Política de tertúlies

Els directors de les principals tertúlies pateixen pel seu paper polític. Josep Cuní parla “d’una dinàmica perversa i pervertida” i coincideix amb Mònica Terribas que els tertulians “es poden convertir en actors polítics, candidats o formar part de llistes”. Les tertúlies poden ser “aparador del que són els partits”, segons Jordi Basté.

La penetració política dels mitjans ha guanyat una altra batalla. Es planteja, a més, la qüestió de les quotes de representació partidista, a la que han sucumbit també els mitjans privats.No sols Catalunya Ràdio, també 8tv i Rac1, per dir només els tres mitjans al·ludits.

Altrament, reconeixen com en són de rendiblesper als mitjans, amb una audiència de la que no poden prescindir. Les tertúlies tenen “un cost molt més assumible que fer reportatges, enviar unitats mòbils o qüestions que requereixen més mitjans” (Terribas). “El nivell de rendibilitat cost-benefici és desproporcionat amb qualsevol altre moment o programa per molt èxit que aquest tingui” (Cuní). El matís de Jordi Basté és que surten més cares a la ràdio privada perquè el seu pressupost general és més baix.

Les tertúlies com a substitució del periodisme genuí. Gènere híbrid i discutible. No ho veuen del tot així els tres directors, però admeten la pressió competitiva cap a l’espectacle.

A hores d’ara, qüestionar l’existència de les tertúlies és del tot inútil, malgrat que no en faltin motius, dèiem fa unes setmanes a La banalitat de les tertúlies. Corregir aquesta penetració partidista hauria d’estar a l’abast de mitjans i directors, conscients com són aquests del problema.

Terribas apunta una reflexió comparativa amb els països de referència, on les tertúlies no tenen aquesta importància. Són quasi inexistents a la Gran Bretanya. Tampoc la penetració política dels mitjans –públics i privats, impresos i audiovisuals- no hi és com a Espanya. En això, la diferència catalana és en els detalls.