“I què és això del 'catalan way'?”

“Mira, surten a la foto fins i tot els japonesos ... Això està guanyat!”, exclama un senyor d'uns setanta anys, estelada en mà, transistor enganxat a l'orella per escoltar el discurs de Rubert de Ventós, “un filòsof molt interessant el pare del qual va ser represaliat per en Franco”. Els japonesos en qüestió són un grup d'empresaris de Fukuoka arribats a Barcelona fa un parell de dies i que, de passeig per la Barceloneta, han topat per casualitat amb el pas de la Via Catalana, al sector 770. “Desconeixia que anava a passar alguna cosa així i estic sorprès”, afirma l’Ishida, l'únic del grup que aconsegueix expressar-se en un precari anglès. “Però em sento afortunat de poder viure-ho”, afegeix més que res divertit per un fenomen que tot just entén.

“Sé que la gent d'aquí vol ser independent i, encara que no m'imagino res igual al Japó, on tenim un sentit patriòtic molt unitari, ho respecto”, encerta a dir l’Ishida, després d'intercanviar impressions i posats per la foto amb un animat grup que ha vingut des de Manresa. “És important que tinguem repercussió a l'estranger”, apunta l’Àngel, un dels membres del grup manresà, que va esperar fins a última hora per triar en quin punt de la cadena humana per la independència se situaria. “Pensava anar a on faltés gent, però com vaig sentir per la ràdio que tot estava ple, vam decidir venir a Barcelona, que és el que ens queda més a prop”, explica, enfundat en la samarreta groga, mentre espera que donin les 17:14 per integrar-se en la filera, que ja es dibuixa, de manera festiva i desenfadada, sense buits, des d'una hora abans del moment assenyalat.

La sentència de l’Àngel té el seu sentit. El 'catalan way', tal com el va acunyar el president de la Generalitat Artur Mas, és un concepte que encara no ha calat entre els milers d'estrangers que visiten Barcelona i sorprèn per les seves pacífiques maneres. “No m'esperava un ambient tan festiu ni trobar-me a la gent tan contenta, menjant, bevent i jugant a futbol”, confessa el George, un britànic de 21 anys que va arribar ahir a la capital catalana per cursar Traducció i Interpretació a l'Autònoma. “A Polònia, una cosa així s'hauria expressat amb més violència i agressivitat, la gent no es donaria la mà. El govern ens oprimeix i la gent està enfadada”, coincideix el Matheus, un jove polonès afincat des de fa dos mesos a Barcelona.

El Matheus observa l'escena amb un somriure, gairebé sense nocions del rerefons polític que s’hi amaga. El George, que va estudiar Polítiques i Espanyol a Anglaterra, es va assabentar al taxi que va prendre a l'aeroport de la cadena reivindicativa muntada per l'Assemblea Nacional Catalana per commemorar la Diada d'enguany. Coneixia, això sí, els anhels independentistes de Catalunya. I els contempla amb una comprensiva mirada que no concedeix a Escòcia i al seu futur referèndum d'independència. “Crec que per a Catalunya pot ser bo perquè hi ha molta gent a favor d'aquesta causa, però Escòcia és un lloc petit on no molta gent dóna suport a la independència; penso que és millor que ens mantinguem units”, exposa. “Aquest tipus de coses han de tenir el suport de, almenys, el 70-75 per cent de la població”, abunda el jove britànic.

Al seu costat, l’Andreu, un estudiant valencià de primer d'Arqueologia a l'Autònoma, escolta amb atenció. A vegades, assenteix. “A mi m'agradaria que el referèndum també inclogués el País Valencià, que fos una cosa més social i cultural i no tan polític”, apunta, conscient que la qüestió a València és ben espinosa. “Allà, jo no puc sortir amb una estelada perquè em peguen... És una llàstima!”, assegura. “No em puc creure que el Tribunal Superior valencià hagi revocat la prohibició que la Via Catalana arribés fins allà”, intervé la Maite, una altra valenciana establerta a Terrassa, en assabentar-se de la notícia tot just una hora abans que la simbòlica cadena humana prengui forma. “Alguna cosa s'inventaran perquè no pugui passar”, afirma el Juli, el seu company, mentre intenta contenir i entretenir els nens del grup, que són nombrosos, com en tota la filera, al seu pas per aquest punt de la costa barcelonina.

La platja està buida, encara que ja no plou. Alguns corredors creuen el passeig, indiferents al que hi passa. La cadena pren forma. I, de sobte, s'escolten xiulets. Sobre el mar, una avioneta exhibeix una bandera d'Espanya amb el toro blau de la cadena televisiva Intereconomía i un lema: 'Espanya, junts més forts'. Alguns manifestants s'arrenquen al crit de 'independència'. La majoria tot just fa cas de la provocació. Conversen, s'agrupen, es fan fotos. I esperen, amb paciència i suma tranquil·litat, el moment per unir les seves mans en favor d'una causa que els il·lusiona, ja sigui per la consulta o per la independència.

Molts manifestants es pugen a una petita tarima per tenir una millor perspectiva en les seves instantànies. El Stephane, amb el seu vestit i el seu llacet, també. Encara que no té ni idea del què fotografia. És francès i també ha arribat a Barcelona aquest matí per negocis. Pregunta sobre el fenomen amb certa curiositat. I després, diu: “Però si Catalunya s'independitzés, sortiria d'Europa, no? I hauria d'iniciar tot el procés...”. “Puc imaginar-me una cosa semblant a França amb Còrsega, però no amb la Bretanya o l’Alsàcia. Als francesos ens costa entendre aquestes coses, no tenim aquests sentiments”, raona, amb cara de pòquer. “I tampoc m'ha semblat detectar aquest sentir en els catalans de Perpinyà”, prossegueix. “Però quan diu que es farà la votació?”, inquireix. “Al 2014 com a Escòcia? Interessant...”, assenyala abans d'ajustar-se el llacet, desitjar “ bonne chance [bona sort]!” i prosseguir el seu camí.

En el mateix punt, instants després, un grup de quatre argentins repeteix l'escena. Es fotografien amb la fila groga i vermella que s'estén pel passeig marítim barceloní amb curiositat i aire divertit. Acaben d'arribar de Buenos Aires i el muntatge els ha sorprès en ple passeig per la platja. Saben dels desitjos sobiranistes de molts catalans, però desconeixen els detalls i pregunten amb interès. “I aquestes samarretes grogues, es poden comprar a algun lloc? No hem vist cap lloc on les venguin”, apunta el Sebastián, abans que un membre de l'organització els convidi a sumar-se a la foto que es farà en uns quants minuts.

L’Angèlica, que ha vingut des de Manresa, espera el moment de la unió de mans i de la gran instantània entusiasmada. “Mai he participat en una cosa així i ni tan sols volia venir, però m'han convençut i ara estic encantada”, diu, entrant i sortint de la filera, temorosa de perdre’s l'històric moment. “Em sap greu que el meu marit, que s'ha emocionat aquest matí escoltant sardanes al nostre poble, no sigui aquí”, prossegueix, encantada de viure una experiència així als seus 70 i escaig anys. “Jo estic a favor de la independència i del que digui [l’Artur] Mas”.

Acaben de donar les 17.14 i l’Angélica ni tan sols s'ha assabentat. Les campanes no s'escolten al litoral barceloní i només els aplaudiments que segueixen a la simbòlica unió de mans informen que el gran moment ja ha passat. “Estic encantada, estic encantada!”, insisteix, de totes maneres, la dona, que s'incorpora a la fila quan escolta una sardana.

A la Maria, que ronda la seva mateixa edat, ni el Mas ni la qüestió política la convencen, però sí el dret a decidir. “Això és una cosa que no ens poden negar”, diu després de posar per a la 'gigafoto' i d’entonar Els Segadors. “Els polítics no em mereixen cap confiança i em fan por perquè ens menteixen constantment, però hem de saber quants som”, afegeix, sense revelar si votaria a favor de la independència si tingués l'oportunitat. “En aquest país, votar és perillós”, intervé una altra senyora que forma part del mateix grup. “És inadmissible que haguem de muntar una cosa així per poder introduir una papereta en una urna”, s'explica, abans de tornar de nou a la fila per corejar, seguint la consigna d'una integrant de l'organització: “Què vol aquesta gent? Una Catalunya independent. Què vol aquesta tropa? Un nou estat d'Europa”. “Aquest lema és nou i, pel mateix preu, fem d'animadores”, llança una altra integrant del grup, satisfeta amb l'experiència, però amb ganes ja de recollir els estris i tornar a casa.

Són gairebé les sis de la tarda i la cadena humana comença a dispersar-se, entre estelades i càntics. Ben vestits i amb un mig somriure i mirada sorpresa, els estrangers prossegueixen els seus passejos al voltant del hotel Arts.