La troica convergent

L’actualitat judicial reuneix de nou davant l’atenció pública l’antiga troica convergent formada per Jordi Pujol –president de la Generalitat durant 23 anys-, Macià Alavedra –conseller successiu de Governació, d’Indústria i Energia i d’Economia i Finances de la Generalitat durant 14 anys, després d’haver estat diputat a Corts i diputat i portaveu al Parlament- i l’empresari Lluís Prenafeta –secretari general de la Presidència de la Generalitat durant els primers 10 anys, que va haver de deixar el càrrec arran d’una investigació de la fiscalia.

En l’àmbit dels mitjans de comunicació, aquesta circumstància invita a recordar les dues grans operacions que, amb resultats desiguals, van caracteritzar el poder pujolista. Amb resultats favorables: la creació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, el 1983, convertida en Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, el 2007. Amb resultats desfavorables: l’intent d’acabar amb la posició dominant de La Vanguardia i la seva substitució per un nou diari conegut com El Observador de la Actualidad (1990-93).

L’afany intervencionista de Pujol ja s’havia manifestat en els anys 1970 en publicacions que va subvencionar, com Oriflama i Canigó, o que va adquirir, com El Correo Catalán i Destino. En arribar a la Presidència de la Generalitat, combinà una intensa política de subvenció i de control de la premsa amb la creació d’una ràdio i televisió públiques dependents de la Secretaria General de Presidència.

Construir un audiovisual públic a la mida dels interessos del nou poder català no tenia una dificultat especial. Era un objectiu del tot comprensible i homologable a l’Espanya de l’època. El model polític i corporatiu adoptat per a l’audiovisual català fou semblant al de RTVE. Intervenir en el mercat de la premsa privada i fins i tot intentar de modificar-ne l’hegemonia, com gosà fer Prenafeta amb el nou diari, era més agosarat. Malgrat les amistats poderoses –i perilloses- de l’emergent sector de negocis del pujolisme en que Alavedra tenia també un paper preponderant.

Molt de passada, Pujol reconegué en les seves memòries el desencert com a empresari de premsa, en una referència breu i indulgent a El Correo Catalán. No s’ha d’oblidar l’aventura de El Observador. Ni tampoc la seva utilització de l’ Avui, el primer diari en català, que controlà sense manies en arribar a la Generalitat sense preocupar-se gens d’assegurar-ne la viabilitat. Hi posà com a president del consell d’administració el marit d’una cosina, Antoni Subirà i Claus, diputat de CiU al Parlament i substitut d’Alavedra, com a portaveu i com a conseller d’Indústria i Energia.

Son fets coneguts, a penes qüestionats a l’època, que prenen un nou interès ara que l’actualitat judicial torna a reunir aquesta troica convergent davant l’atenció pública. Un audiovisual català molt marcat per l’ombra del poder i una tradició ben establerta d’intervenció en el mercat de la premsa són aspectes centrals del llegat del pujolisme.