La portada de mañana
Acceder
La auditoría de la Iglesia detecta al menos 30 acuerdos con víctimas de pederastia
No es (solo) la sequía: cómo hemos llegado a los cortes en el grifo del agua
Opinión – Catalunya, un país de colonos, 'botiflers' y traidores, por Pere Rusiñol
Sobre este blog

Adiós a las armas nace con el objetivo de contribuir a la construcción de un mundo más seguro, a través de la cultura de paz y el desarme, desde la investigación y difusión de los efectos perversos del militarismo y el armamentismo, prestando especial atención al comercio de armas, la financiación de las armas, el gasto y presupuestos militares, las fuerzas armadas, la industria militar, la Investigación y Desarrollo (I+D) de armamento, las operaciones militares en el exterior, con especial atención en el Estado español; también hacemos análisis de conflictos armados, el militarismo y armamentismo mundial y de las doctrinas de seguridad y defensa de España, la UE y la OTAN.

Adiós a las armas es un blog coral en el que escribimos investigadoras y colaboradoras del Centro Delàs de Estudios por la Paz, pero dónde también se pueden encontrar artículos firmados por autoras que hacen una lectura de los conflictos y las relaciones internacionales incorporando un análisis crítico desde la cultura de paz y la no-violencia.

Lee más.

Dels aprenentatges passats, les respostes presents. L’acció no-violenta al conflicte polític de Catalunya

Institut Broggi de Barcelona obert el 30 d'octubre de 2017 pel Referendum del 1 d'Octubre

Maria de Lluc Bagur

Centre Delàs d'Estudis per la Pau —

Catalunya té una llarga tradició de lluites socials no-violentes, si bé és cert que les més visibilitzades i massives van tenir lloc fa ja alguns anys, com l’objecció de consciència al servei militar o les lluites anti OTAN, i ara feia temps que no en vivíem cap de multitudinària.

De fet, l’estratègia no-violenta ha patit una mala premsa per part de diversos actors, alguns per estar clarament en contra de qualsevol forma d’organització social mínimament revolucionària (és a dir, aquells que es situen en la defensa de l’statu quo), però també per part d’alguns col·lectius que han identificat la no-violència amb la passivitat i la inacció.

Lluny d’això, la no-violència ofereix estratègies d’acció directa que s’han demostrat efectives al llarg de la història, des de les lluites anticolonials (per exemple l’encapçalada per Gandhi a la Índia), la lluita antiracista (com la que va iniciar Rosa Parks als Estats Units), l’ecologista (com la de Greenpeace), l’antimilitarista (tants exemples...!), i un llarguíssim etcètera.

Aquests dies a Catalunya, amb motiu del referèndum per a l’autodeterminació, hem tornat a veure als carrers multitud d’accions col·lectives, algunes més organitzades i d’altres més espontànies, que ens han fet recordar que la nostra societat té un bagatge innegable en l’acció no-violenta. La violència estructural i física que ha exercit l’estat espanyol ha aconseguit mobilitzar milers de persones que s’han posicionat fermament davant una situació d’injustícia i de legalitat il·legítima. De fet, l’estratègia no-violenta ha donat força a les persones que hi participaven per seguir amb la seva lluita dia a dia, perquè l’acció no-violenta desperta llaços de solidaritat i companyerisme i reforça els principis del grup, que se sent més fort i més unit. Prova d’això és que els episodis de violència policial més cruents van tenir lloc l’1 d’octubre, i als dies posteriors els carrers han estat plens de concentracions, manifestacions, vagues de treballadors i estudiants, aturades, etc.

La no-violència, com a estratègia d’acció col·lectiva radical que es basa en la congruència entre els objectius i els mitjans, busca la transformació de la societat oposant-se de forma contundent a la violència estructural (és a dir, la violència del sistema), encara que això impliqui desobeir una legalitat que es considera injusta i il·legítima per a la societat. En el nostre cas, la violència estructural és aquella exercida pel govern de l’estat espanyol que està vulnerant drets bàsics com el dret a l’autodeterminació o la consulta popular, i que s’ha valgut de la violència física (policial i militar) per evitar l’exercici d’aquests drets. Davant d’aquesta situació, percebuda com a injusta per milers de persones, s’ha anat articulant una resposta social no-violenta amb l’objectiu de visibilitzar el conflicte, rebutjar l’estat policial i la militarització dels carrers i, finalment, exercir el dret a la consulta popular. L’analitzarem amb més detall.

La primera fase de la no-violència són les accions de difusió dirigides a augmentar la conscienciació social i generar debats, i les accions de protesta i persuasió que pretenen visibilitzar el conflicte. En aquest sentit, les persones mobilitzades per defensar el dret a l’autodeterminació han participat de manifestacions, concentracions, encartellades, actes informatius, assemblees populars, manifestacions de tractors, cassolades i molts d’altres.

En una segona etapa, la no-violència s’expressa a través d’accions de no-cooperació i pressió que consisteix en la negació a col·laborar amb les estructures i lleis de les que s’entén que prové la injustícia contra la que es lluita, amb l’objectiu de coaccionar a l’adversari per tal que modifiqui la seva posició. Algunes accions de no-cooperació social i econòmica que s’han pogut veure aquests dies han estat la vaga d’estudiants, la vaga general de treballadores, les aturades d’empreses i administracions públiques, i el boicot social selectiu als cossos de seguretat que estaven allotjats als vaixells per part de les treballadores del port que es van negar a atendre’ls. La no-cooperació política de les persones mobilitzades per defensar el dret a l’autodeterminació es va fer evident en la celebració del referèndum, desobeint la sentència que l’havia il·legalitzat prèviament.

I, finalment, si el conflicte ho requereix, la no-violència aposta per l’acció directa. Es tracta d’accions que sovint serien considerades «il·legals» per l’ordenament jurídic, que busquen confrontar-se directament amb l’adversari. I d’aquestes en podem trobar un bon grapat d’exemples en la lluita dels últims dies: ocupació de les escoles per celebrar-hi el referèndum; ocupació del rectorat de la universitat; obstrucció dels cossos policials per impedir que s’emportin les urnes; interposició entre els agents policials i les seus de l’administració pública, de partits polítics (CUP) o impremtes per evitar registres; fustigació no-violenta dels cossos de seguretat allotjats en hotels, etcètera.

L’originalitat i la creativitat de les persones mobilitzades han donat al món imatges tan dignes per ser recopilades en els tractats d’acció no-violenta com la realització del recompte de vots en una església, urnes amagades als arbres, cossos de seguretat emportant-se urnes falses amb sobres buits, urnes amagades en cementiris, un col·legi electoral on els cossos de seguretat només hi van trobar un grapat de persones jugant al dòmino, carreteres tallades per arbres caiguts o tractors o agents perduts per camins de muntanya on les veïnes havien canviat les senyals de trànsit.

Els exemples d’accions no-violentes que s’han pogut veure aquests últims dies a Catalunya han estat molts i molt diversos i converteixen la lluita de les persones mobilitzades en un referent per a futurs conflictes. Però la desobediència civil comporta importants riscos per a qui la practica, riscos físics i legals, que s’han d’assumir com a part de l’acció. Una de les conseqüències més dramàtiques que han patit les persones mobilitzades per defensar el dret a l’autodeterminació ha estat la violència física amb que van ser reprimides durant la jornada del referèndum i que va deixar 893 persones ferides, segons dades del Departament de Salut. Cal tenir present, en aquest sentit, que la major part de la ciutadania no està avesada a veure i viure imatges de violència com les de l’1 d’octubre, no perquè no es produeixin a Catalunya, sinó perquè tenen lloc en altres contextos que acostumen a ser silenciats. A diferència de l’1 d’octubre en què la ciutadania que es va enfrontar a la repressió tenia l'empara de les institucions polítiques catalanes i de molts mitjans de comunicació de masses, i el món sencer va poder presenciar la brutalitat dels cossos de seguretat als col·legis electorals, la major part de les lluites socials que tenen lloc a Catalunya són tapades o menyspreades pels generadors d’opinió. Això no ha de servir per treure-li importància a la repressió d’aquests dies a Catalunya, sinó perquè la societat en el seu conjunt prengui consciència de la invisibilització d’altres lluites socials i de la repressió que aquestes pateixen, cal dir-ho, per la violència dels Mossos d’esquadra. Aquest aprenentatge de tantes persones que s’han mobilitzat aquests dies en la lluita pels drets socials i polítics, ha de servir per teixir llaços de solidaritat amb altres col·lectius de la societat que dia a dia s’exposen a la repressió policial i a la violència institucional per defensar drets que són de totes.

En definitiva, no es pot passar per alt que, una vegada més, la dignitat es manté del costat d’aquelles qui han fet ús de la no-violència davant de la repressió per tal de fer valer la seva aposta, forta i convençuda, pels drets socials i polítics.

Sobre este blog

Adiós a las armas nace con el objetivo de contribuir a la construcción de un mundo más seguro, a través de la cultura de paz y el desarme, desde la investigación y difusión de los efectos perversos del militarismo y el armamentismo, prestando especial atención al comercio de armas, la financiación de las armas, el gasto y presupuestos militares, las fuerzas armadas, la industria militar, la Investigación y Desarrollo (I+D) de armamento, las operaciones militares en el exterior, con especial atención en el Estado español; también hacemos análisis de conflictos armados, el militarismo y armamentismo mundial y de las doctrinas de seguridad y defensa de España, la UE y la OTAN.

Adiós a las armas es un blog coral en el que escribimos investigadoras y colaboradoras del Centro Delàs de Estudios por la Paz, pero dónde también se pueden encontrar artículos firmados por autoras que hacen una lectura de los conflictos y las relaciones internacionales incorporando un análisis crítico desde la cultura de paz y la no-violencia.

Lee más.

    Autores

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats