El nou govern de Barcelona: és possible un acord programàtic?

Les eleccions municipals del 24 de maig del 2015 han provocat un escenari inèdit a la ciutat de Barcelona. Amb la derrota de l’alcalde Xavier Trias davant la candidatura encapçalada per Ada Colau, juntament amb l’enfonsament del PSC i del PP –superats per ERC i Ciutadans–, s’obre un incert període de negociacions per formar govern i dotar la ciutat d’un pla d’actuació municipal per als propers anys.

La victòria de Barcelona en Comú (BeC), i la pèrdua de suports dels partits tradicionals, ha posat de manifest la voluntat de canvi entre l’electorat barceloní. Una voluntat de canvi amb un marcat contingut de caràcter social, en la mesura que la victòria de la nova coalició d’esquerres s’ha construït sobre la base del suport dels sis districtes més populars de la ciutat, els mateixos que tradicionalment havien forjat les majories socialistes al consistori.

Tanmateix, el resultat requerirà construir pactes entre tres o més forces polítiques si es vol dotar el nou govern d’una majoria suficient al plenari. Per tant, és el moment de preguntar-se: hi ha marge per un acord programàtic per fer possible una majoria al plenari? La cap de la llista més votada ja ha expressat la seva preferència per construir una majoria amb ERC-MES i la CUP, però la CUP ja ha expressat que no formarà part del govern municipal. Per tant, sembla oportú preguntar-se si Barcelona en Comú, ERC-MES i el PSC es podrien posar d’acord per aprovar un Programa d’Actuació Municipal (PAM) per al proper mandat.

Sembla clar que el model de ciutat s’ha posat en qüestió, però caldrà reconstruir-lo a partir de noves bases. Prenent com a referència tres àmbits principals de l’acció municipal (la política social i urbana, el desenvolupament econòmic i la participació ciutadana) en aquest article analitzem les similituds i les diferències entre els programes d’aquestes tres forces polítiques.

Política social i urbana

En relació a la política urbana, hi ha una clara coincidència en la idea que el barri és la unitat bàsica d’actuació sobre la qual cal planificar i gestionar la ciutat. Els 73 barris de Barcelona són, per tant, peces claus de l’urbanisme social que defensen les tres forces polítiques. Un urbanisme que ha de ser una eina per a la millora social a través de l’aposta prioritària per la rehabilitació de barris.

En aquest sentit, resulta rellevant la visió compartida entre BeC i el PSC de convertir la inversió als barris en un motor per a la recuperació econòmica de la ciutat i la cohesió social, recuperant l’esperit de la Llei de Barris aprovada pel govern d’esquerres presidit per Pasqual Maragall l’any 2004. Barcelona en Comú proposa la inversió de 120 milions d’euros en 12 barris prioritaris de la ciutat: Ciutat Meridiana, Verdum, Roquetes, Can Peguera, La Guineueta, Turó de la Peira, Trinitat Vella, Bon Pastor, Verneda-La Pau, Besòs-Maresme, La Marina-Zona Franca i la Bordeta. D’altra banda, el PSC proposa una inversió de 15 milions d’euros l’any en 10 barris que coincideixen parcialment amb els anteriors.

Les inversions en els dos casos passen per la millora dels habitatges, l’espai públic i els equipaments, així com la regeneració d’espais i la dotació d’un nou ús als locals buits. L’objectiu d’aquestes mesures és que la inversió pública es converteixi en una palanca de creació de llocs de treball, especialment en el sector de la rehabilitació residencial i urbana; el PSC, en el seu Pla RUMB, xifra en 10.000 els llocs de treball directament vinculats a aquest sector durant els propers quatre anys.

La principal divergència entre BeC i PSC seria l’aposta per les grans infraestructures: el PSC proposa una inversió de més de 2.000 milions d’euros en infraestructures estratègiques de la ciutat (Sagrera, L-9, connexió del Port amb el corredor mediterrani...) mentre Barcelona en Comú afirma que cal repensar algunes d’aquestes grans infraestructures donant una escala més humana a grans projectes com el de la Sagrera. En aquest aspecte, la posició del PSC és més propera a la que defensa ERC, que posa un especial èmfasi en la participació de la ciutat en la gestió de les grans infraestructures.

El programa d’ERC-MES també posa èmfasi en la necessitat d’utilitzar l’urbanisme com eina de progrés social, declarant-se hereus de l’urbanisme de Pasqual Maragall. El seu Pla Bosch d’Urbanisme Social subratlla la necessitat de connectar millor els barris de la ciutat per cohesionar Barcelona. El Pla aposta per la necessitat d’impulsar un nou planejament a la ciutat, que uneixi els espais centrals amb les noves polaritats, creant nous espais per al desenvolupament econòmic basats en l’impuls d’una nova indústria verda.

En aquest sentit, un projecte clau per ERC-MES –que coincideix amb una proposta del PSC– és l’aposta per cobrir progressivament les rondes de Barcelona, perquè siguin espais de connexió entre barris i els seus ciutadans. Una gran “ronda verda” que es converteixi en un nou eix urbà que fomenti la mobilitat sostenible.

Desenvolupament econòmic

En relació al creixement econòmic, les tres forces polítiques aposten per fomentar la reindustrialització amb l’objectiu de crear nous llocs de treball i defensen el comerç de proximitat i tradicional a Barcelona com element definidor del teixit socioeconòmic de la ciutat i com a ajuda a la cohesió social dels barris barcelonins. Però BeC és més taxativa en la necessitat de paralitzar l’ampliació de centres comercials ja existents i ERC-MES té una posició menys intervencionista en el foment de l’activitat econòmica, en la mesura que defensa que l’administració actuï com a suport a l’activitat emprenedora a partir d’una nova “Agència de Desenvolupament i Ocupació”. En canvi BeC i PSC semblen coincidir en l’aposta per la inversió pública com a motor de la recuperació econòmica.

En relació a la innovació, tant el PSC com BeC mantenen una posició crítica amb l’estratègia d’smart city liderada per Xavier Trias, mentre ERC té una posició més propera a CIU en aquest àmbit, plantejant la creació de la Barcelona Digital Academy. El PSC , per la seva banda, proposa dedicar un 10% del pressupost municipal a la recerca i impulsar la creació de fablabs a disposició dels emprenedors, mentre Barcelona en Comú defensa que els nous sectors econòmics, així com l’activitat generada entorn de grans esdeveniments com el Mobile World Congress, reverteixi positivament en els barcelonins i encaixi millor en el teixit econòmic i social de la ciutat.

Pel que fa al turisme, subsector que té un fort impacte a Barcelona, les tres forces polítiques coincideixen en la necessitat d’aplicar una moratòria a l’expansió dels apartaments turístics i de regular més i millor l’impacte del turisme a la ciutat. El PSC incideix en la necessitat d’una major regulació del comerç i en el lideratge municipal en la gestió del turisme, però és la formació que encapçala Ada Colau qui presenta un programa més contundent per intentar revertir la situació actual.

Barcelona en Comú defensa aplicar una fiscalitat més dura perquè els beneficis del turisme reverteixin de manera directa a la ciutat, recaptant íntegrament la taxa turística i destinant-la a projectes decidits amb els veïns. Aposten per ajudar al petit comerç i desenvolupar el lloguer social als barris amb major pressió turística, i desenvolupar unes ordenances més contundents per fer front a l’incivisme derivat del turisme. Propostes que només són parcialment assumides per ERC i el PSC.

Participació ciutadana

Finalment, en relació a la participació ciutadana, Barcelona en Comú ha fet bandera d’una nova forma de governar que tingui en compte permanentment l’opinió dels ciutadans. A Barcelona existeixen múltiples òrgans de participació, de caràcter territorial i sectorial, i el projecte liderat per Ada Colau aposta clarament per donar més poder als Consells de Barri, que en aquest model hauria de tenir capacitat decisòria. En aquesta idea coincideix amb ERC-MES. En canvi, el PSC aposta per mantenir-los com a òrgans de participació i relació entre veïns i administració, però no com a òrgans de decisió.

En el que sí que coincideixen les tres forces polítiques és en l’elecció democràtica dels Consellers de Districte per part dels veïns i veïnes i en avançar cap a uns pressupostos participatius en els quals els ciutadans puguin decidir de forma directa una part de les inversions públiques. Barcelona en Comú aposta perquè el 5% del pressupost de la ciutat sigui debatut entre tota la ciutadania a través dels districtes, el PSC proposa consultar als ciutadans el 10% dels pressupostos dels districtes per tal que fixin les prioritats d’inversió i ERC-MES no defineix cap xifra, tot i que recull la voluntat de promoure un pressupost participatiu, on es definiran el volum de les inversions i la prestació d’alguns serveis.

En aquest àmbit, Barcelona en Comú manté una posició més clara, defensant que és necessari un debat ciutadà en tots els grans projectes i grans inversions de ciutat, obrint la porta a la celebració de consultes ciutadanes abans de prendre aquestes decisions. Consultes que tindrien el seu antecedent en la consulta sobre la reforma de la Diagonal, promoguda per ERC i liderada pel PSC l’any 2010, amb un resultat nefast pel govern municipal.

El proper 13 de juny es constituirà el plenari de l’Ajuntament de Barcelona que haurà d’elegir un nou alcalde o alcaldessa per la ciutat. Ada Colau serà elegida probablement en segona votació com a cap de la llista més votada, ja que és improbable que es construeixi una majoria alternativa de 21 regidors amb un altre candidat a alcalde. Però la feina de governar Barcelona tot just començarà el dia 13 de juny. A partir d’aleshores caldrà seure a parlar de projectes concrets per tal d’intentar desenvolupar un programa de govern coherent sustentat amb un pressupost que permeti dur a terme les seves actuacions.

Els programes de les tres principals forces d’esquerres, com hem apuntat en aquest article, tenen més similituds que divergències i seria d’esperar que puguin arribar als acords necessaris per a desenvolupar les seves propostes, que han rebut un suport majoritari dels barcelonins. El Programa d’Actuació Municipal (PAM) d’aquest nou mandat, que haurà de comptar amb la participació directa dels ciutadans i necessitarà el suport d’una majoria del plenari, pot ser l’instrument més útil per a construir un acord ampli.