eldiario.es

Menú

Senyoria, no ens empresoni el debat

Els catalans ens mereixem una campanya electoral en la qual es pugui parlar de tot el que es va prometre i no ha passat, i del que es va prometre que no passaria i ha passat. I per això necessitem els exconsellers a casa

- PUBLICIDAD -
Los exconsellers del PDeCAT encarcelados dejan al abogado de Puigdemont

Els exconsellers del PDeCAT encarcelats EFE

Il·lustríssima senyoria: En els darrers dies i setmanes estic segur que haurà escoltat o llegit l’opinió d’importants juristes, els quals, amb arguments jurídics fonamentats, han considerat errònia o desproporcionada la seva decisió de dictar la presó incondicional per a vuit exconselleres i exconsellers de la Generalitat. Jo voldria fer el mateix, si bé prefereixo apel·lar a arguments que res tenen a veure amb la interpretació de la llei.

Senyoria, els volem a casa, perquè el 21 de desembre hi ha eleccions al Parlament i tenim dues possibilitats: o ens passem la campanya sentint parlar de vostè i del martirologi d’Estremera o ens la passem revisant col·lectivament les decisions preses a partir de la tornada de vacances.

Perquè m’entengui, necessitem que el fins ara vicepresident econòmic doni explicacions en campanya i en persona sobre la fugida de més de 2.200 empreses catalanes a altres ciutats de l’Estat. Com a ciutadans i com a electors, el senyor Junqueras ens ha de dir si continua pensant que aquest èxode empresarial sense precedents és fruit de les pressions de la Moncloa o del camí endegat per l’executiu català a partir del dia 1 d’octubre. I necessitem confrontar la seva opinió sobre les conseqüències d’aquesta fuga massiva amb la de la resta d’actors polítics i econòmics.

També als que són a Brussel·les els volem a casa, perquè hem de saber què va passar exactament el matí del 26 d’octubre, quan el president Puigdemont va anunciar a les persones del seu entorn que convocava eleccions autonòmiques i quatre hores més tard se’n va desdir. Alguns ja ens en fem una idea amb el que vam veure aquell dia, el que n’ha dit l’exconseller Santi Vila i el que indirectament n’ha explicat el lehendakari Urkullu, però necessitem tornar a aquestes hores claus. Ens haurien aplicat igualment el 155? Això ja mai ho sabrem, però sí que ens mereixem que el president Puigdemont, en cas de ser candidat, justifiqui i confronti l’encert o fracàs d’aquella decisió amb la resta de candidats en un debat televisat.

El mateix sobre la seva retirada a Brussel·les. Cal que ens expliqui en què es basa per afirmar, com fa uns dies a Catalunya Ràdio, que ho va fer perquè sabia que el Govern central preparava una nova onada de violència. Cal que torni i s’expliqui. Molts ciutadans que el consideren un president a l’exili –puntualitzo que no és el meu cas– necessiten entendre per què no s’ha fet una candidatura unitària de l’independentisme si tot un president a l’exili ho havia demanat. Segur, doncs, que desitjarien veure Puigdemont i Junqueras debatent cara a cara sobre aquest punt.

També els volem a casa per parlar de l'endemà de la suposada proclamació de la República catalana. Algú hauria de retre comptes a tots aquells ciutadans que tanta felicitat van viure la tarda de divendres 27 d’octubre sobre el fet que tot se’n va anar en orris en unes hores perquè més enllà no hi havia res previst. És possible que es preguntin com és que ningú els havia dit que sense tenir el control de l’espai aeri no hi havia res a fer, o que amb la simple publicació al BOE del cessament de tot el Govern es perdria el control de l’estructura d’Estat anomenada Mossos d’Esquadra. A algú hauran de demanar explicacions per haver celebrat una declaració simbòlica, com va declarar la presidenta del Parlament davant del jutge, quan en aquell moment la ofertaven com a real. Va ser simbòlica, folklòrica o psicòtica?

Hem de recuperar temes sobre els quals a penes hi ha hagut debat, com la conversa intervinguda de Lluís Salvadó (exsecretari d’Hisenda i presumible número 1 de la llista d’ERC per Tarragona), en la qual reconeixia que la independència econòmica era inviable, entre altres raons perquè ni es tenia el control duaner ni banc central propi, però que aquests detallets s’havien d’amagar a Puigdemont no fos cas que el PDeCat acusés Junqueras de no haver fet els deures.

Els màxims responsables del Govern cessat també haurien d’explicar als ciutadans si subscriuen allò que el dilluns següent, en un atac de sinceritat, va deixar anar la postconvergent Marta Pascal en una entrevista a TV3: “El que ens ha passat és que hem donat per molt fàcil una cosa que potser no era tan fàcil, però que era possible”. O sigui, era això? O aquella altra magistral sentència del cupaire Benet Salellas pronunciada si fa no fa el mateix dia: “El cert és que en aquest país no hi ha estructures d'Estat preparades ni mesures d'efectivitat republicana que s'estiguin desenvolupant”. De fet, senyoria, la seva decisió d’empresonar els exconsellers ha estat extremadament contraproduent, no només perquè ha crispat (perdoni, amb raó) els ànims de molta gent, sinó perquè va tallar de soca-rel els primers símptomes d’autocrítica i els atacs espontanis de sinceritat.

I en aquest debat que hem de fer també hem de tornar, òbviament, als dies 6 i 7 de setembre, que és quan en dues sessions parlamentàries es va creuar definitivament el Rubicó. Va ser allò el cop d’Estat o ho va ser el posterior 155? O caldrà tornar al dia de juliol en què uns quants membres del govern (Neus Munté, Jordi Baiget, Jordi Jané i Meritxell Ruiz) van baixar del tren a consciència perquè no hi volien ser quan arribés el moment del xoc frontal.

També ens mereixem alguna explicació de l’exconseller d’Exteriors, Raül Romeva. Com explica aquest fracàs en el reconeixement internacional de la república catalana? El volem lliure i a casa perquè ens digui si no sabia abans que cap govern important (o fins i tot insignificant) faria costat a la presumpta república. De fet, senyoria, ara mateix hauríem d’estar revisant l’hemeroteca per recuperar quants cops se’ns va dir que quan fóssim independents hi hauria una cadena de reconeixements, o que Europa ens acolliria amb els braços oberts, o quants altres se’ns va dir que la via del referèndum acordat era impossible (ara comencen a dir el contrari), o que a Madrid no entenen res de res (voleu dir que no era al revés?). Hauríem d’estar rescatant de l’audioteca aquell mític “fem-la, fem-la ja” d’un Junqueras mig somicant, però ho impedeix el fet que els protagonistes de tot això no puguin despertar-se cada dia a casa seva.  

A l’exconsellera Bassa, per exemple, la volen a casa una munió d’entitats socials perquè necessiten escoltar de la seva boca què ha passat amb aquesta partida de 10 milions d’euros en subvencions que està retinguda i sobre la qual hi ha versions contradictòries, ja que no queda clar si és a causa de la intervenció de la Generalitat o d’una desídia anterior a l’hora d’agilitar aquests pagaments o de totes dues coses. Hi ha moltes entitats ofegades, amb nòmines sense abonar (la situació de la federació de persones sordes és dramàtica), per aquests diners amb els quals comptaven i que no arriben ni se sap si arribaran, i que se sumen al deute etern amb la Generalitat. També hi ha altres línies d’ajuts socials i de salut que no s’han convocat en els primers nou mesos de l’any malgrat estar pressupostades, i no serà per què l'exconsellera Bassa i l'exconseller Comín no podien intuir que en el mes número deu la troca s’embolicaria força, o per què algunes entitats no els van demanar expressament que per aquest motiu agilitessin la seva convocatòria.

I ja que parlem de l’exconseller de Salut, Toni Comín, també el volem a casa perquè ens asseguri que tot el que ha succeït les darreres setmanes no té res a veure amb el fet que Barcelona hagi quedat pràcticament descartada com a seu de l’Agència Europea del Medicament, quan fa uns mesos era una de les ciutats amb més probabilitats d’acollir-la. O, tornant a Junqueras, cal que ens anticipi com s’ho farà per reconquerir el cor de la gent del Mobile World Congress i del Mobile World Capital a fi que no toquin el dos de Barcelona després de l’edició de l’any que ve.

Ja ho veu, senyoria, els necessitem a casa per moltes raons extrajurídiques. Volem una campanya electoral en la qual es parli obertament de tot el que ha passat, i de tot el que van prometre, i això no passarà si en aquesta campanya no poden participar personalment aquells qui van fer i van prometre. Necessitem saber qui considera que Catalunya és una república intervinguda i qui considera que és autonomia intervinguda. I que uns i altres ens diguin de qui és culpa que estigui intervinguda en qualsevol dels casos i què pensen fer d’ara en endavant, sabent, és clar, que la justícia també farà el seu camí.

Senyoria, si realment vol ajudar, no ens empresoni el debat. Intervingui els passaports i posi les fiances que facin falta, però alliberi avui mateix els exconsellers, alliberi també Sànchez i Cuixart, faciliti el retorn dels que queden a Brussel·les, i permeti d’aquesta manera que tinguem una campanya electoral política i no religiosa.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha