Sergio Rossi (Barcelona, 1969) és biòleg marí. Al febrer de 2000 es va embarcar en una campanya en el trencaglaç oceanogràfic més potent del món, l'alemany Polarstern, rumb a l'Antàrtida. El 2003 va repetir l'experiència i fa dos anys va viatjar al continent blanc una tercera vegada. D'aquests tres viatges dóna ara compte en el llibre Un viaje a la Antàrtida. Un científico en el continente olvidado (Tusquets), una narració que revela la indignació de l'autor. Una indignació més que justificada sigui en el terreny ecològic o, com no, en el socioeconòmic.
Explica, d'una manera amena i propera, per què interessa el continent blanc per a la investigació, posa els punts sobre les is en qüestions poc clares com les riqueses que atresora el pol sud i els gravíssims riscos que corre, aporta dades curioses com el nombre de turistes que paguen per anar a l'Antàrtida i relata la seva experiència com a científic i com a persona en uns viatges fascinants en tots els sentits.
Entre el primer i l'últim han transcorregut 11 anys, en què la ciència espanyola ha passat d'estar en el bon camí, sent capdavantera en molts aspectes, a ser un llast per a l'economia del país. Presumptament, és clar. Rossi, català d'ascendència italiana, ho té claríssim: “Me'n vaig a Mèxic”, diu, gairebé proclama. “Sóc un més dels que han decidit no quedar-se per veure com això s'enfonsa”.
Una de les primeres respostes que dóna Rossi és a la gastada pregunta: per què l'Antàrtida? “És l'últim bastió verge del planeta, l'única zona emergida en què l'empremta humana encara no hi és present de forma escandalosa (i perniciosa) i necessitem entendre com funciona per poder comprendre com ens afecta. I, sobretot, hem d'impedir que es cometin les barbaritats que ja estem perpetrant a la resta del planeta”.
D'altra banda, l'Antàrtida és un termòstat terrestre: “El que passi allà, malgrat el seu aparent aïllament, ens afectarà a tots. Allà es forma gran part de l'aigua freda que es redistribueix pel planeta, captant o alliberant calor. A més, la major part del gel continental (que és el que fa que més pugi el nivell del mar) està a l'Antàrtida, per la qual cosa cal evitar que s'acceleri el seu desglaç ”.
Un laboratori verge
La investigació té, per tant, un laboratori gairebé immaculat sota els gels antàrtics. No obstant això, aquestes capes, moltes de les quals (de moment) són infranquejables, amaguen una quantitat de recursos molt temptadora. “No crec que triguem molt en girar la cara cap a les seves riqueses”, comenta, no sé bé si afligit o, de nou, indignat. “Poden passar dues coses: que ens conscienciem i redrecem aquesta malifeta general que significa el canvi climàtic i global, del qual l'Antàrtida és una peça clau, o que ens segueixi resultant indiferent i ens trobem amb un panorama que ens forci a redreçar el mateix greuge dins d'unes dècades (potser dos o tres, no gaire més), però ja molt tard per a segons quines coses”, diu.
“Veig poc probable el primer punt, perquè la societat està molt allunyada de la realitat, del mecanisme natural de les coses. Al final ho farem tot a la força, malament i en l'últim moment, per variar. Ens creiem immunes gràcies a la nostra organització, productivitat i tecnologia. No entenem que som una peça més de la naturalesa i que, si no parem de consumir acceleradament, la natura ens donarà un cop de peu al cul sense immutar-se”.
Rossi troba consol en aquesta mena de cursa contra natura. No parlaria d'optimisme. Potser, resignació... Perquè no, no aconseguirem carregar-nos l'Antàrtida: “A l'Antàrtida no li passarà res. A l'Eocè (període terciari) una gran part del casquet polar antàrtic es va desfer perquè el CO2 va arribar a més de 1.000 parts per milió en poc més de cent mil anys. Nosaltres estem aconseguint el mateix en poques dècades. Es va fondre aquest gel, va pujar el nivell del mar i la vida va continuar... Es va adaptar. El problema serem nosaltres, els éssers humans: podrem adaptar-nos tan ràpid a aquest canvi que ja és una realitat? ”
Fuga de cervells
El canvi (inexorable?) de què parla el coneix bé el científic. Ha viscut els (recents) anys en què la ciència espanyola gaudia d'un cert (i merescut) prestigi. Un prestigi que ha portat a l'Institut de Ciències del Mar de Barcelona, on va treballar molts anys, a embarcar-se en aquestes costoses expedicions antàrtiques. Espanya segueix tenint una base permanent, la Juan Carlos I, però les coses han canviat. Sergio ho lamenta, impotent: “Des del 2009, primer de forma tímida, després de forma salvatge, les retallades han acabat amb una infinitat de projectes”, explica, recordant que dels projectes de l'àmbit de les ciències naturals presentats el 2011 per desenvolupar-se en 2012 no es van concedir ni un 25% d'ells, quan el normal era un 75%.
“Encara recordo el 2011, quan estava clar que el PP guanyaria les eleccions, que un col·lega (sense gaire visió de futur, per cert) va dir que la ciència no la tocarien... Ara estem esperant que surti el següent Pla Nacional (pendent des del desembre), que ens aclareixin què passarà amb les places promeses als investigadors Ramón i Cajal, que diguin a les clares que en aquest país la ciència no és un pilar de futur per a la seva productivitat...”
Aquest inquiet investigador i divulgador del mar no es rendeix. Marxa, és cert, però amb la idea de tornar. “Me'n vaig a Cancún, a l'Instituto de Ciencias del Mar y Limnología de la Universidad Nacional Autónoma de México. El projecte és europeu (un contracte Marie Curie) de tres anys, dos allà i un aquí. Sóc un més dels que han decidit no quedar-se per veure com això s'enfonsa...”
Potser el que més crida l'atenció és un cert sentiment de solidaritat del món científic davant la situació que viu el sector a Espanya. “El concepte que tenien de nosaltres els alemanys, per exemple, als que conec bé per haver compartit mesos de campanyes, no ha canviat”, diu Rossi. “Tot i que sí que hi ha un sentiment de suport, i fins i tot una certa compassió quan veuen com s'està enfocant aquí l'educació universitària, la pèrdua de poder intel.lectual, la manca d'aposta clara per un model en què la ciència sigui capital...” I aquest sentiment adquireix un cert ànim “depredador”: “Ja que heu format a bons científics, no us preocupeu, nosaltres els aprofitarem. Això és el que ens vénen a dir”. I aquests professionals ben formats, acreditats, citats en articles per estudiosos de tot el món, segueixen sortint del seu país “per poder investigar...”
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
