Creix el model d’escoles lliures a Catalunya. Així ho explicàvem a catalunyaplural.cat en un reportatge en el qual aportàvem algunes de les claus del que es coneix com educació lliure, i que ha viscut un cert impuls els darrers anys: l’aprenentatge a partir de les necessitats de cada infant i a partir de l’experimentació, l’actitud no directiva de l’educador sinó observadora i propositiva, la implicació determinant de les famílies dins l’escola...
En aquesta entrevista a Jordi Mateu, educador, psicolingüista, coordinador del CRAEV (Centre d’Assessorament i Recerca d’Educació Viva) i pare dos nens i una nena, aportem més informació sobre un model educatiu que genera potser més escèptics que adeptes, però que en qualsevol cas comença a influir en alguns centres educatius públics catalans. Al llarg de l’entrevista, recollim també alguns dels dubtes que els lectors del mencionat reportatge van expressar a través dels comentaris.
Educació lliure, educació no directiva, educació viva... Es fan servir diversos conceptes per definir models similars. Quina és la seva diferència?
Educació viva i lliure és el mateix. La primera té una història no tant llarga com a segona, i està desproveïda de la càrrega ideològica i les connotacions negatives atribuïdes a l’educació lliure per part dels qui no la coneixen. Sovint s’interpreta educació lliure com llibertinatge, sense límits... i no és això. Una escola pública interessada en aquest model difícilment acceptaria aquest concepte, perquè generaria rebuig en la comunitat, però sí que estaria còmode amb l’atribut d’escola viva. I després tenen en comú que són propostes no massa directives, és a dir, que l’infant és un subjecte més actiu que en l’escola convencional: fa servir materials manipulatius, té més vivències físiques, experimenta, treballa la implicació emocional...
Quin és exactament el principi bàsic d’aquesta proposta?
Percebre què necessita l’infant. Que tu com a adult siguis capaç d’observar què li cal a aquell nen per desenvolupar tot el seu potencial, bàsicament quines són les condicions. I que consti que potser el que necessita és molts límits, en algun cas, o un grau més elevat de directivitat.
Un dels pilars de l’educació lliure o viva que l’infant aprengui a través del que ell necessita o desitja. I si decideix no aprendre res d’història, o de matemàtiques? Aquest dubte, ara simplificat, és el que tenien alguns lectors.
És impossible. Un infant ben cuidat no pot no aprendre. Això d’entrada. Si estàs en un espai on et sents segur, no et sents jutjat en funció del que fas, no tens por, estàs en un ambient adequat, amb una bona relació amb els teus pares... llavors només necessites obrir-te a experiències per aprendre. Un infant per si sol toca, experimenta, viu, s’enfila... i com resultat va aprenent. I clar, llavors l’educador, que sap què és allò important, li provoca situacions, li fa propostes, li presenta materials, jocs, i a partir d’aquí es treballa.
Una altra cosa és posar un punt d’arribada en el desenvolupament: “A sisè ha de saber fer fraccions”, però potser aquell nen el que necessita en aquest moment és més activitats sensoriomotrius... I li estàs provocant angoixa en no respectar el seu procés.
Pel que fa a l’experimentació, i a l’atenció a les necessitats, sovint record les escoles rurals, vistes per molts experts i inclús per l’Administració com un model a seguir.
És que els moviments de renovació pedagògica sempre s’han reconegut en les escoles petites, familiars, multiedats... Sobretot multiedats. Tot grup de persones és heterogeni, però sovint un adult mira una aula de 25 nens de cinc anys i els veu tots iguals. Quan són extremadament diferents. Per això, si tens un grup classe amb una varietat de nens de 3 a 12 anys, immediatament veus que són diferents. Llavors et planteges no fer el mateix amb tots, un sistema de treball per racons, amb diferents materials, que els grans ajudin els petits... Això és una de les bases de la proposta lliure: ensenyament heterogeni, que es basi en el respecte a la diversitat.
I potser no només a les escoles rurals. De fet, alguns lectors mestres es queixaven als comentaris que des del sistema educatiu públic, amb 25 alumnes per aula, també es desvivien per donar sortida a les motivacions dels infants.
I tant! Hi ha experiències fantàstiques! Molts mestres treballen cada vegada més acompanyant emocionalment els nens. I pot ser que tinguin projectes que són força directius i no vol dir que siguin dolents. Si està ben enfocat, el nen pot estar molt a gust.
En aquest sentit, la Xarxa d’Escoles Lliures (XELL) té una voluntat d’influir en el sistema educatiu i convèncer? O de construir un sistem paral·lel?
Convèncer no seria la paraula, sinó afavorir. En primer lloc, el que vol la XELL és protegir el model, perquè tot això que posa en qüestió el sistema està sempre en perill. Després, dóna suport a la gent que comença, assessora en qüestions pedagògiques, econòmiques, legals... Llavors una família topa amb alguns dels seus projectes i diu: “Ostres, aquí els nens aprenen a llegir sense que ningú no els forci ni els ho ensenyi...”. Llavors aquesta família ho difon en el seu entorn. Aquesta és la única influència. No hi ha cap voluntat messiànica de convèncer a ningú.
Funcionar al marge del sistema també converteix les escoles lliures en privades. I, per tant, elitistes, en tant que no tothom pot pagar les quotes. Ho veu així?
En certa manera, sí. Però això passa perquè hi hagi un finançament d’aquest tipus d’escoles. La pública és més del doble de cara que les escoles de la XELL, de promig. L’escolarització d’un alumne costa uns 650 euros al mes. En canvi, a les lliures uns 300. I amb ratios a les lliures al voltant de la desena d’alumnes per educador.
Això com s’explica?
Per despeses d’administració, per algunes infraestrutures, perquè la implicació de les famílies a les escoles lliures ajuda a rebaixar costos... I perquè el sou dels mestres a les escoles vives és molt inferior, fet que genera precarietat. Aquests projectes, tot i ser cars perquè costen 300 euros al mes a les famílies, són molt precaris i deficitaris.
I aquesta situació fa també que es vegin les escoles lliures com una espècies de guetto, només per a quatre. Però és així perquè no es finança ni es reconeix legalment. Però si no existíssim, com ha existit Summerhill a Anglaterra, o Roure a Catalunya, no hi hauria les experiències alternatives –que bons resultats–, en les quals s’emmirallen ara alguns centres públics. Les grans innovacions pedagògiques sempre venen de fora el sistema.
Li traslladem una última inquietud d’un lector. Quan es parla d’aquests projectes mai no apareixen exemples d’escoles on els alumnes siguin ja grans. De fet, n’hi ha molt pocs. Per què?
En primer lloc, perquè l’Administració no ho posa gens fàcil a partir de que l’infant té edat d’escolarització obligatòria. Això és un condicionant molt important. Però en el cas d’una aula d’adolescents també es pot aplicar aquest mètode. Detectar les seves principals necessitats –que sovint són saber què hi fan al món, quina és la seva identitat–, i proposar-los també experimentació, sobretot de vivències, i un entorn en el qual se sentit confiats. A part d’una activitat física important, ja que es troben en una etapa de molta energia.
En general, quan els nens són petits les propostes pedagògiques són més actives, però quan l’escola percep que l’infant ja entén els raonaments abstractes, a partir del llenguatge, doncs decideix que s’ha acabat el tocar, sentir, pintar, expressar. És l’hora dels continguts.
Plantejar un ensenyament de en què s’aprengui des dels conceptes abstractes fins als concrets ho considera un error?
És que l’organisme no funciona així, ni el dels infants ni el dels adults! Com més vivències reals tens més connexions neuronals fas. Pretenem que els nens aprenguin des de la lògica mental quan als adults ens costa horrors: agafem un grup de persones i, sense cap exemple, fem-los aprendre a sumar en base cinc, en comptes de fer servir el sistema decimal. Al·lucinarien... Doncs per què treballem els colors a través de fitxes a edats tant tempranes si ho acabaran aprenent per experiència? Per què els agobiem a segon de primària amb les multiplicacions si, un cop hagin viscut realment què és una multiplicaci, encara que sigui més endavant, ho entendran perfectament? És com empènyer cap avall l’aigua d’un riu.
Així doncs, no és tant el què s’aprèn sinó el com, no?què com
Si entenem el com com la creació d’un entorn en el qual l’infant pugui viure i, com a conseqüència d’aquestes vivències, aprendre, llavors sí. La lògica de l’escola és que aprenguis coses per a després viure. Sempre et preparen per a, i sovint sol ser per al món laboral. S’ha de pensar al revés.
Sobre este blog
Este blog recoge la primera etapa de El Diari de l'Educació, ahora un medio con identidad propia, que forma parte de un proyecto de periodismo independiente comprometido en la defensa del Estado del bienestar.
También puedes leer algunas de las noticias de El Diari de l'Educació en castellano
