El camí d'Oriol Junqueras cap a la presidència es topa amb la CUP

arles Puigdemont i Oriol Junqueras, a la sortida d'una reunió al Parlament

A ERC és palpable aquests dies un estrany estat d'ànim, a mig camí entre l'enuig i l'optimisme. D'una banda estan molestos, tant amb la CUP com amb Convergència. Als primers els retreuen estar posant totes les traves possibles per tirar endavant uns pressupostos que, opinen, obririen l'aixeta de la despesa social per primer cop en 5 anys. Als seus socis de govern els retreuen estar-se tancant en banda en no considerar cap de les propostes fiscals que reclama la CUP, algunes de les quals els semblen raonables. Però, d'altra banda, estan esperançats perquè saben que la seva hegemonia dins de l'independentisme s'està consolidant i fins i tot es veuen amb forces per disputar una nodrida borsa de vots a En Comú Podem aquestes generals.

Aquesta ambivalència de sentiments sobre el moment polític no és nova a la casa dels republicans. Junqueras va viure un moment de similar duresa just fa un any, quan les eleccions que havien de ser un plebiscit sobre la independència s'acostaven i els convergents augmentaven la pressió contra ell i el seu entorn perquè acceptés la llista conjunta. El líder d'Esquerra estava cada vegada més acorralat entre l'enorme poder mediàtic dels convergents i les entitats independentistes, sobre les que Artur Mas estava llançant la seva última opa després de la sortida de Carme Forcadell de la presidència de l'ANC.

El d'ERC s'havia resistit durant més d'un any amb ungles i dents, però el maig de 2015 Junqueras ja havia comprovat que una pinça a favor de la llista conjunta entre les organitzacions independentistes i el bigarrat univers mediàtic convergent deixaria al seu partit molt tocat de cara a les eleccions del 27-S, a favor d'una CUP a la qual inflarien. Així que va fer de la necessitat virtut i va començar a dissenyar una estratègia, dins de les possibilitats que CDC li permetia, per situar-se com el candidat independentista amb més opcions una legislatura després, és a dir, en les eleccions previstes per 2017.

Un pla de 18 mesos

La necessitat de Convergència per formar una llista conjunta per tractar de disminuir la seva crisi electoral era urgent, pel que Junqueras podia demanar gairebé qualsevol cosa a canvi de les seves sigles. A més, el d'Esquerra sabia que en el futur pròxim la situació pressupostaria milloraria. Per 2016 s'esperava la devolució dels avançaments del sistema de finançament autonòmic per part de l'Estat, certa flexibilitat respecte a la regla del dèficit i uns tipus més baixos que alleugerien la càrrega del deute. En total, una mica més de 1.000 milions extres per partides de despesa de les conselleries. El proper conseller d'Economia podria fer-se amb el capital polític de ser el primer que no feia retallades en dues legislatures.

A més d'això, en aquell moment Artur Mas començava a donar-se per amortitzat com a figura política. Si bé bona part de l'operació de la llista única estava destinada a mantenir el líder de CDC a la presidència, la imatge de Mas estava tant o més desgastada que la del seu partit i ell mateix havia assegurat que abandonaria la política en una legislatura. La cursa successòria estava oberta i Junqueras podria jugar-la des de la vicepresidència.

Així que es va assegurar dos llocs per acceptar formar JxSí: la cartera econòmica i la segona cadira de la Generalitat. I, perquè tot això quadrés, va imposar bona part del seu programa, carregant cap al centreesquerra. Molt malament se li havia de donar a Junqueras perquè, quan la legislatura 2015-2017 acabés, no es convertís en un candidat netament independentista amb bona imatge entre el votant esquerrà per les seves polítiques socials, però vist com un home lleial pel votant convergent .

I, llavors, la CUP

El pla de Junqueras era sòlid amb una majoria absoluta de JxSí, però no comptava amb un pla B si la CUP era decisiva per al primer govern independentista. Però així va ser. Després de les eleccions del 27-S els anticapitalistes van aconseguir que Artur Mas abandonés el govern, el que va fer que la carrera successòria a Convergència es liquidés en qüestió d'hores. El d'ERC, per tant, ja no competiria en les properes eleccions amb un Artur Mas cremat o amb un recanvi apressat sinó, probablement, contra tot un president convergent amb tot just un parell d'anys de recorregut.

Pel camí de Junqueras cap a la presidència, el canvi de Mas per Puigdemont resulta una limitació important, però encara pot esmenar guanyant el centre a Convergència des del Govern. La defensa d'una reforma fiscal que augmenti impostos a les rendes més altes, defensada per Esquerra en les últimes setmanes en contra del criteri dels consellers convergents, és bona mostra de com els de Junqueras intenten marcar perfil esquerrà mentre fan equilibris per continuar mantenint-se lleials al govern. Però la CUP, com ja va fer en el debat d'investidura, vol accelerar les coses. La seva negativa a retirar l'esmena a la totalitat és llegida per ERC com una demostració de força davant una negociació, però per Convergència com un nou bloqueig del radicalisme davant el qual no es pot cedir.

La distància ideològica entre Convergència i la CUP és tan àmplia i hi ha tant ressentiment mutu que en la negociació pressupostària pot passar gairebé tot. ERC tem que el resultat siguin posicions enrocades i bloqueig als pressupostos, el que deixaria Catalunya sense comptes almenys fins després de l'estiu, i possiblement, en tot el 2016. Que Junqueras no pugui regar les partides pressupostàries amb els 1.200 milions extra amb els que compta, no només és incomprensible per als republicans, sinó que dóna al trast el pla de Junqueras de representar el principi de la fi de l'austeritat com a pilar de la seva carrera cap a la presidència.

De JxSí a un SNP a la catalana?

Els rumors d'un possible avançament electoral a Catalunya, que seria el tercer en cinc anys, s'han disparat durant les últimes setmanes. Diversos opinadors de capçalera de la dreta independentista advoquen ja per trencar el pacte d'estabilitat amb la CUP i per anar pensant en convocar unes noves eleccions, que segons l'Estatut no poden celebrar-se abans del proper setembre. Això és, d'una banda, l'intent de parapetar davant les diverses negociacions que es duen a terme aquesta legislatura, però també neix de la sincera creença del món convergent que la CUP està inflada respecte a la seva base electoral i que podria ser escombrada a unes noves eleccions.

Davant d'un futur tan obert els dubtes dels independentistes es centren en quina podria ser la propera fórmula electoral un cop passat el procés de refundació de Convergència. Des del partit que dirigeix Artur Mas es continua apostant per una candidatura d'unitat -és a dir, amb ERC- en endavant, i fins i tot hi ha veus que plantegen una aliança estable entre les dues formacions, a semblança de l'Scottish National Party. Però els nacionalistes escocesos ocupen posicions de centre-esquerra, diferent a JxSí, que s'estenen a banda i banda de l'eix però on la dreta té majoria.

No obstant això, Junqueras podria tenir en el canvi de l'hegemonia independentista a favor del seu partit l'última via oberta per conquerir la presidència el 2017. Si Convergència persevera en el seu enfonsament electoral, com indiquen totes les enquestes, i continua forçant una candidatura d'unitat per a les eleccions al Parlament, a Junqueras li quedaria exigir aquesta vegada el número u de la llista. L'arribada del temut bloc de Catalunya en Comú seria una raó de pes per aquest bloc independentista liderat per l'esquerra. Si Convergència ho accepta, Junqueras es convertiria en el líder de l'independentisme majoritari. Si no ho accepta, Junqueras sobresortiria com el que sempre va desitjar: el candidat independentista amb més opcions a la presidència.

Etiquetas
Publicado el
5 de junio de 2016 - 06:00 h

Descubre nuestras apps

stats