eldiario.es

9

Joan Romero

Catedrático de Geografía Humana de la Universidad de Valencia 

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 27

Con el debido respeto, cambien de rumbo (A propósito de la ampliación del puerto de Valencia)

Siempre me he inclinado a pensar que en las democracias plenas nuestros representantes legítimos deciden pensando que hacen lo más conveniente en favor del interés general. En este caso pienso lo mismo. Y tengo la sensación de que aquellos que tienen el poder ya han decidido apoyar la ampliación norte del puerto de Valencia, duplicando su capacidad para albergar contenedores. Desde su punto de vista creen que es una buena decisión. Yo en cambio defiendo lo contrario. Por esa razón me dirijo, en primer lugar, a quienes nos representan, sea en los gobiernos, sea desde la oposición. Porque todos y todas me representan. Pero también quiero dirigirme al resto de actores económicos y sociales que tienen voz propia. El poder no solo está en manos de quienes forman parte de los gobiernos. Y desde hace unas décadas esto es mucho más evidente. A todos ellos, que son mayoría entre los que toman decisiones, les pido que lo reconsideren. A mi juicio, se trata de una decisión equivocada desde el punto de vista geopolítico, económico, social, ambiental y cultural. Es una decisión propia de otro tiempo ya pasado. Constituye un ejemplo insuperable de mala gobernanza (la buena gobernanza es mucho más que la ausencia de escándalos), invita a una interesante reflexión sobre dónde reside hoy el poder y un gran ejemplo sobre la difícil conciliación de los tiempos: el político (escasamente cuatro años), el económico (entre diez y veinte años) y el ambiental (no menos de cincuenta años).

Cambien de rumbo. Acuerden la paralización del proyecto. Apelo a la conciencia de quienes tienen capacidad política para tomar esa decisión histórica y quienes tienen el poder y la influencia. Porque han de saber que (para bien o para mal) pasarán a la historia de la ciudad y de la región urbana. Es mejor desdecirse que persistir en el error. En plena época de descarbonización de la economía, de apuesta por la movilidad sostenible y de la cuarta revolución industrial, nuestra aspiración colectiva debe ser mucho más ambiciosa que superar al puerto de Bremen en capacidad de manipular contenedores. Lo más coherente, lo menos despilfarrador, lo mejor para la salud de más de un millón de personas y para nuevas generaciones, si pretendemos enviar ese mensaje desde una ciudad y una región que quiere ser reconocida de otra forma, sería anunciar la paralización del proyecto ahora que aún se está a tiempo. Sin esperar a que una decisión política de esta magnitud tenga que ser sustanciada finalmente en tribunales de justicia, porque eso evidenciaría el fracaso de la política. Sin centrarse en discutir acerca de si es necesaria o no una nueva Declaración de Impacto Ambiental. Esa, a mi juicio, no es la cuestión. Además, dicho sea de paso, si esta gigantesca actuación no precisa, en opinión de sus impulsores, de una Evaluación Ambiental Estratégica y una nueva Declaración de Impacto Ambiental, lo que tenemos que exigir es que se modifique la legislación en esta materia y la propia Ley de Puertos de Estado para evitar que se produzcan situaciones similares en el futuro.  

Seguir leyendo »

Amb tot el respecte, canvien de rumb (A propòsit de l'ampliació del port de València)

Sempre m'he inclinat a pensar que en les democràcies plenes els nostres representants legítims decideixen pensant que fan el més convenient en favor de l'interés general. En aquest cas pense el mateix. I tinc la sensació que aquells que tenen el poder ja han decidit donar suport a l'ampliació nord del port de València, duplicant la seua capacitat per a albergar contenidors. Des del seu punt de vista creuen que és una bona decisió. Jo en canvi defense el contrari. Per aquesta raó em dirigisc, en primer lloc als qui ens representen, siga en els governs, siga des de l'oposició. Perquè tots i totes em representen. Però també vull dirigir-me a la resta d'actors econòmics i socials que tenen veu pròpia. El poder no sols està en mans dels qui formen part dels governs. I des de fa unes dècades això és molt més evident. A tots ells, que són majoria entre els quals prenen decisions, els demane que ho reconsideren. Al meu judici, es tracta d'una decisió equivocada des del punt de vista geopolític, econòmic, social, ambiental i cultural. És una decisió pròpia d'un altre temps ja passat. Constitueix un exemple insuperable de mala governança (la bona governança és molt més que l'absència d'escàndols), convida a una interessant reflexió sobre on resideix hui el poder i un gran exemple sobre la difícil conciliació dels temps: el polític (escassament quatre anys), l'econòmic (entre deu i vint anys) i l'ambiental (no menys de cinquanta anys).

Canvien de rumb. Acorden la paralització del projecte. Apel·le a la consciència dels qui tenen capacitat política per a prendre aquesta decisió històrica i els qui tenen el poder i la influència. Perquè han de saber que (per a bé o per a mal) passaran a la història de la ciutat i de l’àrea urbana. És millor desdir-se que persistir en l'error. En plena època de descarbonització de l'economia, d'aposta per la mobilitat sostenible i de la quarta revolució industrial, la nostra aspiració col·lectiva ha de ser molt més ambiciosa que superar al port de Bremen en capacitat de manipular contenidors. El més coherent, el menys balafiador, el millor per a la salut de més d'un milió de persones i per a noves generacions, si pretenem enviar aqueix missatge des d'una ciutat i una regió que vol ser reconeguda d'una altra forma, seria anunciar la paralització del projecte ara que encara s'és a temps. Sense esperar que una decisió política d'aquesta magnitud haja de ser substanciada finalment en tribunals de justícia, perquè això evidenciaria el fracàs de la política. Sense centrar-se en discutir sobre si és necessària o no una nova Declaració d'Impacte Ambiental. Aquesta, al meu judici, no és la qüestió. A més, dit siga de pas, si aquesta gegantesca actuació no precisa, en opinió dels seus impulsors, d'una Avaluació Ambiental Estratègica i una nova Declaració d'Impacte Ambiental, el que hem d'exigir és que es modifique la legislació en aquesta matèria i la pròpia Llei de Ports d'Estat per a evitar que es produïsquen situacions similars en el futur. 

Seguir leyendo »

Un nuevo relato de la identidad valenciana

1.- ¿Es necesario reflexionar, debatir, construir un relato renovado para la Comunitat Valenciana, el relato de un nuevo valencianismo en esta nueva era? Quizá no sea imprescindible. Pero sí muy útil. Entendemos aquí por relato el conjunto de discursos que articulen las diversas prácticas sociales referidas al territorio y al conjunto de la población valenciana, dándoles un horizonte de sentido. Tal cosa aporta significados simbólicos a la acción y ayuda a promover la cohesión territorial y social.

2.- El nuevo relato debe ser laico, negando cualquier sentido de trascendencia, cualquier esencialidad historicista al pueblo valenciano. La Historia es una herramienta cultural y científica de conocimiento pero no puede ser un determinante absoluto del futuro, una prisión para la imaginación política. Demasiadas veces los valencianos y valencianas, o una parte minoritaria de ellos, entendiendo debatir sobre lo que somos, debatieron sobre lo que fuimos o, mejor dicho, sobre lo que creímos haber sido o sobre lo que nuncallegamos a ser. Contra la nostalgia, casi siempre injustificada, debemos centrarnos en el ser histórico actual, en nuestra modernidad, y superar el deber ser como un castigo emocional. Apostando por la consolidación una identidad proyecto más que por una identidad para la resistencia, recordando a Castells. En tiempos de repliegue, de sociedades paralelas o rotas, de resurgir de nuevas identidades y de fracturas culturales, la realidad social y cultural, hoy mayoritaria en la CV, permite pensar en esa posibilidad de apostar por una identidad proyecto como una de sus fortalezas, legitimadora y con capacidad de construir más sociedad civil.

Seguir leyendo »

Un relat nou de la identitat valenciana

1.- Cal reflexionar, debatre, construir un relat renovat per a la Comunitat Valenciana, el relat d’un valencianisme nou en aquesta era nova? Potser no és imprescindible. Però sí que és molt útil. Entenem per relat el conjunt de discursos que articulen les diverses pràctiques socials referides al territori i al conjunt de la població valenciana, que els donen un horitzó de sentit. Això aporta significats simbòlics a l’acció i ajuda a promoure la cohesió territorial i social.

2.- El nou relat ha de ser laic, ha de negar qualsevol sentit de transcendència, qualsevol essencialitat historicista al poble valencià. La història és una eina cultural i científica de coneixement, però no pot ser un determinant absolut del futur, una presó per a la imaginació política. Massa vegades els valencians i les valencianes, o una part minoritària, entenent debatre sobre allò que som, han debatut sobre allò que vam ser o, més ben dit, sobre allò que hem cregut haver sigut o sobre allò que mai no hem arribat a ser. Contra la nostàlgia, gairebé sempre injustificada, hem de centrar-nos en l’ésser històric actual, en la nostra modernitat, i superar l’hem de ser com un càstig emocional. Apostar per la consolidació d’una identitat projecte més que no per una identitat per a la resistència, recordant Castells. En temps de replegament, de societats paral·leles o trencades, de ressorgiment de noves identitats i de fractures culturals, la realitat social i cultural, hui majoritària a la CV, permet pensar en aquesta possibilitat d’apostar per una identitat projecte com una de les seues fortaleses, legitimadora i amb capacitat de construir més societat civil.

Seguir leyendo »

Más puerto que ciudad

Hay momentos en la historia de las ciudades en los que algunas decisiones estratégicas determinan su futuro durante generaciones. En el caso de la ciudad de Valencia y su extensa región metropolitana este es uno de ellos a propósito de decisiones inminentes sobre la ampliación de su puerto que, en caso de producirse, sin duda tendrá un profundo impacto, irreversible, y muy serias implicaciones no solamente económicas, sociales y ambientales, sino que condicionará para siempre el modelo de ciudad y el modelo productivo de la ciudad y su área metropolitana.

La noticia de agencia, escueta, descriptiva, sin atisbo de crítica o cuestionamiento alguno, ha sido reproducida por distintos medios: una gran empresa propone una inversión de más de 1.011,42 millones de euros para la construcción y explotación de la nueva terminal de la ampliación norte del Puerto de Valencia. Esta inversión privada es la recogida en la documentación técnica y económica abierta el jueves 30 de mayo en público en sede de la Autoridad Portuaria de València (APV,) para la concesión administrativa de la que será la cuarta terminal de contenedores del puerto valenciano. La propuesta prevé la realización y gestión de la totalidad de la terminal de la ampliación norte del Puerto de Valencia con la siguiente. Concluye la nota que una comisión técnica dictaminará acerca de la propuesta.

Seguir leyendo »

Corredores de transporte europeos: la inexplicable situación del litoral mediterráneo

Los corredores de transporte europeos son elementos de planificación fundamentales para garantizar la cohesión territorial y la eficiencia económica en la Unión Europea. Desde su creación no han dejado de cambiar de forma sin alterar el objetivo de cohesión territorial a escala europea. Desde la última remodelación de los “corredores multimodales” de la Comisión europea en 2013, que parecen dar cuerpo a un territorio europeo acabado, surgió una nueva escala, más amplia, que integra política y económicamente dichos corredores en una lógica intercontinental, eurasiática. Esta lógica contínua de la infraestructura en una red multiregional, multiescalar se asocia a profundos cambios que se otean en la ordenación territorial europea. El reciente informe de la Comisión Europea sobre la aplicación de las estrategias macrorregionales de la UE (16.12.2016, COM (2016) 805 final) permite intuir que esta nueva escala de trabajo europea (de la que ya existen cuatro ejemplos) será complemento territorial para la proyección de redes integradas de transporte a escala continental e incluso más allá. En este marco contrasta el inexplicable retraso que afecta al litoral mediterráneo español.

Un análisis histórico del concepto de corredores de transporte en Europa muestra una sucesión de etapas de planificación que corresponden a distintas visiones del territorio europeo y de la construcción europea como proyecto político. En los años 1970, los trabajos de la Conferencia europea de los Ministros de Transporte (CEMT) con la OCDE son una de las caras de la voluntad de concretar el objetivo de unificación europea en torno a proyectos concretos como lo proponía ya Robert Schuman en la Declaración del 9 de Mayo 1950. Los proyectos de 1977 por lo esencial refuerzan la trama del corazón económico de Europa. En cambio, en los años 1990 se enfrentan dos visiones distintas: la de la CEMT ha evolucionado hacia un objetivo de ensanchamiento de Europa que se traduce en los proyectos de corredores “pan-europeos” dirigidos al este del continente, mientras la Comisión Europea pone en marcha los “mega-corredores” que refuerzan la dorsal europea como primeros avatares de las futuras Redes Trans-europeas de Transporte (RTE-T).

Seguir leyendo »

Corredors de transport europeus: la inexplicable situació del litoral mediterrani

Els corredors de transport europeus són elements de planificació fonamentals per a garantir la cohesió territorial i l’eficiència econòmica en la Unió Europea. Des que es van crear no han deixat de canviar de forma sense alterar l’objectiu de cohesió territorial a escala europea. Des de l’última remodelació dels “corredors multimodals” de la Comissió Europea el 2013, que semblen donar cos a un territori europeu acabat, va sorgir una escala nova, més àmplia, que integra políticament i econòmicament aquests corredors en una lògica intercontinental, eurasiàtica. Aquesta lògica contínua de la infraestructura en una xarxa multiregional, multiescalar, s’associa a canvis profunds que s’atalaien en l’ordenació territorial europea. L’informe, recent, de la Comissió Europea sobre l’aplicació de les estratègies macroregionals de la UE (16.12.2016, COM (2016) 805 final) permet intuir que aquesta nova escala de treball europea (de què ja n’hi ha quatre exemples) serà complement territorial per a projectar xarxes integrades de transport a escala continental i, fins i tot, més enllà. En aquest marc contrasta el retard tan inexplicable que afecta el litoral mediterrani espanyol.

Seguir leyendo »

Què ha fet bé, què ha fet malament i què ha de fer el govern de Ximo Puig i Mónica Oltra

Han tret la política valenciana de les pàgines de successos. I això ja quasi justifica una legislatura. Els seus predecessors del PP cobrien les finestres amb la bandera mentre saquejaven l’edifici i s’emportaven el botí per la porta de darrere. Posar fi a això ha estat l’aportació principal del govern del canvi en la Generalitat Valenciana, liderat pel president Ximo Puig, del PSPV-PSOE, i la vicepresidenta Mónica Oltra, de Compromís. Però això ja ho sabem els ciutadans. I si a una part els dóna igual, com sembla que apunten certs comportaments electorals, una altra part exigeix ja, al govern sorgit del Pacte de Botànic –gràcies al qual socialistes i Compromís compten també amb el suport parlamentari de Podem–, molt més que la denúncia, una vegada transcorregut el primer any de funcionament.

La normalitat democràtica ha tornat a les institucions i l’experiència de govern compartit, amb el seu peculiar mestissatge, funciona més enllà de lleugers desacords propis de qualsevol equip. Però el govern a la valenciana ha de fer front a la seua tasca en condicions de dificultat extrema, atés que no té marge de maniobra. El principi d’autonomia política ha quedat reduït a la mínima expressió.

Seguir leyendo »

Qué ha hecho bien, qué ha hecho mal y qué debe hacer el gobierno de Ximo Puig y Mónica Oltra

Han sacado la política valenciana de las páginas de sucesos. Y esto ya casi justifica una legislatura. Sus predecesores del PP cubrían las ventanas con la bandera mientras saqueaban el edificio y se llevaban el botín por la puerta de atrás. Acabar con eso ha sido la principal aportación del gobierno del cambio en la Generalitat Valenciana, liderado por el presidente Ximo Puig, del PSPV-PSOE, y la vicepresidenta Mónica Oltra, de Compromís. Pero esto ya lo sabemos los ciudadanos. Y si a una parte les da igual, como parecen apuntar ciertos comportamientos electorales, otra parte exige ya, al gobierno surgido del Pacte de Botànic –gracias al cual socialistas y Compromís cuentan también con el apoyo parlamentario de Podemos–, mucho más que la denuncia una vez transcurrido el primer año de funcionamiento.

La normalidad democrática ha regresado a las instituciones y la experiencia de gobierno compartido, con su peculiar mestizaje, funciona más allá de pequeños desencuentros propios de cualquier equipo. Pero el gobierno a la valenciana debe hacer frente a su tarea en condiciones de extrema dificultad, dado que carece de margen de maniobra. El principio de autonomía política ha quedado reducido a la mínima expresión.

Seguir leyendo »

Tenim un problema a Espanya. I aquest problema s’anomena 3%

La política espanyola fa temps que s’ha desplaçat a les pàgines de successos. Hui, la corrupció política és, juntament amb la desocupació i el “problema territorial”, un dels nostres tres grans problemes com a comunitat política. En el moment d’escriure aquestes línies la Guàrdia Civil busca proves de finançament il·legal en la seu del PP de Madrid, l’expresident Jordi Pujol compareix en l’Audiència Nacional en qualitat d’investigat per un presumpte delicte de blanqueig de capitals, l’expresident Jaume Matas i membres de la família reial espanyola estan jutjant-los amb moltes altres persones per pretesos delictes de malversació i suborn, responsables d’una gran empresa pública del Ministeri d’Agricultura estan acusats de pretesos delictes de malversació i suborn, uns quants exalts càrrecs polítics del govern andalús estan acusats de pretesos delictes semblants, un exsecretari general de PP de Madrid, un exgerent del PP, un exconseller del govern valencià i un expresident de Diputació de Castelló estan o han estat a la presó, dos expresidents de la Diputació de València i de la de Castelló són investigats per greus delictes de corrupció política, desenes de responsables polítics del PP de València, amb el seu grup municipal gairebé al complet, estan sent investigats, centenars de responsables públics locals en tot Espanya (quasi 1.700 casos oberts per corrupció econòmica) i desenes d’empresaris han estat o estan sent investigats, acusats o condemnats per delictes semblants en operacions diverses, i algunes operacions policials, moltes de les quals continuen obertes en seu judicial, han evidenciat l’existència de xarxes criminals organitzades dedicades a enriquir-se amb els impostos de milions d’espanyols decents.

Tenen cap relació aquests fets amb els que al seu dia es van denominar cas Naseiro o cas Filesa? Hi ha cap semblança entre les dificultats que va trobar al seu dia el jutge Manglano i fa poc el jutge Castro? Al meu parer, n’hi ha molts punts en comú. Què podem inferir de tot això? En primer lloc, que a Espanya hi ha un problema molt seriós de corrupció política quasi sistèmica, estructural i que ve de lluny. No sols a València, encara que València i Madrid constitueixen els casos més acabats de degeneració política del model de la mà dels dirigents del PP i siguen la “zona zero” de la corrupció política en aquests últims anys. Estem davant d’una versió de capitalisme de casino, castís i provincià, on unes elits a partir de xarxes informals han consolidat un model clientelar, amoral i cínic. La seua concepció de la democràcia és tan primitiva que han arribat a creure que les institucions eren seues, han ignorat o han vulnerat els protocols més elementals de l’Estat de Dret, han impulsat lleis i reglaments i han aprovat reformes judicials en benefici propi i mantenen privilegis intolerables, com la figura de l’aforat, per romandre atrinxerats en parlaments i eludir o provocar dilacions indegudes en funció dels seus interessos. Critiquen amb virulència els que ells anomenen “antisistema”, quan en realitat els verdaders antisistema són aqueixes elits que han pervertit, degradat i corromput quasi tots els puntals fonamentals del sistema democràtic.

Seguir leyendo »