una forma monolítica davant d’aquesta proposta”, explica Freixa.
Més enllà de la seva esfera política i filosòfica, Miguel Eek parla també en ‘Almícar’ dels seus dos matrimonis. El primer d’ells va ser amb Maria Helena Rodrigues, una enginyera agrònoma que va conèixer durant els seus estudis a Lisboa i amb la qual va haver de lidiar amb els prejudicis tant dels portuguesos com dels guineans: “Les relacions entre blancs i negres en la Lisboa dels anys 60 no comptaven amb el beneplàcit ni de les famílies ni de l’àmbit social. Fins i tot, quan Maria Helena va anar amb Amílcar a Guinea, tampoc va ser ben rebuda, no era el seu lloc en una societat que veia al blanc com l’opressor”, relata Eek.
Les relacions entre blancs i negres en la Lisboa dels anys 60 no comptaven amb el beneplàcit ni de les famílies ni de l’àmbit social. Fins i tot, quan Maria Helena va anar amb Amílcar a Guinea, tampoc va ser ben rebuda, no era el seu lloc en una societat que veia al blanc com l’opressor
Cabral es tornaria a casar, aquesta vegada amb Ana Maria Cabral, amb qui estaria fins al seu assassinat l’any 1973. “Gràcies a ella, he pogut construir aquesta pel·lícula, en aquesta aproximació íntima que descobrim en l’altre costat d’un líder revolucionari”, subratlla Miguel Eek.
Mort i llegat
Amílcar Cabral va ser assassinat el 20 de gener del 1973 i, com assenyala Omer Freixa, “dos dels autors materials de l’homicidi eren part de les files del partit nacionalista”, cosa la qual “dona una mostra de la fins a quin punt no tot era unitat a l’interior del PAIGC si es considera la tesi d’un complot ‘des de dins’”.
No obstant, tot i la seva prematura mort, “Cabral s’ha erigit com un dels grans referents de l’època de les independències d’Àfrica, juntament amb altres figures com Patrice Lumumba, Jomo Kenyatta o Eduardo Mondlane”. “Gràcies a ell, es va poder coordinar i articular la lluita de les possessions portugueses contra el colonialisme”, recorda Freixa.
Com a figura filosòfica i política, “encara continua sent una figura tremendament inspiradora per a un pensament progressista i panafricà”, afegeix Eek, qui destaca que “era un home tremendament visionari i ens parla sobre fins a quin punt la utopia encara és un motor de canvi i que cada generació ha de continuar reconquistant els drets aconseguits”.
Per això, Amílcar s’ha convertit en el documental, com el mateix Eek descriu, més “ambiciós” que ha fet: “Sobretot, per la necessitat d’entendre bé a un personatge, a una cultura i a un territori del qual sabia molt poc i que em va portar a un procés de documentar-me molt per a no sentir-me més intrús del que ja soc”. “El repte era no caure en mirades colonials, condescendents o romantitzades”, afegeix.
L’èxit que ha tingut el documental des de la seva estrena i la peculiaritat de què un director i cineasta espanyol hagi abordat la història d’un líder que va encaminar la revolució cap a la independència de dos països com Guinea-Bissau i Cap Verd és una mostra de què “es poden fer pel·lícules que vagin més enllà del que és local, que viatgin i que facin que la indústria del cinema espanyol estigui present”, comenta el director. “I que es vegi que som capaços de contar històries que connecten amb nosaltres no necessàriament des d’allò pròxim, sinó que allò pròxim està en l’universal”, conclou.
0