eldiario.es

Menú

La Catalunya post 9-N: entre la italianització i les ruptures

Catalunya s'italianiza a nivell de sistema de partits i aposta, per una banda, per la ruptura amb Espanya, i de l'altra, amb la del règim del 78. Multipartidisme i tres eixos de debat.

- PUBLICIDAD -

Passada la ressaca del 9N, El Periódico de Catalunya publica el seu habitual baròmetre de la tardor i, com no podia ser d’una altra manera en aquests temps tan líquids i on les lleialtats partidistes i politiques es fan i es desfan amb tanta rapidesa, hi ha algunes sorpreses. A continuació esbossarem quatre apunts sobre aquest baròmetre i unes conclusions sobre la situació política que s’obre a Catalunya arran del procés participatiu del passat dia 9 de novembre.

En primer lloc cal destacar la tímida recuperació de CiU. L’aposta per treure les urnes al carrer que va fer el President Mas després de la impugnació per part del TC de la consulta del 9N, i el posterior protagonisme durant tota la jornada de votació, han estat a nivell estratègic totalment encertats. Els anteriors estudis demoscòpics mostraven un enfonsament continu de la federació nacionalista que es veia sorpassada per ERC, enquesta rere enquesta. En aquest nou baròmetre, tot i perdre entre 16 i 18 escons en relació a les autonòmiques de 2012, CiU atura la sangria i per primer cop des de fa uns mesos recupera la primera posició com a força política més votada. Aquesta lleu recuperació permet a Mas plantejar diverses sortides: convocar eleccions plebiscitàries amb una llista única encapçalada per ell mateix; capitalitzar la reacció davant de la querella per aplegar al voltant de CiU gran part del vot sobiranista; intentar aguantar amb pactes puntuals i esgotar la legislatura. Aquest és el dilema convergent, tot i que ara, des d’una posició més avantatjosa.

Si observem les dades sota el prisma del procés sobiranista, podem veure com les forces independentistes, és a dir, CiU, ERC i les CUP, sumen una forquilla d’entre 69 i 73 escons, quan a les darreres eleccions el total de les tres equivalia a 74 escons. Aquest estancament o mínima pèrdua, pot explicar-se per diverses raons: la primera d’elles perquè el independentisme té un sostre de vot al voltant d’un milió vuit-cents mil vots, tal i com va demostrar la votació del 9N (a les anteriors autonòmiques la suma dels 3 partits esmentats era de 1.740.818 vots); l’altre, per un increment de la participació que beneficiï a altres forces i equipari la situació entre blocs en un moment de gran mobilització independentista. En aquesta enquesta el bloc proindependència i el bloc dels que busquen un encaix amb la resta de l’Estat o són contraris a la independència estan gairebé igualats, tot i que evidentment, el segon és un grup tan heterogeni que mai podrà ser una alternativa al bloc netament independentista. Per tant, hi ha un empat tècnic entre tots dos blocs, com va passar a les darreres eleccions, la qual cosa no permet cap solució unilateral com una DUI ja que la majoria independentista, que no s’ha de confondre amb que tots siguin favorables a la DUI, és menor que la necessària per a reformar l’Estatut d’Autonomia establerta en dos terços de la càmera. Una DUI trencaria el Parlament per la meitat. Ara bé, això no vol dir que la reclamació del dret a decidir no estigui ben viva: 5 dels 8 partits que obtindrien representació al Parlament de Catalunya segons aquesta enquesta defensen d’una manera o una altra un referèndum per a què els catalans decideixin el seu futur.

El tercer element a tenir en compte és l’espectacular irrupció de Podemos. La formació de Pablo Iglesias, que està creant la seva estructura a Catalunya a corre cuita per tal d’estar preparada per a futurs esdeveniments, entraria al Parlament amb una forquilla d’entre 16 i 17 diputats assolint d’aquesta manera la tercera posició i sent un actor rellevant en el nou tauler d’escacs que s’ha convertit la política catalana. Aquesta entrada de Podemos es dóna a costa d’ICV, que es quedaria amb 10 diputats baixant 3 i amb una fuga del 18,5% dels seus votants cap a la nova formació i, sobre tot, del PSC, que perdria entre 9 i 10 diputats i un 19,1% dels seus votants. Podemos també agafa vots de Ciutadans on un 23,1% dels seus votants als anteriors comicis s'inclinarien per la formació nascuda a la Complutense. Podemos per tant, pot arribar a ser el pal de paller de les esquerres catalanes i convertir-se en una de les primeres forces de l’Àrea Metropolitana davant de la descomposició del PSC.

El quart punt a tenir en compte ve lligat d’alguna manera amb l’anterior. Els partits estatals de l’establishment estan enfonsats a Catalunya i no només això, sinó que són substituïts per uns altres. El PSC es dessagna en benefici de Podemos, que pot arravatar-li el seu paper de nexe amb la resta d’Espanya i la seva posició com a principal partit de l’esquerra no nacionalista, i el PP, que pateix una baixada de 9 escons i una fuga de vots del 36,8% cap a Ciutadans, deixa de ser el primer partit de l’unionisme a Catalunya per convertir-se en una força marginal. La cúpula directiva del PP a Catalunya hauria de plantejar-se si la seva estratègia política és l’adequada, no només per evitar la independència, sinó simplement per sobreviure com a partit polític. Ara bé, aquest enfonsament no significa que no hi hagi forces polítiques que estenguin ponts amb la resta d’Espanya: Podemos serà central en aquest aspecte i Ciutadans, tot i ser un partit de matriu catalana, busca donar el salt a la política espanyola com ja va fer a les europees.

Un cop vistes aquestes quatre pinzellades sobre el baròmetre de GESOP, podem dibuixar un marc general de cap a on es mou el sistema polític català. El primer que podem afirmar és que la major fragmentació política que patirà el Parlament ens porta cap a una escenari que en ciències politiques es coneix com partidisme polaritzat. Aquest escenari es caracteritza per la competició de molts partits que acaben obtenint representació i que fan molt difícil la governabilitat, tal i com passava a Itàlia fins l’any 1993, que tenia fins a 12 partits amb representació parlamentaria i sense majories clares. Una geometria més que variable en llenguatge periodístic. Un parlament tant dividit farà dificilíssim formar govern i mantenir-lo, a més de dificultar els acords, els pactes i la negociació, al pujar els costos de transacció entre partits. Això és conseqüència d’una de les altres conclusions que podem extreure d’aquesta estudi: Catalunya ja no només té dos eixos de debat polític que posicionin a la societat catalana a una banda o l’altra, és a dir, dos cleavages. Al nacional i el socioeconòmic, li hem de sumar el de la ruptura democràtica representat per les CUP, que pugen, però sobre tot per Podemos. Aquest nou eix de batalla política defensa el trencament amb l’establishment i noves formes de participació política que apoderin a la ciutadania. Si dos eixos de debat dibuixaven un parlament fraccionat, tres eixos italianitzen la política catalana i la fan impredictible. Per últim i no menys important, la solució al tema català no serà senzilla. Si una cosa demostra aquest estudi demoscòpic és que la societat catalana es caracteritza per la seva complexitat, heterogeneïtat i pluralitat social, política, identitària i econòmica.

Aquesta realitat ineludible ens aboca a que la via parlamentaria, és a dir, unes eleccions plebiscitàries, una DUI o una negociació entre governs, no sigui la millor opció per a solucionar, cap a un costat o l’altre, aquest conflicte. L’aposta per un referèndum vinculant amb dos opcions que desencallin la qüestió és a dia d’avui més necessària que mai. Ara bé, per fer-ho possible haurem d’esperar que hi hagi una nova correlació de forces a Madrid. Sigui com sigui, però, una vegada finalitzat aquest breu anàlisi podem donar-li tota la raó a Josep Pla quan deia que Catalunya era la regió més occidental d’Itàlia. Com a mínim a nivell polític és així. En definitiva: Catalunya s' italianitza a nivell de sistema de partits i aposta, d'una banda, per la ruptura amb Espanya, majoritària però no hegemònica, i de l'altra amb el règim del 78. O el que és el mateix: més multipartidisme i tres eixos de debat. Veurem si es confirma.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha