Grècia i la democràcia europea

Aquest article ha estat publicat al blog Agenda Europea, de la Fundació Catalunya Europa.Agenda Europea

Diumenge 5 de juliol, el govern grec encapçalat per Alexis Tsipras va sotmetre a referèndum la proposta que les tres institucions –Comissió Europea, BCE i FMI– van fer al govern grec el passat 25 de juny per acordar un nou programa de rescat al sector públic grec i evitar la suspensió de pagaments del deute.

Més d’un 60% de l’electorat va votar NO a la proposta de les institucions, tal com els havia demanat el primer ministre Alexis Tsipras, i en contra dels pronunciaments a favor del SÍ dels presidents de la Comissió Europea i del Parlament Europeu, així com de les forces polítiques gregues que van perdre les eleccions parlamentàries del passat mes de gener.

El triomf del NO s’ha llegit com un triomf de la democràcia grega enfront de la tecnocràcia europea. Un triomf del poble sobre els tecnòcrates. Però més aviat s’hauria de llegir com una reivindicació de la sobirania nacional grega enfront de la nova sobirania compartida europea.

Les institucions europees, començant per la Comissió, no són organismes tecnocràtics que no obeeixen a cap directriu política. Ben al contrari, són institucions polítiques amb una legitimitat democràtica indirecta. El Consell Europeu està format per 28 caps d’Estat i de govern elegits democràticament pels seus pobles, i el President del BCE és elegit per aquests caps d’Estat. L’Eurogrup està format per ministres d’economia de governs elegits democràticament pels ciutadans dels seus països. I el President de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, ha sigut elegit pel Parlament Europeu com a resultat d’una elecció democràtica. Era el candidat del Partit Popular Europeu a les eleccions europees de 2014 i els partits que li donaven suport van obtenir els vots i la confiança de 41 milions de ciutadans europeus. És a dir, Juncker té la legitimitat democràtica que li atorguen 41 milions de sufragis.

En les mateixes eleccions al Parlament Europeu de 2014, Alexis Tsipras era el candidat a presidir la Comissió Europea del Partit de l’Esquerra Europea, que va obtenir quasi 12 milions de vots. Un resultat remarcable, però molt lluny dels 41 milions de Juncker i dels 40 milions que va obtenir el candidat socialista, Martin Schulz, i per sota dels liberals (13.5 milions) i dels verds (12.1 milions).

Per tant, més enllà de si estem en desacord amb les polítiques d’austeritat que s’han aplicat a diversos països europeus i més enllà de si considerem més o menys injustes les condicions que les institucions imposen a Grècia a canvi d’un nou préstec mil milionari (s’han prestat més de 200.000 milions i se’n necessiten 50.000 més), es fa difícil explicar l’actual crisi grega en relació a la Unió Europea com una batalla entre democràcia i tecnocràcia.

El primer ministre holandès, Mark Rutte, ho va deixar ben clar en la reunió del Consell Europeu de dimarts 7 de juliol, amagant amb la possibilitat de sotmetre a referèndum al seu país el tercer rescat que ara demana el govern grec. Quan valorem que més de 3, 5 milions de grecs van votar massivament en contra de les condicions de les institucions europees, no hem de perdre de vista que un referèndum similar a Holanda, a Àustria o a Alemanya donaria un resultat clarament contrari a seguir prestant més diners al govern grec.

Per tant, cal valorar el referèndum grec en termes de reivindicació de la sobirania nacional davant la creixent cessió de sobirania a les institucions europees, i no com un exercici de democràcia davant d’unes institucions tecnocràtiques. Agradin o no les seves polítiques, Jean Claude Juncker és president de la Comissió perquè més de 41 milions d’europeus van votar als partits de centredreta integrats al Partit Popular Europeu. I al Consell Europeu hi ha una majoria de presidents i primer ministres conservadors i liberals perquè en la majoria de països europeus han guanyat democràticament les eleccions.

La democràcia europea no es construirà enfrontant les democràcies nacionals entre elles ni amb les institucions europees. La democràcia europea només es pot construir si assumim que avui l'única política democràtica que es pot exercir a Europa és la política democràtica a escala europea. Les democràcies nacionals, com apunta la politòloga Vivien Schmidt, s’han convertit en sistemes de “politics without policies”. És a dir, d’institucions que no són capaces d’implementar polítiques públiques. En les democràcies nacionals, com la grega, hi ha molt debat polític però poca capacitat per a convertir aquest debat en polítiques concretes. No tenen els recursos ni la sobirania en matèria monetària i fiscal per fer-ho.

En canvi, les institucions europees s’han convertit en un sistema de “policies without politics”. És a dir, un sistema que genera moltes polítiques públiques i que decideix la política econòmica del conjunt, però sense institucions clarament identificables i sense un procés de presa de decisions intel·ligible, basat en un debat polític europeu que traslladi les preferències dels ciutadans. Aquesta és la gran paradoxa política europea que l’actual crisi econòmica ha posat en evidència.

Què es pot fer, doncs? Hem d’assumir que la política, en majúscules, serà europea o no serà. Avui els Estats nacionals europeus han cedit la seva sobirania monetària i fiscal. També Alemanya ho ha fet i per això també en el si de la societat alemanya es produeixen tensions en relació a la conveniència de formar part de la zona Euro. Des de 2013 la Comissió Europea ha de donar el vist-i-plau a tots i cada un dels pressupostos nacionals abans que els seus governs els presentin als parlaments nacionals. És a dir, la Comissió Europea controla el pressupost del govern espanyol gairebé en la mateixa mesura que el ministeri d’Hisenda espanyol controla el pressupost de la Generalitat de Catalunya.

Els Estats europeus han cedit bona part de la seva sobirania en matèria econòmica però fins fa ben poc els ciutadans no n’eren gaire conscients. La crisi ens ha fet prendre consciència d’aquest fet. Però no hem reaccionat de forma positiva, construint nous projectes polítics a escala europea, sinó que sovint la reacció ha sigut resistent.

Arreu d’Europa creixen les “identitats-resistència” a nivell nacional, utilitzant el concepte creat per Manuel Castells. Identitats-resistència estructurades a partir de la creença que és possible tornar als “bons temps” de la sobirania nacional. És el discurs del Front Nacional a França, del UKIP –però també dels conservadors– al Regne Unit i del partit anti-Euro Alternativa per Alemanya, però també pot ser un discurs temptador per l’esquerra alternativa que creix arreu. Syriza, aliada amb els nacionalistes conservadors, ha utilitzat aquest discurs de “resistència nacional” enfront “la Troika”.

L’alternativa real, per tant, només pot sorgir de noves “identitats-projecte”, construïdes al voltant de projectes polítics europeus que es proposin canviar l’orientació política de les institucions europees a través del Parlament Europeu. És a dir, la democràcia a Europa serà europea o no serà.

Les conseqüències del referèndum grec ens mostren, un cop més, que és il·lusori seguir pensant la democràcia en termes nacionals. Un país membre de la zona Euro no pot funcionar com una democràcia en el marc d’un Estat-nació. Les democràcies europees s’enfronten al “trilema de Rodrik” entre Globalització, Democràcia i Estat Nació. Avui no es pot mantenir un sistema democràtic en el marc d’un Estat-Nació en un context de globalització i mercats integrats. És a dir, no es pot mantenir un sistema democràtic en el marc d’un Estat-Nació i alhora estar integrat a l’Eurozona, havent cedit sobirania monetària i fiscal. Per mantenir un sistema democràtic cal triar entre renunciar a l’Estat-nació, és a dir a la sobirania nacional, o renunciar a la integració de mercats que suposa l’Eurozona.

Grècia, però, com la majoria d’Estats europeus, no vol haver de triar. Vol preservar la sobirania nacional i mantenir-se a la zona Euro. Però això, a mitjà termini, no és sostenible. Perquè les preferències dels ciutadans grecs xocaran contra les polítiques decidides per les institucions comunitàries. I l'única manera de resoldre l’equació és que les polítiques decidides per les institucions comunitàries responguin a les preferències polítiques d’una majoria de ciutadans europeus, expressats a través de les eleccions al Parlament Europeu.

Però per fer aquest pas definitiu ens hem de preguntar: estem disposats a acceptar la regla de la majoria a nivell europeu? És a dir, ¿estem disposats a assumir com a legítim un govern europeu –de dretes o d’esquerres– sorgit de la voluntat comuna dels ciutadans europeus, encara que aquesta no sigui la voluntat majoritària entre els ciutadans del meu país? Aquesta és la pregunta que ens hauríem de respondre. Avui els alemanys o els espanyols d’esquerres accepten ser governats per un govern conservador perquè la majoria dels seus conciutadans els han votat. Ho acceptaríem a nivell europeu?

Jean-Claude Juncker és president de la Comissió Europea perquè els partits que li donen suport van guanyar les eleccions al Parlament Europeu. Però sovint ens resulta més fàcil obviar aquest fet que respondre a la pregunta que no ens volem fer: ¿estem disposats a ser governats per un govern europeu elegit democràticament per una majoria d’europeus, tot i que no per una majoria de ciutadans del meu país? Jo sí. I vostè?