L'agressió a Navarro que va desencadenar la crispació entre els partits catalans
L'agressió soferta per Pere Navarro diumenge passat i la seva posterior vinculació a un suposat clima de crispació política a Catalunya ha desencadenat una nova tempesta entre els partits catalans. El que habitualment s'hagués tancat amb una condemna unànime i evitant fer lectures polítiques partidistes –més enllà, potser, d'una defensa acromàtica dels valors democràtics–, s'ha convertit, en el marc del procés sobiranista, en una espiral de declaracions i acusacions creuades entre polítics.
Recapitulem. Diumenge passat el primer secretari del PSC va ser colpejat per una dona d'uns 50 anys quan anava a un acte familiar a la catedral de Terrassa. Navarro va comunicar l'incident al conseller d'Interior, Ramon Espadaler, que va qualificar l'agressió d“absolutament intolerable” i va anunciar que el seu departament investigaria els fets. Les especulacions sobre els motius del cop van començar en el mateix moment en què va transcendir, encara que tant Interior com el PSC van assegurar no conèixer la motivació i van demanar evitar les interpretacions.
Va ser el mateix Navarro qui primer va atorgar una lectura política a l'agressió que havia patit quan el matí del dilluns va vincular l'episodi a la “crispació” social produïda pel debat sobiranista català. El líder socialista va assegurat en declaracions a RAC1 que l'incident tenia “transcendència política” després d'explicar que la presumpta agressora era una persona que “estava vivint una opció amb cert fanatisme”. “La setmana passada vam viure un fet que alimenta la crispació quan el president de la Generalitat i el president espanyol es van trobar i no es van saludar”, ha apuntat Pere Navarro, traçant un fil continu entre cop de puny patit i el desencontre entre ambdós polítics. Una lectura que, per casualitat o no, confirmava la postura que els socialistes sostenen segons la qual la manca de diàleg entre els responsables institucionals catalans i espanyols crea un clima de fractura social.
Un cop oberta la veda, altres partits van córrer a oferir les seves pròpies lectures. CiU i ERC, després de condemnar l'agressió, van assegurar que es tractava d'un fet puntual del qual no es podia fer “categoria d'una situació de tensió respirable al país”, segons el secretari d'organització de Convergència, Josep Rull. De la mateixa opinió es va mostrar el candidat d'Esquerra a les eleccions europees, Josep Maria Terricabras, que va valorar que l'episodi era “un acte aïllat del qual no es pot treure cap conclusió en cap sentit”.
Si bé el secretari general d'UDC, Josep Maria Pelegrí, va reclamar que “ningú faci interpretacions arriscades”, el seu soci Josep Rull va suggerir que “a algú li pot interessar” que succeeixin aquest tipus de fets per treure'n rèdit polític, després de recordar que la seu que rep més atacs polítics a Terrassa és la de CiU.
L'intercanvi d'acusacions estava servit. Pere Navarro va reiterar dimarts en Los Desayunos de TVE que l'agressió de Terrassa no era un fet aïllat i ha manifestat que sentia “dolor” per les reaccions d'alguns polítics nacionalistes. També va subratllar que “en un país normal és molt greu que qui pateix una agressió es converteixi en sospitós”. Poques hores més tard, el conseller de Presidència i portaveu de la Generalitat, Francesc Homs, que va dedicar bona part de la roda de premsa que acostuma a oferir cada dimarts després del Consell Executiu del Govern a parlar de l'incident de Navarro, va rebutjar la postura del primer secretari del PSC i va citar les paraules del candidat socialista a l'alcaldia de Barcelona, Jaume Collboni, que va manifestar no percebre “cap tipus de crispació social”.
Per si el quadre fos poc esperpèntic fins ara, el ministre d'Interior Jorge Fernández Díaz va sortir a denunciar a les pàgines d'El Mundo que ell també havia estat sacsejat a Barcelona a principis d'abril. El capítol descrit per Fernández Díaz guarda evidents similituds amb el de Pere Navarro. Una dona de mitjana edat se li hauria acostat a la sortida d'un restaurant, on el va empènyer i el va insultar.
Si bé no és la primera vegada que passa un incident d'aquest tipus, ni a Catalunya ni a la resta d'Espanya, hi ha diverses derivades que surten de la normalitat en el que seria un episodi que en altres ocasions no ha tingut gran transcendència política. El primer d'ells és l'estampida de reaccions i intercanvi d'acusacions entre partits i polítics. El segon, més escandalós, és l'intent d'adequar aquests episodis a anàlisis partidistes anteriors, abans fins i tot de tenir dades suficients que aclareixin el succés.
Res del que ha succeït confirma ni desmenteix la suposada crispació social que alguns partits estan interessats a evidenciar i altres a negar de totes totes. El que sí que assenyalen és una evident crispació política, en el sentit de crispació entre polítics, que no té necessàriament un reflex social. Són els escarafalls dels principals partits davant un fet lamentable però de limitada significació que trasllueix un clima de falta de serenitat entre els representants, més preocupats de carregar-se de raons al preu que sigui que de transmetre calma i responsabilitat. I mentrestant bona part de la societat, sobre la qual, no ho oblidem, recauen les acusacions de crispació, observa atònita l'espectacle que els seus responsables polítics ofereixen, cada vegada amb més llunyania.
