Aquest títol seria el resultat d'una comparació d'ambdós costats de l'Atlàntic en relació a la sortida de la crisi internacional iniciada el 2008. Mentre que la crisi als EUA és quelcom del passat —malgrat que en fos l'origen—, a la UE gairebé s'ha cronificat. Un munt de factors ho expliquen però cap no ho fa tant bé com el fet que els EUA són una veritable unió política, i per tant fiscal i econòmica, i la UE només duanera i monetària —i encara això darrer només entre 19 dels seus 28 membres—. Així doncs, mentre allí afrontaven plegats un mateix repte fins a superar-lo, aquí ha prevalgut el campi qui pugui propi, amb uns trepitjant uns altres per sortir-ne.
Detroit, a tall d'exemple, està endeutada com Atenes i amb un atur colossal, a causa d'un desfàs competitiu similar dels seus respectius motors econòmics. Tanmateix, ningú no va amenaçar amb fer-la fora del dòlar ni es va establir un rescat amb condicions draconianes a benefici dels creditors, com es feia aquí amb Grècia i demés països perifèrics. Ben al contrari, el govern federal americà mantenia el subsidi d'atur als treballadors desocupats i va arribar a nacionalitzar la General Motors, base de la seva economia, fins a fer-la competitiva; i els molts treballadors que ni amb això trobaven feina podien desplaçar-se sense traves per tot el país per trobar-la sense cap restricció dels Estats. Pel que fa al deute, la recuperació econòmica farà possible fer-li front; i si no al 100%, els creditors hauran de patir la quitança pròpia de tota fallida. Al capdavall, interessos i beneficis es justifiquen pel risc de pèrdua del capital invertit i cap empresari no té la cobertura de pèrdues que pretenen rendistes i financers.
Dos models oposats amb resultats igualment oposats: Detroit s'ha recuperat, encara que amb menys població, i Atenes no deixa d'enfonsar-se; i a nivell agregat, baix atur i alt creixement econòmic als EUA; i alt atur i baix creixement econòmic a la UE. Per tant: EUA 1; UE 0.
El més greu és que el mal resultat econòmic europeu està debilitant i allunyant encara més la unió política que caldria per redreçar-lo. El referèndum britànic, previst pel 23 de juny, n'és una bona mostra, i tindrà uns efectes negatius sigui quin sigui el resultat, puix que l'oferta europea per animar-los a romandre-hi suposa renunciar a una major integració política —a oblidar, de fet, la idea d’una “ever closer Union”—; i perquè la sortida implicaria una amputació majúscula al projecte. És a dir: el 24 de juny serem menys o menys feblement units.
Conscients d'això, Hollande i Merkel han anunciat una proposta d'alt nivell per després del referèndum. La més plausible passa per enfortir l'Eurozona dins d'una UE que sigui simple sinònim de mercat únic: una Eurozona que fins i tot tingués el seu propi parlament, donant sentit a l'existència de dues seus i acabant així amb la itinerància actual dels eurodiputats.
El mandatari francès té en ment recuperar una vella aspiració de París que mai s’ha acabat de desenvolupar plenament: la creació d’una Europa de la Defensa, ja projectada per primera vegada el 1949, com recull Xavier Ferrer al llibre ‘Viure segurs a Europa. Ens cal un exèrcit comú?’ A través de l’anomenat Pla Pléven (llavors cap del govern francès) es va contemplar la creació d’un exèrcit europeu integrat sota un comandament comú. El pla havia de conduir al naixement de la Comunitat Europea de la Defensa, un projecte que mai arribaria a entrar en vigor perquè precisament l’Assemblea Nacional francesa no el va ratificar. Fa dotze anys la UE va fer un nou intent en aquesta línia llançant l’Agència Europea de Defensa per tal de desenvolupar programes d’armament i de recerca europeus, associats directament a les necessitats militars del continent. Des de llavors, però, el projecte no ha estat capaç d’erigir-se en una alternativa ni als programes propis dels estats membres ni als paraigües dels Estats Units i l’OTAN. La manca de voluntat política per propulsar un sistema defensiu comú podria canviar davant del context a què s’enfronta ara la UE, amb amenaces tant internes (el terrorisme gihadista) com externes (a l’Est, amb una Rússia més assertiva, i al nord d’Àfrica).
Per la seva banda, el parlament europeu debat de fa dies i emetrà en breu una resolució orientada a la creació d'una capacitat fiscal comú per a la zona euro. Exigiria, d'una banda, una major coordinació fiscal entre els estats, potser substituint les discutides sancions per premis econòmics pels complidors, i de l'altra suposaria un pressupost específic —amb impostos comunitaris, contribucions dels estats membres i capacitat d'endeutament— que hauria de permetre invertir en ocupació i pal·liar els efectes negatius de l'atur amb una reassegurança d’atur europea.
Potser haurà calgut aquesta enorme crisi i la constatació que l'actual (des) unió ha estat incapaç de resoldre-la, amb l'emergència de l'euroescepticisme que això ha comportat, per donar nova vida al projecte europeu. Potser una eurozona més forta i que esdevingui exemplar atrauria la resta d’estats membres a adoptar l’euro fins a integrar-los a tots. La història dels EUA ens ensenya que arribar on són no va ser ni fàcil ni ràpid i que no es va estalviar de fer passes enrere pel camí; per exemple, amb un president que va arribar a dissoldre el banc central federal per considerar que imposava una austeritat injusta als més dinàmics Estats fronterers. Just al contrari que el BCE avui, al punt de mira dels austers teutònics per, precisament, ser massa expansiu.
A les recents eleccions presidencials austríaques es va propagar arreu d’Europa un cert vertigen, amb la seva barreja típica d’atracció i por; por de l’extrema dreta, atracció per la revolta a què podria dur. Amb el Brexit passa quelcom semblant. I sigui quin sigui el resultat, els canvis estan servits.
Sobre este blog
La Fundación Catalunya Europa (FCE) es una fundación privada sin ánimo de lucro que tiene como objetivo hacer presente Catalunya en Europa y Europa en Cataluña a través del debate y la generación de conocimiento en economía, gobernanza, democracia, sociedad y cultura.
