Drons: ombres de la guerra contra el terror

Un míssil impacta de sobte en una zona rural del Pakistan. Unes runes cobreixen ara el lloc on pocs minuts abans s'hi alçava una casa. No obstant, una aeronau segueix sobrevolant l'escena: busca confirmar que el seu objectiu ha estat abatut, inspeccionant cuidadosament les restes mitjançant el seu visor d'infraroigs. Es tracta d'un dron, un avió tripulat remotament que és cada vegada més freqüent de trobar als cels d'Orient Mitjà. Aquesta silenciosa daga forma part de l'arsenal letal d'un nombre cada vegada més gran de països, i en els últims anys ha estat utilitzat pel govern d'Estats Units per a portar a terme assassinats selectius contra les persones a qui la CIA i l'executiu consideren una «amenaça».

Les sobtades incursions protagonitzades per aeronaus no tripulades al Pakistan, a Síria o al Iemen es caracteritzen per un secretisme extrem: el programa dron d'Estats Units, gestionat per la intel·ligència americana, és un dels més confidencials del planeta. Aquests atacs, dissenyats militarment a fi d'eludir qualsevol mena de tutela democràtica o judicial, estan modelant de manera activa el present i el futur de la violència militar contemporània, fins el punt de fer del dron «l'arma a la que finalment remeten tots els escenaris que pensen la guerra tan a curt com a mig termini». A «Drones: sombras de la guerra contra el terror», són categoritzats com a weltgeist («esperit del món»), la consciència viva de l'engranatge militar: «cada tipus d'armament alimenta un determinat concepte de guerra (…), igual que cada idea de conflicte dóna a les seves inquietuds filosòfiques forma d'armes concretes». I el dron ha estat meticulosament tallat pel cisell de la «guerra global contra el terrorisme».

Els drons també modifiquen la nostra relació amb els conflictes militars, però ho fan inspirats en «models discursius» històricament recents. Durant la invasió de l'Iraq, una de les primeres accions de l'exèrcit d'Estats Units va consistir en establir un «perímetre de seguretat» de 10 quilòmetres quadrats al centre de Bagdad, al qual denominaren «Green Zone» (en oposició a la «Red Zone», la resta de la ciutat). Les narratives del que succeïa a l'altra banda d'aquesta fortalesa securitària eren glosades des del seu interior, normalment per un representant del propi exèrcit, el qual posseïa el monopoli efectiu del relat de guerra (vist el rol colaboracionista de bona part del periodisme internacional desplegat a Bagdad, que esperava la «nota de premsa» diària des de la plàcida «Green Zone», sense arribar mai a sortir d'ella). En conseqüència, la violència dels ocupants fou sistemàticament invisibilitzada, suprimida pel gran relat orientalista que caracteritza la «guerra global contra el terror».

Amb els drons, aquesta mateixa plantilla es repeteix, però estesa a escala planetària: nosaltres, els ingenus habitants de la posthistòria, vivim en una «Green Zone» on la informació que tenim sobre els conflictes a la «Red Zone» global és seleccionada, interpretada i tutelada per agències d'intel·ligència militar, les quals deleguen en els mass media. Encara que això pugui ser una anàlisi recurrent en una bona part de la crítica social, la novetat que introdueixen els drons en aquest esquema és que, en bombardejar sense previ avís zones semidesèrtiques on no existeixen els mitjans per a accedir a Internet o eines per a donar veu a les seves víctimes (impossibilitat d'una «informació independent» a la oficial), les seves massacres romanen completament amagades.

El dron permet desplegar per tant una guerra socialment tolerable pels habitants de la «Green Zone» (al preu de silenciar les seves accions criminals), al contrari que passa amb les tropes tradicionals (que són objecte d'una reticència social cada vegada major, tal com acrediten els massius moviments contraris a les guerres d'Afganistan i l'Iraq), la qual cosa prediu una cadena d'esdeveniments no gaire esperançadors: si els drons fan que s'assumeixi la violència militar com a quelcom tolerable, el nostre horitzó proper passa per un augment del seu ús militar, la qual cosa significa inevitablement l'augment quantitatiu de les guerres. La «utopia social» del militarisme, una guerra sense els riscos que suposen les baixes pròpies o la formació d'una oposició social significativa, troba en el dron el seu particular fetitxe, el qual és capaç de donar forma material als seus anhels de domini.

«Drones: sombras de la guerra contra el terror», que publica aquest octubre Virus Editorial, ens endinsa en aquest món d'assassinats selectius, fetitxisme tecnològic i infraestructures de guerra d'alt secret. Perquè el procés de desmuntatge i demolició de la «guerra global contra el terror» (en la qual encara ara ens trobem) no passa per referències abstractes a una «guerra global», sinó per projectar la crítica cap a «les unitats bàsiques, materials, que acaben conformant tota la superestructura política que resta per damunt seu», entre les quals es troba naturalment el dron en tant que weltgeist del militarisme. Polititzar el dron en un sentit antimilitarista passa per impugnar les narratives que el pretenen presentar com una «arma humanitària», quan mai no ha deixat de ser una arma que perpetua les guerres.