Trindade i Paraty, entre Brasil salvatge i el colonial

En l'estat de Rio de Janeiro, al Brasil, hi ha un petit lloc on el mar ronca com els gats, les cuques de llum competeixen amb les fogueres per il · luminar les nits de platja i el cel es pobla de tantes estrelles quan el sol s'amaga que identificar les constel · lacions és fins i tot possible. El paradís, a uns 250 quilòmetres de la captivadora ciutat dels set turons, es coneix com Trindade i exhibeix algunes de les salvatges platges que la més coneguda, turística i colonial vila de Paraty publicita com a pròpies.

No s'estranyi, doncs, si, perdut entre el escaquer de carrers empedrats que composen el centre de Paraty, es dirigeix cap al mar a la recerca de la platja del Cachadaço que va veure a la postal i no la troba. No s'obstini, no la trobarà. És a uns 20 quilòmetres d'aquesta reminiscència de Portugal que, en el període colonial, va albergar el port exportador d'or més important del Brasil.

En contrapartida, potser que en algun dels seus múltiples restaurants o de les seves coquetes i turístiques botigues, es topi amb Juan Villoro, Jorge Edwards o Graciela Mochkofsky, alguns dels escriptors que, durant aquest primer cap de setmana d'agost, participaran de la Flip, la Festa Literària Internacional de Paraty, una de les més importants del país i de tota Sud-amèrica.

En qualsevol altra data, i per a, per exemple, llegir alguna de les obres d'aquests autors llatinoamericans tombat a la fresca en un preciós arenal, agafi un autobús amb destinació a Trindade, i estigui preparat per pujar el turó a velocitat de tortuga i per baixar-lo després trepitjant el fre per traçar la corba; busqui aixopluc en alguna de les múltiples 'pousadas' que s'alineen a banda i banda de l'únic gran carrer que dibuixa el poble i gaudeixi de l'espectacle natural, com ho van fer els hippies que, en els anys 70 del passat segle, van descobrir aquest racó al que, en aquells dies, només s'accedia a peu o en barca, des del mar.

Alguns d'aquells 'flower power' van fer arrels entre la frondosa vegetació que envolta les cales que gairebé s'enllacen i avui, més vells i una mica més aburgesats, regenten els petits restaurants, bars i hostals que han convertit el poblet en una destinació perfecta per surfistes i amants de la natura salvatge i simple, encara al resguard dels elitistes adorns del luxe.

Malgrat la creixent popularització, Trindade conserva encara el suficient 'hippysme' perquè dormir al ras, a la platja, sigui una cosa tan natural com ballar al carrer, a ritme de samba o de reggae, amb un porro en una mà i un got de 'Gabriela' a l'altra.

La Gabriela, una beguda típica del lloc feta de 'cachaça' (aiguardent) i canyella, escalfa el cos i, segons les dosis de la composició, també l'esperit, animat ja amb les actuacions musicals que, gratuïtament, gairebé cada nit, regalen un so diferent del de la natura.

Hi ha pocs epílegs millors per a concloure jornades de platges que neixen on la selva tropical mor, entre roques gegantines, erosionades pel petó salvatge de l'Atlàntic i el pas del temps.

No és fàcil banyar-se a la platja dels Ranchos, la més extensa i propera al poble, també la que més xiringuitos ofereix. Ni a la del Cachadaço, oberta al mar, com la majoria. El corrent és poderós i traïdor. Entre ambdues, la del Meio, ofereix alguna treva i un rierol que gaudeixen els nens. Els surfistes es reuneixen a la del Cepilho. I els que no s'agafen a la taula acostumen a circumscriure els seus banys a la piscina natural del Cachadaço, un petit recés d'aigua bastant freda creat per unes enormes roques que s'interposen entre el turó i el batent mar.

Fins allà, s'arriba després d'una caminada per la platja del Cachadaço i després de sortejar els alts i baixos del camí que travessa la muntanya que mor als peus de l'aigua.

Trindade està fet per a les persones, en la seva versió més despullada. Els vehicles només serveixen per arribar al poble. Després, es converteixen en inútils. “Tot aquí és més humà”, assegura William, un artesà que va abandonar la gegantina Sao Paulo per viure en una cabana de fusta i tova, enmig de la jungla. Amb el que li donen el seu art i l'hort que conrea es manté; no necessita més.

També només a peu o per mar, es pot acabar estirat a la platja do Sono (del son), un sorral gairebé verge, situat a uns 18 quilòmetres de Trindade. Però no tots cal fer-los caminant. Un parell d'autobusos locals s'acosten fins Laranjeiras, una exclusiva zona amb camp de golf, mansions semiocultes i habitants amb poques ganes de compartir el seu espai.

Des d'aquí, diverses barquetes fan de taxi per a qui vulgui arribar a la platja do Sono i no vulgui endinsar-se en la selva i aventurar-se per una senda perfectament traçada, una mica complicada en algun punt i que requereix certa condició física.

Els locals solen parlar d'una hora i mitja de caminada per recórrer els tres quilòmetres de camí. Però qui està en forma es planta al sorral en menys d'una hora, fins i tot quan alguna serp es creua en el camí i obliga a aturar la marxa.

Les vistes, des de dalt del camí, just abans de baixar cap a la sorra i l'aigua, són embriagadores. I, des de baix, tampoc perden el seu punt hipnotitzador. Un pot prolongar-les muntant la seva tenda de campanya a la part més retirada de la platja o allotjant-se en alguna de les cabanes que s'ofereixen com posades. La llum elèctrica va arribar aquí fa tot just quatre anys i, amb ella, la perspectiva de treure algun rendiment econòmic a tanta pau i tanta bellesa natural.

El lloc és, a més, un autèntic goig per a aquells a qui els agrada caminar per terreny escarpat, doncs al gran sorral del Sono, li segueix el més petit dels Antigos, i a aquest, la cala de Antiguinhos, i a aquesta, la platja de Ponta Negra, per la qual cal passar per arribar fins a la cascada del Saco Bravo, a 12 quilòmetres del punt de partida inicial.

Entre cadascuna d'elles, cal sortejar, és clar, turons de mata atlàntica que no sempre tenen un camí apte per a tothom. Això les preserva de la massificació al punt que, en temporada baixa, un pot arribar a gaudir de tota una platja només per un mateix.

A qui li incomodi tant verd i tant assossec sempre pot optar per posar rumb a Paraty i emprendre la seva Ruta de l'Or o gaudir del seu concorregut centre històric, el conjunt arquitectònic colonial més harmoniós, segons la Unesco. Les cases són baixes i blanques, amb colors vius que ribetejan les seves finestres i portes de fusta. Res –potser només els símbols maçònics que exhibeixen algunes façanes– les distingeixen de les que un troba a Galícia o a Portugal. Les separa un oceà, però l'estructura, com les de les esglésies, és la mateixa.

Les similituds s'acaben aquí. Al carrer, el fado esdevé samba i el bacallà, gambes. L'açaí i la cachaça completen el conjunt i enalteixen el privilegi de passejar, al resguard dels vehicles, per un dels patrimonis històrics del Brasil.