Pla Juncker: entre l’esperança i el realisme

Aquest article ha estat publicat al blog Agenda Europea, de la Fundació Catalunya Europa.Agenda Europea

El pla Juncker, tècnicament denominat “Fons europeu per a inversions estratègiques”, té el gran mèrit d’haver canviat el debat de les retallades pel de les inversions. I això en sí mateix no és pas poca cosa. A banda els fets i els fins per desencadenar-los, l’economia es belluga en funció d’expectatives. I canviar aquestes en sentit positiu era l’objectiu primer, sinó l’únic, que perseguia Juncker.

Veure als diaris les llistes de projectes que un i altre país posen sobre la taula; sentir les discussions sobre si són o no pertinents i en quin grau; tenir el Parlament ocupat en la definició de criteris; i inclús sentir les crítiques per la manca de prou dotació pública i l’enginyeria financera que implica l’apalancament privat esperat, són totes elles coses que, presumiblement, contribueixen a aquest canvi de clima i d’expectatives.

També és cert que el seu pla porta implícit el reconeixement que la doctrina de l’austeritat ens ha dut a un carreró sense sortida i que els tímids avenços dels indicadors a Espanya i Irlanda s’han assolit amb un cost social enorme i injustificat.

Ha quedat clar, en tot cas, que no hi ha prou amb retallar despeses per superar la crisi i generar ocupació, ans al contrari. Un reconeixement que òbviament no fan públic ni molt menys davant Tsipras, a qui no obstant li han acceptat partir en tres les exigències de superàvit primari —això és, abans de pagar interessos—, com han acceptat donar més temps a França i Itàlia per acomplir els objectius de dèficit, i com han hagut d’acceptar que Draghi practiqui una expansió monetària colossal i gens convencional.

Mai ningú no demanarà perdó pels errors que han fet pagar a tercers, però en tot cas ara han capgirat les polítiques econòmiques fins al punt de fer témer que, de no posar-se en marxa l‘economia, s’infli una nova bombolla. En tot cas, conceptes com el creixement sostenible i la lluita contra el canvi climàtic semblen passats de moda davant el mantra del “growth and jobs” que precedeix avui qualsevol comunicat i iniciativa legislativa comunitària.

Fins i tot la política de cohesió europea ha passat a prioritzar el creixement i l’ocupació en detriment de l’objectiu de reducció de les disparitats regionals, que ara ha passat a ser un objectiu més, no pas l’únic ni el primer. Per no parlar del comissari de Clima i Energia, l’inefable Cañete, prest a empènyer Europa en la cursa pel fracking amb l’excusa, afegida a la de la competitivitat, de la necessitat de reduir la dependència energètica de Rússia.

Que Europa fa temps que ha perdut els valors per avantposar-hi els interessos no és nou; que satisfer aquests a costa d’aquells suposi caminar en pro d’una “millor” Europa encara està per veure. També està per veure que una política monetària expansiva sense una de fiscal complementària arribi a funcionar i que un pla d’inversions pensat per projectes públics però amb finançament privat no pugui arribar a agreujar la situació si al capdavall no impulsa sinó un reguitzell de projectes “Castor”, un projecte precisament finançat amb project bonds del Banc Europeu d’Inversions (BEI) molt similars als que emprarà el Pla Juncker.

Per això és important baixar als detalls, perquè una vegada més el pèndul no se’ns endugui i passem de la recessió a la bombolla sense resoldre els veritables reptes europeus actuals: les desigualtats socials, les disparitats regionals, l’atur i la pobresa, la manca d’oportunitats pels joves, la contaminació i, amb ella, l’acceleració d’un canvi climàtic que amenaça a tota la humanitat.

Baixar als detalls i examinar-los al Parlament Europeu, la veritable cambra de representació ciutadana, on la proposta de la Comissió ha de superar les exigències parlamentàries pel que fa a la procedència dels fons públics, els criteris de selecció de projectes i la governança i rendiment de comptes de l’execució del Pla.

En relació a la procedència dels fons, que provindran majoritàriament del programa Connecting Europe i del programa d’R+D Horizon 2020, la qüestió és si el seu impacte dins del Pla Juncker serà més gran que no ho seria on ara hi són i la dificultat per trobar un altre origen –potser més inofensiu– que no tingués lobbies al darrere que es puguin posar en peu de guerra, com ja ho han fet els de la R+D.

Quant als criteris de selecció, la qüestió és com evitar els mals projectes tipus “Castor” i representatius d’un model productiu no sostenible, d’una banda, i, de l’altra, com fomentar bons projectes, aquells que veritablement poden donar resposta als reptes esmentats anteriorment.

I pel que fa a la governança, com fer que el traspàs de fons no sigui una mena de xec en blanc pel BEI i la Comissió, i com garantir que el Parlament tindrà una capacitat de control si més no similar a la que ara té sobre el pressupost comunitari.

Més enllà de les expectatives, l’èxit del pla dependrà d’aquests detalls. A Europa i també a Catalunya, on el Govern ha de decidir si s'implica en el Pla com a soci inversor públic per mitjà de l’Institut Català de Finances (ICF). Com també haurà de saber triar quina mena de projectes presenta i si aquests ajudaran al tants cops esmentat canvi de model productiu i social o si per contra perseguiran el simple manteniment de l’actual o fins i tot l’augment de l’oligopolització imperant.