Barcelona, Colau i la regeneració democràtica
Ada Colau serà alcaldessa de Barcelona gràcies a l’autoritat moral aconseguida fora de la política institucional i la seva biografia aporta un important factor de regeneració democràtica en un moment de greu crisi institucional. Que la dona que ha liderat la lluita contra l’efecte més injust de la crisi, els desnonaments, sigui alcaldessa d’una ciutat com Barcelona significa un veritable sisme democràtic. Barcelona tornarà a l’avantguarda de les polítiques progressistes a Espanya, Europa i al món.
La victòria de Barcelona en Comú trenca els esquemes a Catalunya. Després de quatre anys marcats per l’agenda nacional, pel debat sobiranista, una alcaldessa de Barcelona com Ada Colau significa la irrupció del ‘factor social’ a Catalunya. Barcelona ofereix el retrat de la Catalunya plural, diversa i complexa. Amb set forces que representen tot el ventall de posicions polítiques, on es creuen els projectes nacionals amb els socials.
Els partits que van plantejar el 24-N com a primera volta del 27-S descobreixen ara que va ser un error. Una lectura simple diria que els resultats de Barcelona són un cop molt dur per l’independentisme. Però els electors catalans actuen de forma diferent en cada elecció i el vot de Barcelona en Comú és tan transversal com els diferents integrants de la coalició. Per tant, no es pot fer una projecció directa sobre unes autonòmiques.
Sí que és cert que Barcelona, la ciutat que dóna projecció internacional a Catalunya, serà un símbol de les polítiques socials i no de la lluita per la independència. L’impacte de la victòria d’Ada Colau és molt transcendent en l’àmbit del significat, i de les lectures que generarà per part de la premsa internacional. Barcelona serà abans la capital de polítiques socials que del procés sobiranista.
A Catalunya, la irrupció del sobiranisme ha dibuixat un mapa complex, amb comarques i ciutats amb consistoris majoritàriament independentistes i dues àrees metropolitanes (Barcelona i Tarragona) on guanyen tots els tons del catalanisme, el federalisme o l’anomenat unionisme. La pluralitat creix, però també la distancia entre territoris amb hegemonia independentista, que en l’imaginari col·lectiu ja han desconnectat d’Espanya, i la Catalunya més urbana i més diversa.
El repte d’Ada Colau està ara en donar expressió institucional a l’extraordinària il·lusió que ha generat en una part important de barcelonins. I la clau és la participació; en aconseguir que la mobilització que ha crescut al carrer es pugui expressar a les institucions. L’accés al govern de l’Ajuntament de Barcelona de regidors que vénen de moviments ciutadans significarà un revulsiu polític i tindran com a principal repte canalitzar la participació ciutadana.
Ada Colau tindrà moltes possibilitats de pactes i els resultats li donen arguments a l’hora de negociar amb el PSC, ERC i la CUP. Es configura un govern de coalició d’esquerres o un govern amb minoria de Barcelona en Comú amb suports dels partits d’esquerra o, en alguns casos, fins i tot de CiU. Així es com ha governat Xavier Trias.
La victòria de Barcelona en Comú representa el triomf dels processos de confluència de partits polítics amb història (ICV) amb partits emergents (Podem) i moviments socials (Procés Constituent). I supera les fronteres, sovint maniqueistes, entre projectes polítics de Catalunya i els generats a Espanya. Trenca doncs els esquemes que han marcat la vida política catalana els últims anys. Ada Colau té l’oportunitat de liderar la regeneració democràtica i contribuir a construir una ciutat més justa. I fer-ho pensant en tots els barcelonins. Aquest és el seu repte.
