“Urbanísticament, CiU va tenir la mala idea de continuar la visió olímpica”

L'autor de 'Barcelona Supermodelo', Alessandro Scarnato

Amb Barcelona Supermodelo (Comanegra) l'italià Alessandro Scarnato ha realitzat una investigació critica i aprofundida dels canvis urbanístics i arquitectònics de la Ciutat Comtal durant els ajuntaments socialistes. Unes metamorfosis que amb els Jocs Olímpics com a veritable impuls i frontera simbòlica l'han situat al mapa internacional a partir d'un model esdevingut marca que omple els seus carrers de turistes i genera controvèrsia entre experts i veïns, al cap i a la fi els que han de viure la transformació.

Xavier Simón, l'home que dialogava amb els edificis

Xavier Simón, l'home que dialogava amb els edificis

L'obra, guardonada amb el Ciutat de Barcelona 2016, dóna més atenció al casc antic, veritable cavall de batalla de l'aposta municipal dels socialistes catalans d’aquella època, i proporciona exemples concrets, útils per a entendre encara més la qüestió.

Al llarg del franquisme Adolf Florensa manipula tot el barri gòtic, Núñez y Navarro construeix blocs de pisos carregant-se edificis modernistes i, ja amb el dictador agonitzant, Oriol Bohigas parla de tirar a terra la Sagrada Família. Ara ja sembla impossible defensar actuacions i idees així. Com es produí un canvi tan fort en poc temps?

Encara que pugui generar controvèrsia, podem dir que el que va motivar el primer canvi de visió va ser l'esclat del turisme. A Barcelona hem tingut dues temporades de destrucció massiva al centre. La primera fou la reforma de Via Laietana i la segona les dels anys noranta, i les dues estan enllaçades perquè es poden remuntar al Pla Cerdà. En el cas de la Via Laietana la bestiesa de les destruccions i els seus efectes socials motivaren un aixecament de consciència que produí la llavor, primera a Espanya, del catàleg del patrimoni arquitectònic.

Després les coses van anar canviant i els efectes socioculturals del franquisme i els efectes del sistema de producció del capital van fer que una tradicional tendència rendista a veure en el sòl el principal valor econòmic de la ciutat tornés a posar en perill de destrucció el seu teixit històric.

I com es transforma la percepció del centre històric?

Als anys seixanta i setanta es veu el centre històric com una cosa que no mereix ser conservada. Això va ser un discurs hegemònic tot i que, de part del veïnat, les capes més en contacte amb el territori, aquesta visió comença a contrarrestar-se, com demostrava la oposició a unes quantes operacions del Núñez y Navarro.  També autors com Cirici i Espinàs intentaren explicar una Barcelona que no només són monuments, sinó un teixit històric on es desenvolupa una vida social.

A la dècada dels setanta hi ha molt moviment de les classes altes cap a les ciutats i el centre sembla reservar-se per a gent amb menys possibilitats econòmiques.

Sí, i era una tendència que a Espanya era molt forta, amb una explotació molt forta del sòl urbà que afavoria aquestes actituds. En els centres urbans espanyols dels setanta la part més important del valor total de la propietat immobiliària estava representat pel sòl. Això provoca una sèrie de derivades que produeixen aquesta visió menys atenta amb la realitat social dels barris antics.

De fet és curiós, perquè a la Barcelona dels seixanta la nova arquitectura es construeix en aquesta perifèria rica mentre mai se'n va la idea de demolir el centre, de la frase de Companys de destrossar-lo a canonades fins a les idees d'Oriol Bohigas.

Aquest és un efecte de una farragositat cultural provocada pel franquisme, que fa que en el debat urbanístic a Espanya puguin perpetuar-se idees que a la resta d’Europa ja estaven més que qüestionades. Parlo, específicament, de l’actitud cap als barris antics: carregar-se el centre històric ha sigut una actitud normal al llarg dels segles. N'hi ha molts exemples. A Itàlia, pàtria del conservacionisme, és una tendència constant fins als anys quaranta, però desprès ja s’entén que no és bon camí.

El famós sventramento de Roma.sventramento

Sí, i la paraula es torna universal. Als anys cinquanta i seixanta a molts països s'entén a nivell cultural i econòmic que carregar-se el centre històric no és tan positiu. S'adquirí consciència de que un centre històric no és només una eina habitacional no actualitzada, sinó també un teixit urbà que té la seva correspondència a nivell cultural, social, comercial i identitari. Es nota sobretot on els centres històrics desaparegueren arran de la guerra, des d'Holanda a Alemanya. S'aprofitaren les destruccions bèl·liques per posar en pràctica els dictàmens del Moviment Modern. El que va passar és que aquelles teories arquitectòniques arriben a espantar per la seva deshumanització.

A la mort de Franco el nivell socioeconòmic de la part antiga de Barcelona tenia característiques gairebé pròpies del tercer mon.

La dificultat de veure la dignitat del centre històric es trobava compromesa per dues vessants. D'una banda una tradició urbanística i arquitectònica que s'havia quedat enrere per circumstàncies més que per incapacitat, i per l'altra el centre de Barcelona es trobava en una situació desesperada que no donava gaires arguments als menys escèptics d'aquesta visió catastrofista. Quan era petit, recordo que es deia que la part més perillosa del Mediterrani era Nàpols, Marsella i Barcelona, i la idea havia quallat a l'imaginari popular.

Segurament, però eren models marcats, el tòpic quedava immers a la ciutat portuària, canallesca.

La situació general no era tan dolenta, però les situacions d'emergència ho eren i molt. La ciutat no era un prostíbul, però els carrers d'aquest negoci no eren pocs, i les històries eren tremendes, amb informes de l'Ajuntament que fins als anys 90 mostren racons de l'antic Xino on no hi entrava la policia.  

Quan jo era petit ens deien que si volíem passejar ho féssim per la Rambla, però que no ens acostéssim ni al Xino ni a la plaça Reial. El canvi comença amb els ajuntaments democràtics i socialistes.

Sí, es comença a treballar per a remodelar el centre i es fa amb una actitud innovadora a nivell projectual, amb pocs diners, però amb arquitectes i administradors molt bons. Tingueren èxit de crítica i públic, doncs els veïns percebien una actitut administrativa nova, un exemple són els jardins d'Emili Vendrell, que comencen a fer caure el mite de Ciutat Vella com un càncer. Aquesta bona voluntat però tenia un llast, un càrrec ideològic provinent dels anys anteriors, que era la incapacitat de veure qualitat i dignitat urbana inherents al districte. Això provocà que quan es posaren en marxa els grans enderrocs dels noranta esclatés una reacció molt forta per part dels veïns, perquè mentrestant, de forma paradoxal, la democràcia havia educat la seva dignitat. Aquestes operacions tan fortes i dures provocaren un rebuig, i això generà que molts es plantegessin quin sentit tenia carregar-se Ciutat Vella per a arreglar-la. Eren necessàries les amputacions? Eren la primera i la única opció?

Això que expliques indica certes coses. La mateixa administració canvia de model en funció de l'evolució urbana, seria la contraposició Maragall-Clos.

Sí, i molts cops es diu que Maragall era l'alcalde bo i Clos el dolent, una síntesi amb valor de discussió de bar.

És simplista.

Sí, perquè Joan Clos és un producte polític de Pasqual Maragall, hi havia una complicitat absoluta entre ambdós. Maragall no hauria pogut a fer moltes coses sense l'ajuda de Clos, un administrador d'una eficàcia impressionant i el mateix amb Clos, qui no hagués pogut fer el que va fer sense el bagatge ideològic d'en Maragall.

Quines són les diferències?

La primera és l'actitud personal. Maragall tenia una formació d'economista amb un coneixement profund de l'ajuntament i dels poders financers, un home d'una complexitat molt articulada i, a més a més, tenia un visió política a llarg termini. Clos era un administrador eficaç, potser per la seva formació mèdica, que era bastant més lineal. La seva visió no era a llarg termini, la té més aviat de context. Veu les peces en joc i vol que encaixin.

La segona diferència, que no es posa prou en relleu, és que el Maragall va començar, agafa l'herència de Narcís Serra i hi havia tota la feina per fer. Quan arriba a l'alcaldia la candidatura olímpica estava per construir. Tampoc era segur que el sistema democràtic reïxis, el 23F havia sigut feia no res. En canvi Clos arriba amb tot bastant consolidat. És molt difícil pensar que tinguessin la mateixa actitud. Maragall anava a Nova York i havia d’explicar on estava al mapa Barcelona, mentre que amb Clos directament ja venien a veure'ns.

Endevino que la tercera diferència és de context.

Sí, i és la globalització. Maragall fa un esforç i llença un programa per a que els barcelonins vinguin a Ciutat Vella.

I en canvi Joan Clos ha de començar a domar el tema turístic.

Clar, perquè el Maragall buscava el turisme com  una eina més de salvació de la ciutat i a més a més bastant difícil d’aconseguir: ja era un bon resultat que els mateixos barcelonins baixessin a Ciutat Vella. El Clos ha de gestionar un fenomen turístic creixent i que arriba  amb una actitud completament nova. El dels anys vuitanta, el que buscava Maragall, estava molt més domesticat. En canvi l'actual és un turista molt més autònom i, indirectament, introdueix un canvi en l'esquema de que el sòl val més que l'edifici. Això al centre històric on, si els plans municipals d’enderroc han frenat força, ha sigut en bona part per l’inesperat retorn econòmic garantit per l’atractiu turístic dels barris antics, encara que ningú ho admetrà a l'Ajuntament.

I es passa d'una transformació social a una merament econòmica.

Oriol Bohigas em digué que a Ciutat Vella no es pot viure perquè és impossible fer-ho en carrers de tres metres i mig. El que va passar va ser que l’immigrant pakistanès no es sent massa molest amb un carrer estret i  al turista alemany li agrada i tot.

Si, però ara menciones una clau que junta dues peces fonamentals: el turista, l'alemany, i l'immigrant, el pakistanès.

L'immigrant no té gaire ressò mediàtic perquè sortosament es gestionà bé, fins i tot els racons més característics del Raval mai han sigut hostils, excepte en algun moment concret dels darrers vint anys, però sense arribar a les problemàtiques d'altres punts d'Europa, com a L'stazione Termini de Roma, una terra de ningú. Aquí els immigrants ompliren els buits i impediren que algunes de les actuacions urbanístiques més intenses arribessin a buidar el barri. D'altra banda demostraren que en aquests barris encara es podia viure, desenvoluparen un sistema i un comerç que donà un missatge.

Aquí hem tingut molt intervencionisme, però a partir del 2000 s'ha entès que són les persones les que creen l'espai, des del forat de la vergonya fins a la part del Raval propera a Ronda de Sant Pau.

Exacte. La part positiva d'aquestes experiències és que s'escaparen de l'estratègia pensada per l'administració i les premisses urbanístiques, amb casos on una determinada manera de fer ciutat de procedència institucional hagué d'adaptar-se a una galàxia de propostes veïnals. El forat de la vergonya és un cas exemplar: va haver-hi un moment on ningú pensava a l'Ajuntament que en sortís res bo, i en canvi l'espai és viu, actiu i bé, estèticament no és bo, però aquest és el seu valor, demostrar que no cal que un espai sigui de disseny perquè sigui efectiu. A la Barcelona dels vuitanta es caigué en la idea que si l'espai estava ben dibuixat hagués funcionat.

Sí, que era una garantia d'èxit, però per exemple la Rambla del Carmel, de finals dels vuitanta, és un fracàs, demostra el contrari.

Sí, amb una situació pràctica complicada.

Sí, però és una avinguda que es talla al mig pel transit on no va ningú, una idea de bomber, en canvi el forat de la vergonya funciona.

I funciona la rambla del Raval, un espai que té els problemes propis d'un barri complex, però és molt més viu del que tothom s'esperava. En canvi hi ha situacions lamentables com la plaça dels Països Catalans, porta d'entrada a l'estació de Sants i una de les peces mestres de l'arquitectura europea d'aquells anys que es pensà segons un criteri de disseny que al final s'ha carregat el propi disseny.

Sí, amb rebuig popular i un ús nul per part de la ciutadania.

Quan el disseny és el principal element que dóna valor a una operació al final el mateix disseny s'autodestrueix. M'agrada el projecte de la plaça dels Països Catalans, però allà fallà quelcom del govern de la ciutat. Un altre exemple és la plaça de la Mercè.

Que a més a més és el primer cas d'intervencionisme manifest.

En tots els casos on ha acabat funcionant l'espai és perquè els veïns han anat a la seva, han agafat l'espai, han treballat i l'han fet seu. Ara tenim una situació de incertesa a la plaça del Born, un magnífic projecte on, però, encara el veïnat no ha trobat l’esquerda per fer-lo seu.

Però amb el Born hi ha una anomalia perquè es nodreix de significat polític.

Que lamentablement pot acabar carregant-se el projecte… Al llibre dic que en un moment concret es configura una espècie de chulismo arquitectónico, i dic clarament que aquesta expressió s'ha d'atribuir als polítics, no als arquitectes.

L'arquitectura d'autor.

Hi hagué una canonització de l'arquitecte. Alguns dels que han llegit el llibre m'ho han desmentit, però és a l'hemeroteca. De fet en Bohigas va arribar dir que quan les operacions no funcionaven era culpa del dibuix, no prou imaginatiu. Està escrit.

A vegades en Bohigas sembla que parlant d'altres ho faci d'ell mateix.

A vegades sí, però és cert que en aquell moment tothom li anava bé, era una manera d' emancipar el discurs dels arquitectes. Això, d’alguna forma, es pot remuntar al moviment modern, que no va ser només un moviment artístic, sinó també un moviment cultural, social i polític. Si la ciutat moderna, es deia, és una ciutat democràtica, és gràcies a l'arquitectura que dóna les eines per poder organitzar una societat mitjançant la reorganització i redistribució dels propis espais.

Segons el moviment modern, el problema de l'habitatge no és només un problema de dibuix, sinó de com individuar una manera de construir cases que permeti que tothom tingui un habitatge digne. Dins de la consciència de cada arquitecte hi ha allò de "jo sé que s'hauria de fer". A Barcelona semblava que això anés a fer-se realitat, que els arquitectes teníem raó gràcies a una visió de l'espai i a com s'articulava la construcció. El que passa és que finalment la seducció de la vessant estètica va guanyar sobre aquest compromís extradisciplinar i tot es va reconduir a una qüestió de disseny.

A Barcelona hi ha alguns casos de gairebé enfrontament entre el vell i el nou, de com s'integra l'arquitectura contemporània a l'espai, com l'edifici de la Diputació, el MACBA o l’hotel Barceló Raval  Sí que hem trobat a vegades una certa prepotència.

A vegades els projectes s’han integrat bé i a vegades han sortit malament o directament s’han carregat el patrimoni existent, sigui un edifici (com la Rotonda, recentment) sigui un entorn. El que està clar és que no es pot avaluar una operació urbana només sobre la base de si el projecte és bonic. Això, com hem vist, en última instància afebleix el mateix disseny. Mira l’hotel previst a les Drassanes: el projecte arquitectònic no està gens malament, però ficar un volum així i amb aquest ús en aquell punt del centre, és una bestiesa, un contrasentit.

Depèn d'on el posis, és clar.

Efectivament. El que explico és que a Barcelona va haver-hi una temporada on es pensà que es podria fer una bona gestió de la ciutat mitjançant la bona arquitectura i, mira per on, la perjudicada va ser aquesta. Als arquitectes ens interessa que hi hagi un tema per treballar, proposar solucions i posar el nostre coneixement i capacitats a l'abast del client, públic o privat. És veritat que tenim una dimensió artística, però no ho som artistes. Mira el cas del Palau de la Música amb Óscar Tusquets que, jo crec que amb absoluta bona fe, s'oblidà del que significava l'operació, només va veure la possibilitat de treballar al voltant de l'edifici de Domènech i Montaner.

I el Palau té una simbologia molt especial, sobretot pel que ha passat.

Clar, i el canvi que deies tu esclata per la concomitància d'una globalització que irromp al temps que la ciutat triomfa. Barcelona és la primera ciutat global essencialment perquè quan el món es globalitza, Barcelona està al centre de l’atenció, ja és un model internacional.

Acaba la Guerra freda i tot seguit arriben els nostres Jocs Olímpics, i és aquí quan agafa el rol que comentem.

Va ser una cosa molt important. Barcelona arriba a l'escenari quan aquest es prepara per a una festa, la festa del final de la Guerra Freda i clar, Barcelona ressorgeix de les seves cendres mitjançant l'optimisme i el disseny.

El missatge a nivell metafòric li dóna la victòria, també a nivell de percepció fins al sorgiment del duel BCN, la marca, versus Barcelona, la ciutat autèntica.

Correcte, i aquest èxit explica moltes de les crítiques que ara s'estan veient. La festa deixa una ressaca quan acaba, sobretot si tot no ha sigut tan bo com pensaves. Barcelona va millorar moltíssim però no tots els problemes es varen resoldre per sempre i no tothom va veure resolts els seus problemes.

Potser fins i tot la ressaca encara dura.

I és molt difícil d'assumir.

De fet per tancar volia comentar-te que clar, l'alcalde Trias trenca amb la dinàmica, molt maragalliana, de l'equilibri entre la inversió pública i privada, privilegiant aquesta darrera i ara ens trobem un Ajuntament que ha de gestionar aquesta situació i a simple vista sembla no entendre molt bé les qüestions urbanístiques i arquitectòniques.

Un dels efectes de l’èxit del Model Barcelona és que ha quallat la idea que si una ciutat no fa grans inversions no està fent el que toca, i això no és ni veritat ni mentida, senzillament és buit de contingut. Els deures d'una administració consisteixen en que la ciutat funcioni com a eina per a garantir la millor vida possible pels seus ciutadans. Si no és necessària una infraestructura no cal fer-se. Ara mateix Barcelona està bastant ben servida, només hi ha coses que han d'arreglar-se, no perquè es fessin malament, sinó perquè no han evolucionat com caldria. Un clar exemple serien les rondes, una de les contribucions més importants de l'operació olímpica, però es feren a nivell de projecte fa tres dècades i es desenvoluparen amb una visió plasmada sobre circumstàncies profundament diferents a les actuals i unes necessitats ben diverses.

Era el moment de l'apoteosi del vehicle privat.

Exacte. Ara les rondes estan congestionades de manera constant. L'anell és perfecte, però no hi passa ni un autobús, i tot és pel vehicle privat. A més a més és una ronda petita, on et trobes encaixonat. Segons una mentalitat antiga, la solució seria la de doblar-la, ara s’estan estudiant alternatives que la facin menys necessària.

Necessitem retocs puntuals, no grans intervencions.

Sí, no fa falta fer-ne una de nova. És comprensible que aquest Ajuntament no enceti projectes d'infraestructures que no són estrictament necessaris. L'Ajuntament anterior, tingué la mala idea de pretendre continuar la visió olímpica sense creure-la totalment. A més, va adoptar el discurs del grup Metapolis, allò de l’Smart City, però tampoc aquest discurs el va fer seu de debò, a banda de trobar-ho convenient. Ara la situació és ben complexa, i trobo jutjo prematur jutjar un projecte administratiu que, en termes urbanístics, acaba de començar.

El projecte actual té un cert punt maragallià i al mateix temps vol ser nou.

Aquí tenim una dificultat perquè el model de la socialdemocràcia de Maragall s'ha anat enfonsant, quan a l'època s'imposava, si bé ara s'ha vist que no tenia l'efectivitat que es suposava. Vull dir que no ha garantit la felicitat a tothom i això ho ha posat en crisi, però sí que existeix una mica aquesta inspiració. Un punt essencial del programa d’aquesta administració és el centre històric com a lloc per viure-hi i no només per a visitar. Mira, també en el meu llibre el que dic, en essència, és que Ciutat Vella ha passat de ser un centre històric explotat urbanísticament, sota l'amenaça de la piqueta, a ser un lloc amenaçat i explotat financerament per l'inversor, com AirBnb. Crec que no sols és un problema de Barcelona, però aquí el podem observar. L’evolució del debat arquitectònic i urbanístic ha demostrat que la qualitat de vida no està garantida només per la superfície mínima dels lavabos, o sigui pels requeriments estadístics.

Això està bé, ningú ho discuteix i s'ha de tenir en compte, però una bona part del nostre hàbitat urbà és previ a aquests requeriments i té valor identitari per la ciutat. No podem deixar que el debat sigui entre la piqueta i l'inversor. Qui no pot continuar pagant és el veí, entès no en sentit folklòric, sinó com qualsevol persona que tingui ganes i intencions de construir ciutat amb la seva presència, amb la seva participació activa segons els mitjans dels que disposa, però sobretot amb la consciència de formar part d'un conjunt que es diu ciutat.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats