Des de fa molts anys, la contenció militar d’Alemanya ha estat considerada per molts com una política caduca i irresponsable, tenint en compte el poder polític i econòmic del país. Tot i la novetat, és força improbable que es derivin resultats reals d’aquest anunci donat l’antimilitarisme de la societat alemanya. Com indiquen els resultats d’una enquesta recent sobre la participació militar d’Alemanya al món confirmen que l’anomenada “cultura de la moderació” no és només una estratègia de política exterior de l' últim govern , sinó que forma part d’una arrelada cultura anti-militarista instal·lada en la societat d'Alemanya en els últims setanta anys. L'elit política alemanya podria tenir una percepció diferent de la política de seguretat internacional, però no sembla factible que pugui portar-se a terme tenint en compte el que es deriva de les enquestes, el que opinen els experts i les regles de les eleccions regionals.
Si es consideren, a més, les estratègies de França i el Regne Unit - els altres actors decisius en la política de seguretat europea- es fa evident que “ la cultura de la moderació ” d'Alemanya no és l'únic element que explica el fracàs en la creació d’un exèrcit europeu o el fet que els anomenats “grups de combat de la UE” només existeixin sobre el paper. A més del conflicte d’interessos, França es percep més com un actor global independent i prioritza un marc de seguretat europea dirigit per França, mentre que el Regne Unit tendeix a fomentar els seus antics llaços transatlàntics amb els EUA i l'OTAN . Com a conseqüència, la integració europea en termes de la Política Comuna de Seguretat i Defensa (PCSD) ha quedat estancada i sembla haver arribat als seus límits naturals.
Són molts els europeus que es lamenten d’aquesta situació, ja que es perd l'oportunitat d’involucrar-se militarment en conflictes internacionals de manera independent dels EUA i basant-se en un sistema multilateral de valors, en detriment dels interessos nacionals. Tot i això, això no s’ha de considerar una oportunitat perduda ja que el paper de la UE al món no depèn de la seva capacitat de fer la guerra de manera autònoma. L'experiència dels últims quinze anys indica clarament que les intervencions militars són extremadament arriscades, difícils de controlar i més aviat tendeixen a augmentar la violència en lloc d’aturar-la. Tot i que és cert que qualsevol debat sobre la participació militar en nom d'Europa debilita la seva suposada competència clau: l'exercici d’influència a nivell econòmic i polític.
Aquesta manca d'influència s'ha fet visible en una sèrie de situacions de crisi i conflictes internacionals de gran complexitat. Ni la UE ni els seus estats membres més importants han aconseguit jugar un paper decisiu en la reconstrucció política dels inestables països veïns del mediterrani. En el conflicte de l'Orient Mitjà, així com en la disputa nuclear internacional amb l'Iran, els estats de la UE difereixen en els punts de vista i estratègies. I encara més evident és que la UE i els seus Estats membres són incapaços de defensar els seus valors i punts de vista i convèncer a altres actors globals importants, com els EUA, la Xina i Rússia.
Tant si es tracta de l'escàndol de l’Agència de Seguretat Nacional com les clares mostres de vulneració dels drets humans a Àsia i Europa de l'Est, la UE sovint evita l’enfrontament real, i contradiu, d’aquesta manera, no només les seves pròpies polítiques, sinó també els seus compromisos amb els socis internacionals. La credibilitat i l'impacte de la diplomàcia europea està patint en gran mesura com a conseqüència d’aquesta actitud, i no és d’estranyar que l’estil pragmàtic de la Xina i Rússia, tot i la seva clara naturalesa de política al servei dels interessos nacionals, acabi tenint més acceptació que l’ambigüitat de les posicions europees.
En alguns àmbits de la política exterior, aquesta ambigüitat europea es percep com una realpolitik incòmoda i que no ofereix alternatives. En aquest sentit, cal recordar que la UE és l’únic actor internacional que compta amb importants constriccions legals i de legitimitat pública i que, a diferència dels estats-nació, ha de combinar les tradicions polítiques i interessos a vegades contradictoris dels seus estats membres. No obstant això , la UE té una trajectòria privilegiada de relacions històriques amb totes les parts del món; junt amb els EUA és responsable de regular pràcticament tot el comerç internacional; i està ben representada en els principals organismes internacionals i institucions financeres internacionals. No explotar aquest potencial europeu en la gestió de crisis humanitàries i situacions d’emergència pot tenir conseqüències greus, tal i com es va demostrar a Síria, com el pitjor dels escenaris.
La por a enfrontar-se a Rússia -gran proveïdor de recursos i un soci comercial important- ha desencadenat una de les pitjors catàstrofes humanitàries del segle XXI . Una vegada més, el fracàs de la UE no ha consistit en no haver intervingut militarment. Síria es va convertir ràpidament en un cas paradigmàtic de participació amb implicacions doloroses i difícils de resoldre en les que la intervenció militar esdevé, de lluny, la pitjor de totes les solucions possibles. El fracàs ha estat la incapacitat de proposar un compromís convincent i la poca disposició a exercir una pressió real sobre la posició de Rússia, que hauria estat essencial per a una solució política. La UE no té, ni ha tingut mai, una estratègia política clara ni per Síria ni per a la regió en general, permanentment travessada pel conflicte.
Per què llavors, el debat sobre el compromís i la responsabilitat internacional està dominat per la discussió al voltant dels pros i els contres d'una intervenció militar? La raó podria ser que l’absència d’un intervenció militar es pot defensar sovint amb sòlids arguments històrics i morals, a la vegada que suposa una oportunitat més per posar de relleu la naturalesa alternativa de la política exterior europea. No obstant, cal advertir que la gestió internacional de les crisis és l'equivalent geopolític al lideratge moral en la vida quotidiana. Per a qualsevol persona que és capaç d’actuar, tancar els ulls davant la injustícia i la violència no és una opció, ni que estiguin en joc la seguretat del subministrament de gas o lucratius acords de lliure comerç. La veritable responsabilitat internacional de la UE és dur a terme polítiques i accions diplomàtiques que representin el seu corpus de valors, sigui qui sigui el beneficiari, ja que la seva credibilitat com a soci confiable i negociador assertiu va lligada a la credibilitat de la seva retòrica i la integritat de les seves accions. En la realitat dels conflictes internacionals això significa fer front no només als règims criminals que són responsables d'aquests conflictes, sinó també aquells que entorpeixen les solucions polítiques i contribueixen a prolongar la violència i el sofriment. En cas contrari, Europa corre el risc de convertir-se en el competidor més feble en el la cínica lluita pel poder global i la seva identitat i els seus valors estaran condemnats a romandre invisibles.
Sobre este blog
La Fundación Catalunya Europa (FCE) es una fundación privada sin ánimo de lucro que tiene como objetivo hacer presente Catalunya en Europa y Europa en Cataluña a través del debate y la generación de conocimiento en economía, gobernanza, democracia, sociedad y cultura.
